La proposta de futur de Cuixart: un nou referèndum «sense adjectius» i desobediència civil

"Cal governar bé Catalunya i, alhora, comprometre's a celebrar un nou referèndum ben aviat i sense més adjectius. Tant si a l'Estat li plau com si no li plau. Això és el 'ho tornarem a fer': votar tantes vegades com calgui". És el camí que planteja Jordi Cuixart superat el quart aniversari de l'1 d'octubre i un cop assolida la sortida de la presó per la via de l'indult, després de tres anys, vuit mesos i set dies de reclusió forçada. Un trajecte disseccionat en el llibre Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres), que aquest dimarts surt a la venda. El president d'Òmnium hi exposa un relat personal i polític del pas per Soto del Real i Lledoners, acompanyat d'una estratègia de futur constructiva, necessària per a l'independentisme en moments de travetes, disputes i mirades de reüll que no permeten divisar un horitzó compartit.    

Òmnium ha estat punt de trobada de les forces independentistes quan les enteses han estat fràgils. En moments delicats -i en la darrera dècada, n'hi ha hagut molts-, l'entitat ha fet de pont entre les diferents sensibilitats del moviment sobiranista. Cuixart evoca aquesta funció de mediador a l'hora d'argumentar la necessitat d'un altre referèndum, que no defineix ni com a unilateral ni com a pactat, i pel qual tampoc hi posa terminis. Escriu el president d'Òmnium que en les reunions periòdiques que feien els presos polítics -la primera va ser a principis d'agost del 2018-, ell s'atorgava el paper de "moderador" i que el gran consens era votar per decidir: "La coincidència era crear l'escenari per a un nou referèndum vetllant per les legitimitats del resultat i el seu reconeixement". Per Cuixart, avui no existeixen les condicions per fer-lo realitat: "En el nostre cas, ara mateix, ras i curt, no hi ha possibilitat de fer un referèndum pactat, un nou referèndum unilateral o una declaració efectiva d'independència".

I com serà viable més endavant el que ara no és possible? Cuixart entén que l'únic sender possible és la lluita no-violenta ila desobediència civil, un procés d'empoderament de la societat catalana que permeti sumar voluntats i pressionar la classe política. El president d'Òmnium considera que aquests són els "instruments eficaços" que l'independentisme té al seu abast per enfilar el trànsit cap a un estat propi. "La desobediència civil és la principal eina no-violenta que tenim per pressionar les institucions i els polítics quan l'ordenament jurídic impedeix l'exercici de drets fonamentals, empara situacions injustes o lesiona el bé comú", detalla Cuixart. "La no-violència no tanca cap porta, sinó que permet obrir-ne moltes", raona. Ara bé, deixa clar que l'independentisme encara té etapes per cremar i és "lluny" de vehicular "actes de desobediència civil massius".

Els aprenentatges que desgrana el president d'Òmnium també s'aturen en la lectura dels fets de la tardor del 2017. En l'1 d'octubre i el 3 d'octubre, jornades en què el sobiranisme civil va abocar-hi tants esforços. El referèndum apareix descrit en el llibre com "un patrimoni col·lectiu de valor incalculable" mentre que l'aturada de país posterior s'adjectiva com un exercici de "dignitat col·lectiva" que "va provocar que el rei d'Espanya s'aixequés de la poltrona perquè veia que Catalunya se n'anava".

Aquest és el "poder" que Cuixart atribueix a l'independentisme, el que fa neguitejar l'Estat. Una acumulació de poder tan "insòlit" que no s'havia produït en "els darrers tres-cents anys", segons el seu parer. Però el dirigent sobiranista puntualitza que la societat catalana "no ha estat capaç de traduir-lo en força". No es va traduir en força la tardor del 2017, i tampoc ara. "No hi havia prevista la possibilitat de resistència no-violenta per mantenir i defensar el resultat de les urnes", admet. I conclou: "Fer un pas endavant és això: no sucumbir a la desorientació, constatar que tenim brúixola i consciència dels aprenentatges que ens han conduït fins aquí". 
 
La seducció del president d'Òmnium i la lluita partidista
El llibre no entra en el terreny pantanós d'atribuir responsabilitats ni enumerar retrets, exercici que sí que han practicat altres protagonistes principals del procés quan han publicat memòries dels anys viscuts. Però, malgrat la pulcritud exhibida -fidel a l'estil aglutinador d'Òmnium-, Cuixart sí que mostra desencís pels efectes nocius de la lluita partidista. No cita formacions, però el lector hi pot endevinar referències a la convivència caïnita entre Junts i ERC. "Si hi ha una cosa que em continua costant d'entendre, ara com abans, és aquesta pueril tirada a la desconfiança que els partits es tenen els uns als altres quan es tracta d'afers de país. De vegades és desesperant", escriu.

Pensant en les batalles entre socis -cita, per exemple, la taula de negociació, així com les estratègies de confrontació i diàleg amb l'Estat o el camí diferenciat durant el judici al Tribunal Suprem- també s'entenen millor altres passatges del llibre. Com aquest: "M'esgota el sobiranisme que ha renunciat a continuar agradant. Com si ja es donés per bo, com si ja en fóssim prou. Doncs no, en la construcció d'una imaginari nacional mai no en serem prou, perquè està en formació constant".

Els pensaments de Cuixart pretenen, de fet, una seducció permanent, de la primera a l'última pàgina. La seducció de l'independentista convençut i del catalanista desconfiat. "No som la gent que esquinça, sinó la gent que cus", rebla l'autor, fidel defensor de les "lluites compartides" de la societat catalana. Potser per això fa un prec escrit que podria ser en veu alta, pensant en el somni republicà: "Jo no em vull esperar tota una generació. No entenc per què ho hauríem de fer. I tampoc no ens ho podem permetre". Cuixart en estat pur.