05
de gener
de
2022, 19:50
Actualitzat:
08
de gener,
1:18h
Sovint, en política, tot no pot ser. El president espanyol Pedro Sánchez ha aconseguit fins ara, amb habilitat, amb cessions suportables i atiant la por a un govern PP-Vox, surfejar la debilitat parlamentària al Congrés i ha patit poques derrotes. El proper match ball és la reforma laboral. Ell i la seva vicepresidenta Yolanda Díaz, que en aquest assumpte fins ara han anat a la una després de les tensions inicials per l'intervencionisme de Nadia Calviño, de l'ala més liberal del PSOE, se les prometien molt felices quan van tancar l'acord amb els sindicats i la patronal. Però ara semblen condemnats a estripar alguna foto. O bé sacrifiquen la instantània de la coherència política que els dona seguir-se recolzant en el bloc polític de la investidura que els ha permès l'aprovació dels darrers pressupostos i les grans lleis, o bé fan a bocins la del diàleg social que va acordar la contrareforma del text que, aleshores sense consens sindical i patronal, va imposar Mariano Rajoy el 2012.
Reformar el mercat de treball, per atacar-ne la temporalitat, era una de les exigències de la Unió Europea per proveir Espanya de fons Next Generation. La foto del pacte amb els sindicats majoritaris i la patronal és agraïda per Sánchez fora d'Espanya i, internament, reforça Díaz, que ja és ben valorada a les enquestes i és el camí de recuperar terreny electoral per a Podem, soci necessari del PSOE. Però el reial decret que va aprovar el consell de ministres abans d'acabar l'any –d'acord amb les exigències temporals comunitàries– ha de ser debatut i votat al Congrés abans de finals de mes. I els aliats de Sánchez volen obrir un període d'esmenes i introduir-hi canvis significatius. Si això passa, la patronal se'n desmarcarà i la foto del diàleg social es trencarà. Si Sánchez i Díaz la volen preservar hauran de trencar el retrat habitual amb ERC, Bildu, PNB, Més País, Compromís i BNG i mirar cap a la dreta, que podria validar l'acord per satisfer la patronal i com a mal menor per no posar en risc els fons europeus.
Díaz accepta negociar, el PSOE encara no
Díaz ha avisat que algunes esquerres "hauran d’explicar molt bé" als treballadors que no donen llum verda a la seva reforma laboral i menyspreen el diàleg social que tant s'havia reivindicat, i el ministre de la Presidència, el socialista Félix Bolaños, ha afirmat que el fràgil acord no es pot tocar i que el Congrés l'ha de ratificar sense esmenar-lo. La posició no és, però, monolítica a l'executiu central i l'entorn de la vicepresidenta assumeix que hauran de negociar amb els socis i fer equilibris per no perdre el vistiplau patronal.
Ciutadans sí que està en disposició de ratificar el text sense esmenar-lo i al PP, com a la patronal, hi ha divisió. Fins al punt que el portaveu del partit i alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, va afirmar en una entrevista a El Confidencial el cap de setmana que s'abstindrien –amb més vots a favor que en contra a la cambra baixa el text prospera– i hores després va fer que el mitjà li salvés la cara afirmant que tot plegat havia estat "un error de transcripció" i que realment havia dit que votarien "en contra".
Les forces nacionalistes i d'esquerres no donen per bo l'acord. Algunes perquè en volen més, altres perquè no tenen ganes de donar cap baló d’oxigen a Sánchez, i altres perquè tenen una forta pressió sindical. El govern espanyol, però, no ha obert encara diàleg formal amb els seus socis, segons expliquen diverses fonts parlamentàries a NacióDigital, i es limita a actuar "com si tingués majoria absoluta" i deixant que siguin la CEOE, CCOO i UGT els que pressionin els partits per evitar que decaigui el seu acord, cosa que implicaria deixar viva la reforma laboral de Rajoy. El govern espanyol, afirmen portaveus d'ERC i de Junts, hauria d'haver negociat la reforma laboral en dos escenaris simultanis: la taula del diàleg social i el Congrés. No ha estat així i ara "busca l'adhesió".
