Jérôme P. sempre somriu. És un somriure amable que il·lumina el seu rostre quadrat, cremat pel sol, quasi tan pelut com el d’un licantrop. Ja pot rellampegar o fer un sol que torre el cul de les llebres. Ell sempre somriu. Li fan molta gràcia les coses que s’explica a si mateix una vegada i una altra i, sobretot, li’n fan totes les que llegeix dins dels caparrots dels milers de vianants que cada dia mentre camina es creua a la ronda de Sant Antoni entre Comte d’Urgell i plaça de la Universitat.

La gent, pensa Jérôme, és ben estúpida, enraona entotsolada sobre qüestions inabastables, s’explica històries absurdes, pateix sense cap trellat ara per un mal que no té ni sap si mai tindrà, ara per un número de loteria que encara no ha comprat, ara per una dona o per un home que per egoisme o per covardia els ha oblidat per sempre més.  I què collons espera la gent?

Abans, poques vegades se’l veia somriure. Estem parlant de fa molts anys. Això és quan encara vivia amb l’Arlene en aquell preciós apartament de la Place d’Henri Krasucki, al barri de Belleville de París. Per aquell temps viatjava molt i es passava dia sí i dia també parlant amb gent de mig món de gasos farmacèutics, de gasos especials de calibratge, de desoxigenació de líquids sensibles a l’oxidació, ajustos de PH, d’argó i acetilè, nitrogen, oxigen, liofilització, crioconservació... Jérôme llavors era una mena d’angiòleg que en sabia més que ningú de les artèries robustes, pesants de les factories que gràcies a ell bategaven fort com el cor d’una jove balena blava.

Els caps de setmana la parella feliç eixia a sopar. Sovint ho feia al mateix petit restaurant asiàtic de la Rue des Pyrinées atès per un tailandès gros i calb com un buda que sempre feia cara de pocs amics. Sempre demanaven els mateixos plats. Per compartir, rotllets de primavera frescos farcits de gambes, mandonguilles al vapor Banh Cuon i amanida de papaia, mango i tofu. Per a ell, de plat principal, truita d’arròs vietnamita Banh Xeo farcida de porc i gambes. Per a ella, porc a la planxa Bun Cha amb fideus. Tot sempre acompanyat d’abundant cervesa alsaciana. Sempre, també, sense postres.

Després, en arribar a casa, tots dos gaudien dels seus cossos que aleshores -segons recorda Jérôme- eren encara insadollables, bonics com estàtues gregues. Fet i fet, podien follar fins a fer-se de dia, fins a arribar a caure rendits.

A la primavera feien una escapada a Roma i a l’estiu llogaven un piset a Portvendres amb vistes a la mar. El Nadal el passaven a Tours a casa del pare d’Arlene, un oncòleg jubilat, vidu, cansat de mirar als ulls de la mort que es passava el temps amb els ulls clavats en l’enorme rellotge de paret d’aquell menjador fosc i polsós on feia una eternitat que dormitava junt amb la seua memòria fidel.

En una ocasió van viatjar al Japó on van gaudir molt del bosc Aokigahara i, en una altra, durant les festes de Pasqua, van anar a Nova York on ell està convençut que va veure passar Déu en la cruïlla de Bovery amb E. Houston Street arrossegant un carretó ple de llibres esventrats, de maniquins calbs i mutilats, de budells rovellats de màquines... Déu era menut. Feia uns setanta anys. Tenia tota la seua pell negra espicossada de nafres i caminava lentament sense mirar res ni ningú amb aquells ullets entelats i humits, tristos, injectats en sang.

Jérôme i Arlene eren com dos peixos exòtics abandonats en un aquari tropical a recer de depredadors, nodrits, protegits. O com dos agapornis tancats en una gàbia d’or. I com siga, malgrat aquella felicitat, ell quasi mai no somreia.

Un dia, però, tot es va fer fosc. Fa molt de temps que no en queda res d’aquell món. Jérôme no recorda què va passar ni des de quan fa que viu en un lloc indeterminat dins d’una de les venes d’aquesta ciutat convulsa on de colp i volta va començar a somriure, a llegir els pensaments dels altres, a llegir en el cel prodigis encara no esdevinguts, a trobar tresors oblidats en racons insospitats.

Avui Jérôme ha esmorzat d’un sol glop un litre de vi barat que ha comprat al Sihab del Paral·lel. És dels pocs llocs on el deixen entrar. A Yasir no li disgusta l’olor d’animal de circ que desprèn el seu cos, la seua roba vella i pudent, tampoc el seu aspecte ferotge. Ben pel contrari, li agradarà veure’l entrar fent sempre aquell somriure plàcid. De vegades, quan se’l mira amb una mica de compassió pensa en la llegenda de Ranjha, l’amant condemnat a una vida de desgràcies malgrat la seua entrega al Senyor. Pensa com aquell francès boig li’l recorda i especula si no tindrà ell també la seua Hir per qui morir, per qui estimar la vida.

Els diners per al vi que li ha comprat a Yasir li’ls ha donat una coneguda que sol fer el carrer a la Plaça Goya, on passa hores asseguda en un banc mirant l’estàtua de Layret coberta de merda de coloms. La Cèlia, tot i que sempre va curta perquè a penes té un parell de clients tan vells i decrèpits com ella, sol donar-li algunes monedes, de vegades un poc de menjar. Alguns dies el beneeix posant-li la mà al cap com una mare faria amb un fill i li diu que si no és perquè està tocat del bolet, “te llevaria conmigo a mi pisito de la Aurora pa que no pasaras más calamidades, mi hijito”. Tothom estima Jérôme encara que els qui no el coneixen solen fugir-li perquè desconfien del seu somriure, perquè put, perquè fa por.

Al migdia ha aconseguit més diners per a un altre cartró de vi i Yasir, a més, li ha regalat una ampolleta de whisky d’aquelles que s'enduen els turistes joves per a barrejar amb els refrescos quan volen bufar-se abans d’entrar als bars i les discoteques de la zona. Jérôme, sense deixar de somriure, caminant de gairell, ha fet la Ronda de Sant Antoni amunt i avall una, dues, tres, cent vegades fins que ha ensopegat amb un vell de barba d’argent amb el cap cobert amb un barret vegetal a la porta d’una merceria a tocar de la plaça de la Universitat. El vell li ha dit a cau d’orella que remenés en la paperera que tenia allà davant mateix i tot seguit ha muntat el seu skate invisible i s’ha perdut entre una riuada de gent.

Jérôme li ha fet cas i, com tantes altres vegades, s’ha abocat a la paperera. Entre llaunes de cervesa buides, condoms usats, fulls rebregats de diari, retalls d’horitzó marí, palmeres, bocins de vent, tassons esquerdats, xeringues, pedres lunars, allà baix de tot, en el fons de la paperera o pou sense fi, s’ha trobat un quadern i un entrepà hermèticament embolicat en paper d’alumini. Els ha agafat, ha girat cua i ha desfet el camí.

Abans no ha arribat al cap de la Ronda, mentre feia mossets del seu entrepà i intentava recordar quan es va fer tot fosc, ha pogut escoltar i vist com si foren gargots tatuats en un mur, un milió de converses dins dels caps de la gent, de les seues ànimes perdudes enmig del baf del sofriment absurd. Des que va arribar, ja fa molt de temps, que Jérôme no ha deixat mai de somriure.