[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Jordi Cuixart fa gairebé sis anys que és el president d'Òmnium Cultural. Avui publiquem una extensa entrevista amb ell on, recuperada una certa normalitat després de gairebé quatre anys de presó i de rebre l'indult, ens parla del llibre que acaba de publicar i que endreça les seves reflexions polítiques en forma de proposta. Les principals són que l'independentisme ha de saber com convertir el seu cabal de suport electoral en força i determinació per desbordar i desobeir l'actual marc, que el moviment necessita seguir sumant complicitats i no perdre'n, i que és un error encadenar-se a una única manera de fer les coses. Ell vol un referèndum -en això hi estan d'acord els principals partits, que ho portaven als programes del 14-F-, però el defensa sense adjectius. No diu ni com ni quan ha de ser i tampoc després de quin tipus de diàleg. Això depèn dels partits. Sí que té clar, però, que qui l'ha de convocar, qui hi ha de tenir una implicació principal, és el Govern de la Generalitat. Cuixart no cau en la trampa de menysprear la institució.

Usar la Generalitat de palanca, prou que ho hem vist amb el judici al Tribunal Suprem, que el va condemnar a ell i als consellers del Govern de Puigdemont i Junqueras, té conseqüències si es fracassa però, alhora, és el que pot assegurar l'èxit de l'operació. Sense institucionalitat és molt difícil que el referèndum acabi tenint reconeixement, que interpel·li els contraris a la independència, i que, per tant, s'acabi convertint en vinculant. L'1-O es va intentar per aquesta via, no va reeixir i finalment Carles Puigdemont no es va veure amb cor de fer efectiu el mandat al llarg del mes d'octubre. Finalment, es va acabar votant al Parlament una DUI simbòlica que ni ell ni Oriol Junqueras van voler que tingués efecte per temor a una repressió violenta de l'Estat. No va passar, doncs, però perquè passi és necessari que la Generalitat -i si pot ser també el govern espanyol encara millor- hi sigui per donar garanties al procés. És una de les poques iniciatives del 2017 que no està en qüestió. 
    
Cuixart no és un polític, però fa política. Òmnium treballa fronts com el de la llengua o el de la cultura, però fa anys que l'entitat s'ha compromès a fons amb el procés. Els vells temors de quin vot demanar a l'Estatut de 2006 han quedat enrere. Això, sumat al carisma i a les actituds allunyades del partidisme del seu president, ha musculat l'entitat i l'ha fet enfilar fins als 200.000 socis. És la casa gran de l'independentisme i dels que lluiten per les llibertats en un sentit ampli. A Òmnium s'hi troba bé tot el sobiranisme que aspira a sumar i a tornar-ho a fer, i això va des dels votants de Junts fins als dels comuns passant pels d'ERC i la CUP. És una fortalesa que Cuixart pot i ha d'explotar i alhora una complexitat que no és senzilla de gestionar.

I és que això, és clar, també té límits i a vegades impedeix aterrar els discursos. Cuixart sap que hi perd i es descentra si entra en la brega política del dia a dia i en el detall sobre com fer les coses. Fa discurs polític, però quan arriba a l'hora de les concrecions pot escapar dient que ell és, al cap i a la fi, un activista i recordar que sense la necessària unitat estratègica, que Òmnium ha treballat i que va exigir amb contundència a la darrera Diada, és impossible tornar-ho a fer. L'independentisme té cada cop menys comuns denominadors, una convivència amb elements de toxicitat i a cada gran decisió o moviment del govern espanyol aflora la divisió estratègica. Si no és la taula de diàleg, és la llei de l'audiovisual o fins i tot com gestionar les acusacions de corrupció que ronden alguns dels seus líders.

Cuixart no ha demanat mai erigir-se en una mena de guardià moral del procés ni en vigilant de cap essència, però la fortalesa d'Òmnium, la necessitat de discursos transversals i de suma, i la desorientació general poden acabar donant-li un paper moderador. Un paper que hauria de servir perquè la pressió del carrer tingués efecte en les institucions. Algú, però, haurà d'escriure amb traça la lletra petita. Cal tot i tothom, més que mai. 
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Jordi Cuixart: «El referèndum que plantegem l'ha de convocar la Generalitat»; per Oriol March i Bernat Surroca.

» Aragonès i la CUP airegen discrepàncies en plena incertesa sobre els pressupostos; per Oriol March.

» Junts carrega contra ERC per tramitar els pressupostos espanyols «a canvi de res».

» Jo competeixo: Netflix en català o una metàfora marinera; per Modernet.