I quins són els punts de fricció i els canvis que volen introduir en una reforma que, contra el que es va prometre en campanya, en l'acord de govern i en pactes parlamentaris, no deroga la del PP? El principal és revisar l'abaratiment de l'acomiadament que va decretar Rajoy i també la pèrdua dels salaris de tramitació. A això s'hi afegeix l'exigència, singularment dels grups bascos, d'impedir que els convenis col·lectius estatals puguin imposar-se als autonòmics –el mapa sindical basc és diferent de l’espanyol. Aquesta és la principal petició del PNB.
Aragonès canvia l'estratègia negociadora d'ERC
ERC, en canvi, posa l'accent en recuperar l'autorització administrativa dels ERO. Fins al 2012 ho feia el departament de Treball, però Rajoy va treure aquest requisit i ara no s'ha recuperat deixant així amb menys capacitat d'intervenció l'administració per frenar acomiadaments col·lectius no justificats. El president Pere Aragonès va declarar el diumenge en una entrevista a l'agència Efe que seria una condició d'ERC i que el seu partit no barrejaria, a diferència del que va fer amb els pressupostos espanyols i la llei de l'Audiovisual, la possible negociació d'esmenes a la reforma laboral amb la taula de diàleg o altres carpetes obertes de la complexa relació bilateral.
El conseller d'Empresa i Treball, Roger Torrent, havia guardat silenci fins aquest dimarts tot i que som davant d'un assumpte de la seva competència. Preguntat pels periodistes, va afirmar que cal recuperar la competència de l'autorització administrativa, assegurar la prevalença dels convenis catalans per avançar cap a un marc laboral propi, i revisar les indemnitzacions. La posició d'Arnaldo Otegi, d'EH Bildu, amb qui el PSOE es va comprometre per escrit a derogar la reforma de Rajoy, és més dura en el rebuig global. En posicions similars a la d'ERC de negociar esmenes se situen el PDECat, Més País i els valencians de Compromís. Sánchez ho fia tot a la seva sort i a l'espantall de la dreta, però sembla que aquest cop, jugant a dues pistes, la del Congrés i la del diàleg social, haurà de quedar-se sense una de les fotos.
Reformar el mercat de treball, per atacar-ne la temporalitat, era una de les exigències de la Unió Europea per proveir Espanya de fons Next Generation. La foto del pacte amb els sindicats majoritaris i la patronal és agraïda per Sánchez fora d'Espanya i, internament, reforça Díaz, que ja és ben valorada a les enquestes i és el camí de recuperar terreny electoral per a Podem, soci necessari del PSOE. Però el reial decret que va aprovar el consell de ministres abans d'acabar l'any –d'acord amb les exigències temporals comunitàries– ha de ser debatut i votat al Congrés abans de finals de mes. I els aliats de Sánchez volen obrir un període d'esmenes i introduir-hi canvis significatius. Si això passa, la patronal se'n desmarcarà i la foto del diàleg social es trencarà. Si Sánchez i Díaz la volen preservar hauran de trencar el retrat habitual amb ERC, Bildu, PNB, Més País, Compromís i BNG i mirar cap a la dreta, que podria validar l'acord per satisfer la patronal i com a mal menor per no posar en risc els fons europeus.
Díaz accepta negociar, el PSOE encara no
Díaz ha avisat que algunes esquerres "hauran d’explicar molt bé" als treballadors que no donen llum verda a la seva reforma laboral i menyspreen el diàleg social que tant s'havia reivindicat, i el ministre de la Presidència, el socialista Félix Bolaños, ha afirmat que el fràgil acord no es pot tocar i que el Congrés l'ha de ratificar sense esmenar-lo. La posició no és, però, monolítica a l'executiu central i l'entorn de la vicepresidenta assumeix que hauran de negociar amb els socis i fer equilibris per no perdre el vistiplau patronal.
