L'afició pels macarrons de l'àvia és inversament proporcional a la que tenim per les matemàtiques. És una regla bastant incontestable i cal buscar molt i molt per trobar l'excepció que la confirma: un nen que prefereix les interioritats de la cuina molecular de Ferran Adrià a la pasta italiana amb salsa de tomàquet faria el fet. És el cas del jove gal·lès Luke Thomas. Als quatre anys tombava per la cuina de casa enfilat dalt d'un tamboret i als dotze dedicava caps de setmana i vacances a millorar les habilitats per a la cuina d'avantguarda. Després de passar pels fogons del The Fat Duck de Heston Blumenthal, el xef del País de les Meravelles que cuinarà la primera hamburguesa in vitro, o d'estar a les ordres de Thomas Keller en un pop up de The French Laundry –un d'aquests restaurants temporals model bolet que últimament s'han posat de moda- Luke Thomas agafa ara el timó de la seva pròpia cuina al Luke's Dining Room. Aquest jove amb cara de nen ofereix un menú amb només 18 plats que buscar modernitzar –i prestigiar?- la cuina del Regne Unit. Tota una declaració d'intencions, podeu comprovar-ho en aquesta entrevista. I té només 18 anys!

El límit quan “x” tendeix a l'infinit podria ser un macarró de l'àvia! Hi ha un altre amant de la precisió que ha trobat el punt de contacte entre la trigonometria i la pasta italiana. En aquest cas és un arquitecte, Georges L. Legendres, autor del llibre Pasta by Design, un anàlisi matemàtic i molt visual del volum de 92 tipus de pasta classificada en un arbre evolutiu. Cadascuna inclou la seva equació, la representació gràfica i fotogràfica, i una proposta de salses a combinar. Podeu consultar-ne alguns exemples al New York Times. La idea va sorgir, segons explica l'autor, el dia que el Marco, un amic que també és arquitecte, el va convidar a fer uns espaguetis amb all. La deformació professional va convertir el fer sinònim de cuinar en un construir. Assegura que tot i la simplicitat inicial, la pasta més interessant matemàticament són els fagottini, i en tot el procés fins i tot ha creat una nova forma. Són els ioli, anomenats així per la seva filla, i són una espiral enroscada en sí mateixa, a l'estil d'una cinta de Moebius. Atenció: els que anàveu a l'examen de setembre, no cliqueu aquest últim enllaç buscant un còmic o agafareu mania als macarrons!

La pasta també és un món per a les lletres, més enllà de la sopa òbvia amb que enganyem als nens. Sense anar més lluny un llibre de cuina tan original com el de Georges L. Legendres i fins i tot més nutritiu. L'ha creat un estudi de disseny alemany, Korefe, i les seves pàgines són gastronomia al 100%. En diuen el veritable llibre de cuina, The Real Cookbook, i a cadascuna de les làmines hi ha les instruccions per fer una deliciosa lasanya que hauria fet les delícies del mateix Pellegrino Artusi. Aquest comerciant, a qui a Itàlia consideren el pare de la cuina moderna, és l'autor del clàssic receptari La scienza in cucina e l'arte di mangiare bene. És un volum centenari i necessari que només trobem a les llibreries en versió castellana. Algun editor entomaria el repte?

A França tenen nou president i nou forner oficial de l'Elisi. Si a François Hollande li han calgut dos diumenges de votacions, Sébastien Mauvieux ha hagut de fer la millor baguette d'entre les 169 que optaven al Gran Premi del Pa de París. Té 37 anys i un petit forn-pastisseria al número 159 del carrer Ordener de la capital francesa. D'aquest obrador, i durant tot un any, en sortirà el pa que abastirà el Palau presidencial, una tasca que, juntament amb un xec de 4.000 euros, és el premi del concurs. El Sébastien explica que l'any passat el pa li va quedar massa cru i aquest any l'ha deixat al forn una mica més. Voilà! La barra guanyadora feia 56 centímetres i pesava 270 grams. Preguntat pels periodistes, reconeixia que ell no és un gran amant de la baguette i que si a casa seva n'hi ha a l'hora de dinar és per la seva dona. Ell s'inclina més per altres coses: “És amb un flam que es pot jutjar un bon pastisser!”.

A París també hi ha un dofí deliciós, el bistrot del cuiner basc Iñaki Aizpitarte. Diuen que la paraula bistrot es va incorporar al francès a principis del segle XIX, durant les guerres napoleòniques, i que el culpables en són els mariners russos que entraven amb presses buscant menjar a les tavernes del port de Marsella: “Bistro, bistro!”, reclamaven. Fa temps que guardo aquest vídeo d'Oskar Alegria com una petita joia i crec que una festa de cuina i matemàtiques es un bon moment per lluir-lo. Són sis deliciosos minuts on gastronomia i arquitectura es donen la ma mostrant amb delicadesa la reforma del local d'Aizpitarte. Gaudiu-lo sense presses, que val la pena...

[vimeo]20025282[/vimeo]

Si teniu algun comentari o un bloc de cuina o un esdeveniment que vulgueu fer arribar a aquesta secció, ho podeu fer a l'adreça salsassec@me.com o, via Twitter, a @annamurgadas.

P.D. Aquesta setmana a l'escola Joviat estan d'aniversari. Han fet 25 anys. Felicitats des del Salsassec! Un quart de segle no es fa cada dia...