» Absolts sis dels activistes dels nou de Lledoners; per Bernat Surroca.

» Anna Gabriel liderarà un important sindicat suís a Ginebra; per Víctor Rodrigo.

» El TSJC tomba el projecte lingüístic d'una escola per «no contemplar el caràcter vehicular del castellà»; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Catalunya lliure... d'habitants?»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» El Govern anuncia una moratòria d'incineradores: ni se n'obriran de noves ni es renovaran les existents; per Víctor Rodrigo.

» Concentracions a diversos municipis catalans contra la violació d'una menor a Igualada; per Lluís Girona.

» Fil directe: «El «bla bla bla» de Glasgow»; per Sara González.
 

---

 El passadís

El passat juliol les cooperatives Abacus i Som van completar la fusió. La xarxa de botigues de productes escolars i culturals i el grup editorial hereu de Cultura 03 han unit esforços per intentar crear un gegant cultural i editorial català. La fusió ha implicat novetats i també incorporacions. Una d'elles és Salvador García-Ruiz. En serà director amb Oriol Soler, provinent del grup Som. García-Ruíz és economista i en els darrers temps ha treballat com a cara visible a Espanya d'una multinacional del sector cannàbic i com a consultor del diari Financial Times.

García-Ruíz, vinculat al sobiranisme i impulsor del Col·lectiu Emma per incidir a la premsa internacional, prové del sector financer, però durant uns anys va ser el conseller delegat de l'Ara. Un càrrec que, curiosament, també va ocupar Soler en el naixement del rotatiu de Ferran Rodés. No van arribar a coincidir perquè a Soler el va substituir Mònica Terribas i després García-Ruíz va prendre el relleu de la periodista per pilotar l'empresa en els anys més convulsos del procés. Els dos nous directors, que prenen en pla d'igualtat el testimoni de Miquel Àngel Oliva, van anunciar per carta als treballadors de la nova cooperativa 13 setmanes molt intenses per posar-se al dia, visitar-los, aprovar el pressupost i nous llançaments.  

Vist i llegit

Un estat amb clavegueres disposades al que calgui per preservar la seva unitat i determinats interessos econòmics i polítics, i també una premsa disposada a tapar el que calgui per salvar de l'escrutini públic institucions com ara la corona. És el que desprèn el llibre El jefe de los espías, que es va presentar dimarts a Madrid. Li van fer els honors les tres grans figures de la premsa de paper dels 80 i els 90: Pedro J. Ramírez, Juan Luis Cebrián i Luis María Anson. A la presentació uns i altres es van recrear en com es tapaven les vergonyes de la monarquia, ja fossin comissions il·legals o amants. A elDiario.es Iñigo Sáenz de Ugarte en feia aquesta crònica.   

 L'efemèride

Tal dia com avui fa 95 anys dels fets de Prats de Molló (el Vallespir). Francesc Macià, líder d'Estat Català, havia organitzat una milícia que havia de travessar la frontera, arribar a Olot i proclamar-hi la República Catalana. Confiaven que una vaga general simultània organitzada pels anarquistes els ho facilitaria. Macià va contractar també mercenaris italians que el van trair i l'intent d'invasió va acabar amb 129 independentistes detinguts per la gendarmeria. El fracàs militar va servir, però, per internacionalitzar el fet català en el judici a París. Pocs anys després, el 1931, Macià va fundar ERC, va guanyar les eleccions, va proclamar la República Catalana i va convertir-se en el primer president de la Generalitat reinstaurada. Aquest fragment de la pel·lícula Coronel Macià ho recorda.

 L'aniversari

L'exfutbolista portuguès Luis Figo compleix avui 49 anys. Nascut a Lisboa el 4 de novembre de 1972, Figo va ser un dels millors futbolistes europeus dels noranta i la primera meitat de l'anterior. Després de despuntar a l'Sporting de Lisboa, llargues negociacions i duplicitats de contractes, va fitxar el 1995 pel Barça de Johan Cruyff. Va triomfar, però l'idil·li es va trencar quan l'any 2000 va fitxar pel Madrid per 60 milions d'euros de l'època convertint-se en el primer galàctic de Florentino Pérez. Al Bernabéu va assolir grans èxits. Va acabar la carrera com a futbolista el 2009 a l'Inter de Milà. Aquí, les seves millors jugades. En els darrers anys no ha amagat les seves simpaties dretanes i espanyolistes a les xarxes i fins i tot se les ha tingut amb polítics com Pablo Iglesias o Gabriel Rufián. 

  ​ Fes clic aquí per rebre'l