Ciutadans sí que està en disposició de ratificar el text sense esmenar-lo i al PP, com a la patronal, hi ha divisió. Fins al punt que el portaveu del partit i alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, va afirmar en una entrevista a El Confidencial el cap de setmana que s'abstindrien –amb més vots a favor que en contra a la cambra baixa el text prospera– i hores després va fer que el mitjà li salvés la cara afirmant que tot plegat havia estat "un error de transcripció" i que realment havia dit que votarien "en contra".
Les forces nacionalistes i d'esquerres no donen per bo l'acord. Algunes perquè en volen més, altres perquè no tenen ganes de donar cap baló d’oxigen a Sánchez, i altres perquè tenen una forta pressió sindical. El govern espanyol, però, no ha obert encara diàleg formal amb els seus socis, segons expliquen diverses fonts parlamentàries a NacióDigital, i es limita a actuar "com si tingués majoria absoluta" i deixant que siguin la CEOE, CCOO i UGT els que pressionin els partits per evitar que decaigui el seu acord, cosa que implicaria deixar viva la reforma laboral de Rajoy. El govern espanyol, afirmen portaveus d'ERC i de Junts, hauria d'haver negociat la reforma laboral en dos escenaris simultanis: la taula del diàleg social i el Congrés. No ha estat així i ara "busca l'adhesió".
I quins són els punts de fricció i els canvis que volen introduir en una reforma que, contra el que es va prometre en campanya, en l'acord de govern i en pactes parlamentaris, no deroga la del PP? El principal és revisar l'abaratiment de l'acomiadament que va decretar Rajoy i també la pèrdua dels salaris de tramitació. A això s'hi afegeix l'exigència, singularment dels grups bascos, d'impedir que els convenis col·lectius estatals puguin imposar-se als autonòmics –el mapa sindical basc és diferent de l’espanyol. Aquesta és la principal petició del PNB.
Aragonès canvia l'estratègia negociadora d'ERC
ERC, en canvi, posa l'accent en recuperar l'autorització administrativa dels ERO. Fins al 2012 ho feia el departament de Treball, però Rajoy va treure aquest requisit i ara no s'ha recuperat deixant així amb menys capacitat d'intervenció l'administració per frenar acomiadaments col·lectius no justificats. El president Pere Aragonès va declarar el diumenge en una entrevista a l'agència Efe que seria una condició d'ERC i que el seu partit no barrejaria, a diferència del que va fer amb els pressupostos espanyols i la llei de l'Audiovisual, la possible negociació d'esmenes a la reforma laboral amb la taula de diàleg o altres carpetes obertes de la complexa relació bilateral.
El conseller d'Empresa i Treball, Roger Torrent, havia guardat silenci fins aquest dimarts tot i que som davant d'un assumpte de la seva competència. Preguntat pels periodistes, va afirmar que cal recuperar la competència de l'autorització administrativa, assegurar la prevalença dels convenis catalans per avançar cap a un marc laboral propi, i revisar les indemnitzacions. La posició d'Arnaldo Otegi, d'EH Bildu, amb qui el PSOE es va comprometre per escrit a derogar la reforma de Rajoy, és més dura en el rebuig global. En posicions similars a la d'ERC de negociar esmenes se situen el PDECat, Més País i els valencians de Compromís. Sánchez ho fia tot a la seva sort i a l'espantall de la dreta, però sembla que aquest cop, jugant a dues pistes, la del Congrés i la del diàleg social, haurà de quedar-se sense una de les fotos.
Qui són els agents socials implicats i quin paper fan?
– La gran patronal CEOE. L'organització empresarial majoritària va pactar la contrareforma amb CCOO i UGT com a mal menor i davant les pressions de la UE, que exigia un mercat laboral amb menys temporalitat. El seu president Antonio Garamendi és de l'ala dura de la patronal, però s'ha deixat seduir per Díaz i per la voluntat d'arribar a acords. La FAES de José María Aznar i Ciutadans han beneït el pacte i també alguns sectors del PP, com ara l'exministra de Treball Fátima Báñez, però el PP es resisteix a donar-li suport al Congrés.
La patronal catalana Foment, la madrilenya, la del sector hoteler, la de l'automòbil i l'agrícola han posat pegues al contingut de l'entesa amb els sindicats i el govern central. I totes elles són molt influents. No tenir les esquenes cobertes ha portat Garamendi a advertir que, si el govern del PSOE i Podem cedeix als socis nacionalistes i d'esquerres i retoca el pacte en el tràmit parlamentari, se'n despenjaran.
– CCOO amb la seva ministra. El principal sindicat espanyol i català se sent còmode amb la reforma. Ni Comissions ni UGT han preguntat a les seves bases o als seus òrgans confederals o territorials per l'acord, però la cúpula està tranquil·la i insisteix que s'ataca la temporalitat, es fa valdre la negociació col·lectiva i es dificulta l'acomiadament. Ells i UGT parteixen de la base que el Congrés ratificarà l'acord o el millorarà des del seu punt de vista modificant aspectes com els salaris de tramitació o la indemnització per acomiadament. Els inquieta més que es "fragmenti" el mercat laboral fomentant els marcs autonòmics. El pacte és un baló d’oxigen per a la vicepresidenta Díaz, militant del PCE, el referent polític històric del sindicat. El pare de Díaz, que era sindicalista a les drassanes Astano, és el líder històric de CCOO a Galícia.
– Els equilibris de la UGT. Al segon sindicat d'Espanya i de Catalunya les coses són més complicades. No hi ha tanta eufòria amb l'acord perquè recorden que el compromís era derogar la reforma laboral del PP i no pas modificar-la. UGT sí que pressiona els partits, i singularment a ERC, perquè arribat el cas no posin traves a la reforma laboral i evitar així que el text decaigui o surti amb els vots de les forces de dretes. De fet, la influència del sindicat a ERC explica la prudència del partit i que hagi trigat a posicionar-se. Òscar Riu, que era dirigent del sindicat i va ser cap de gabinet de Chakir el Homrani quan era conseller de Treball i Afers Socials, és ara el director general de relacions laborals de la Generalitat. A la conselleria d'El Homrani, que també venia de la UGT, era alt càrrec Cesc Poch, un veterà d'ERC a Terrassa i que fa uns mesos que és cap de gabinet de Josep Maria Álvarez, el líder estatal del sindicat i que és militant socialista d'acord amb la tradició del sindicat. El diputat Jordi Salvador, que duu els temes de treball al grup republicà al Congrés, va liderar la UGT a Tarragona abans de fer el salt a la política.
– La independentista Intersindical condiciona. No és al "diàleg social", ha estat molt crítica i reclama un paper instant a aconseguir millores per als treballadors i avançar cap a un marc català de relacions laborals. El sindicat independentista, que ha incrementat exponencialment la representació gràcies al seu creixement a l'administració pública –ja és primera força sindical a la Generalitat i tercera a ensenyament– i a la indústria en els últims temps, és encara minoritari i lluny de la implantació de CCOO i UGT, però juga les seves cartes. D'acord amb els sindicats bascos i gallecs i altres alternatius pressiona per introduir canvis al text pactat. Dirigents d'ERC com ara Joan Tardà, que n'és militant, s'han posicionat en línia amb la Intersindical, que també té incidència al partit que lidera Oriol Junqueras a través de diversos quadres. El sindicat confia que Junts i la CUP (el diputat juntaire Josep Pagès i el cupaire Albert Botran, interlocutors en aquest assumpte, estan afiliats al sindicat independentista) n'acompanyin les reivindicacions. Tenen un paper menys determinant a l'hora de conformar aliances, però per ara han mostrat predisposició al vot contrari.
– ELA i LAB marquen territori. No han participat de les negociacions per la contrareforma, però són la primera i la segona força sindical basques i acumulen el 60% de la representació. A Navarra ja estalonen CCOO i UGT en nombre de delegats. ELA va ser fundada fa més d'un segle impulsada pel PNB i es va situar en l'òrbita del sindicalisme democristià internacional durant el franquisme, però en els darrers trenta anys ha endurit el seu discurs i s'ha distanciat del partit malgrat que alguns dels seus dirigents encara hi militen, com Andoni Ortuzar. Té més de 100.000 afiliats gràcies a iniciatives com una potent caixa de resistència. La unitat d'acció a finals dels 90 entre ELA i LAB –el sindicat de l'esquerra abertzale que aleshores liderava Rafa Díez, un dirigent clau juntament amb Arnaldo Otegi en el final d'ETA– va ser determinant per posar en marxa el procés de pau i independentista de Lizarra, que va morir amb el retorn a les armes i el fracàs del pla Ibarretxe després de temptejos negociadors amb l'Estat.
LAB ha estat en els anys d'il·legalitzacions polítiques el pulmó –mobilitzador, econòmic i institucional– de l'esquerra independentista basca i en els darrers anys ha experimentat, com EH Bildu, un creixement notable. Des de 2013 el lehendakari Urkullu es nega a rebre als dos grans sindicats bascos. El govern autonòmic, format per PNB i PSE, pot afrontar una vaga general si la reforma laboral no és modificada a fons o els penebistes hi voten a favor. La posició dels partits bascos està molt condicionada pels dos sindicats.
– La duresa de la CIG. I si els sindicats bascos marquen el camí al PNB i a EH Bildu, la Confederació Intersindical Gallega, nascuda a mitjans dels 90 fruit de confluències de centrals nacionalistes, fa el mateix amb el BNG, que té un diputat a Madrid. La CIG és ja la primera força sindical a Galícia i, a diferència del que li ha passat al Bloque amb els seus alts i baixos, el seu creixement ha estat sostingut. El seu discurs és nítidament anticapitalista i demana esmenar a la totalitat el text.
– La gran patronal CEOE. L'organització empresarial majoritària va pactar la contrareforma amb CCOO i UGT com a mal menor i davant les pressions de la UE, que exigia un mercat laboral amb menys temporalitat. El seu president Antonio Garamendi és de l'ala dura de la patronal, però s'ha deixat seduir per Díaz i per la voluntat d'arribar a acords. La FAES de José María Aznar i Ciutadans han beneït el pacte i també alguns sectors del PP, com ara l'exministra de Treball Fátima Báñez, però el PP es resisteix a donar-li suport al Congrés.
La patronal catalana Foment, la madrilenya, la del sector hoteler, la de l'automòbil i l'agrícola han posat pegues al contingut de l'entesa amb els sindicats i el govern central. I totes elles són molt influents. No tenir les esquenes cobertes ha portat Garamendi a advertir que, si el govern del PSOE i Podem cedeix als socis nacionalistes i d'esquerres i retoca el pacte en el tràmit parlamentari, se'n despenjaran.
Els líders patronals i sindicals espanyols amb Yolanda Díaz després d'acordar la reforma laboral. ND
– CCOO amb la seva ministra. El principal sindicat espanyol i català se sent còmode amb la reforma. Ni Comissions ni UGT han preguntat a les seves bases o als seus òrgans confederals o territorials per l'acord, però la cúpula està tranquil·la i insisteix que s'ataca la temporalitat, es fa valdre la negociació col·lectiva i es dificulta l'acomiadament. Ells i UGT parteixen de la base que el Congrés ratificarà l'acord o el millorarà des del seu punt de vista modificant aspectes com els salaris de tramitació o la indemnització per acomiadament. Els inquieta més que es "fragmenti" el mercat laboral fomentant els marcs autonòmics. El pacte és un baló d’oxigen per a la vicepresidenta Díaz, militant del PCE, el referent polític històric del sindicat. El pare de Díaz, que era sindicalista a les drassanes Astano, és el líder històric de CCOO a Galícia.
– Els equilibris de la UGT. Al segon sindicat d'Espanya i de Catalunya les coses són més complicades. No hi ha tanta eufòria amb l'acord perquè recorden que el compromís era derogar la reforma laboral del PP i no pas modificar-la. UGT sí que pressiona els partits, i singularment a ERC, perquè arribat el cas no posin traves a la reforma laboral i evitar així que el text decaigui o surti amb els vots de les forces de dretes. De fet, la influència del sindicat a ERC explica la prudència del partit i que hagi trigat a posicionar-se. Òscar Riu, que era dirigent del sindicat i va ser cap de gabinet de Chakir el Homrani quan era conseller de Treball i Afers Socials, és ara el director general de relacions laborals de la Generalitat. A la conselleria d'El Homrani, que també venia de la UGT, era alt càrrec Cesc Poch, un veterà d'ERC a Terrassa i que fa uns mesos que és cap de gabinet de Josep Maria Álvarez, el líder estatal del sindicat i que és militant socialista d'acord amb la tradició del sindicat. El diputat Jordi Salvador, que duu els temes de treball al grup republicà al Congrés, va liderar la UGT a Tarragona abans de fer el salt a la política.
– La independentista Intersindical condiciona. No és al "diàleg social", ha estat molt crítica i reclama un paper instant a aconseguir millores per als treballadors i avançar cap a un marc català de relacions laborals. El sindicat independentista, que ha incrementat exponencialment la representació gràcies al seu creixement a l'administració pública –ja és primera força sindical a la Generalitat i tercera a ensenyament– i a la indústria en els últims temps, és encara minoritari i lluny de la implantació de CCOO i UGT, però juga les seves cartes. D'acord amb els sindicats bascos i gallecs i altres alternatius pressiona per introduir canvis al text pactat. Dirigents d'ERC com ara Joan Tardà, que n'és militant, s'han posicionat en línia amb la Intersindical, que també té incidència al partit que lidera Oriol Junqueras a través de diversos quadres. El sindicat confia que Junts i la CUP (el diputat juntaire Josep Pagès i el cupaire Albert Botran, interlocutors en aquest assumpte, estan afiliats al sindicat independentista) n'acompanyin les reivindicacions. Tenen un paper menys determinant a l'hora de conformar aliances, però per ara han mostrat predisposició al vot contrari.
– ELA i LAB marquen territori. No han participat de les negociacions per la contrareforma, però són la primera i la segona força sindical basques i acumulen el 60% de la representació. A Navarra ja estalonen CCOO i UGT en nombre de delegats. ELA va ser fundada fa més d'un segle impulsada pel PNB i es va situar en l'òrbita del sindicalisme democristià internacional durant el franquisme, però en els darrers trenta anys ha endurit el seu discurs i s'ha distanciat del partit malgrat que alguns dels seus dirigents encara hi militen, com Andoni Ortuzar. Té més de 100.000 afiliats gràcies a iniciatives com una potent caixa de resistència. La unitat d'acció a finals dels 90 entre ELA i LAB –el sindicat de l'esquerra abertzale que aleshores liderava Rafa Díez, un dirigent clau juntament amb Arnaldo Otegi en el final d'ETA– va ser determinant per posar en marxa el procés de pau i independentista de Lizarra, que va morir amb el retorn a les armes i el fracàs del pla Ibarretxe després de temptejos negociadors amb l'Estat.
LAB ha estat en els anys d'il·legalitzacions polítiques el pulmó –mobilitzador, econòmic i institucional– de l'esquerra independentista basca i en els darrers anys ha experimentat, com EH Bildu, un creixement notable. Des de 2013 el lehendakari Urkullu es nega a rebre als dos grans sindicats bascos. El govern autonòmic, format per PNB i PSE, pot afrontar una vaga general si la reforma laboral no és modificada a fons o els penebistes hi voten a favor. La posició dels partits bascos està molt condicionada pels dos sindicats.
– La duresa de la CIG. I si els sindicats bascos marquen el camí al PNB i a EH Bildu, la Confederació Intersindical Gallega, nascuda a mitjans dels 90 fruit de confluències de centrals nacionalistes, fa el mateix amb el BNG, que té un diputat a Madrid. La CIG és ja la primera força sindical a Galícia i, a diferència del que li ha passat al Bloque amb els seus alts i baixos, el seu creixement ha estat sostingut. El seu discurs és nítidament anticapitalista i demana esmenar a la totalitat el text.
Representants d'ELA, CIG i la Intersindical manifestant-se contra la reforma laboral al ministeri de Treball. ND