S'aixeca més aviat tard. No li agrada matinar. Prepara l'esmorzar i enllesteix les tasques de la llar que l'artrosi li permet -la malaltia només li dona el vistiplau per aquelles que no requereixen aixecar els braços per sobre les espatlles-. Enfila el passadís amb el caminador i es disposa a seure a la butaca del menjador. Si no és un dia especialment animat, allà es queda, amb la bata i la televisió, sota una gran fotografia dels nets que presideix l'estança. No hi són, però li fan companyia. La gentrificació ha expulsat la descendència lluny del seu pis de les Corts de Barcelona. A sobre, se li ha espatllat la màquina de cosir i ja només li queden la cuina i les plantes del balcó. Cap a les 21:00 hores, marxa al llit. A la nit, la soledat crida massa. Pot estar tres o quatre dies així, fins que la casa li cau al damunt i s'obliga a baixar al carrer amb la filla o la voluntària dels Amics de la Gent Gran.

És el dia a dia de la Mercedes, tot i que la soledat té molts altres noms. I la majoria són de dona. Segons les dades de l'INE i l'IDESCAT, el 2020, a Catalunya, gairebé 150.000 persones majors de vuitanta anys vivien soles, sense parella o qualsevol altre familiar. Representen el 36% dels catalans de la franja d'edat més alta. D'entre ells, 38.500 eren homes i 111.200 dones com la Mercedes. L'esperança de vida continua creixent, cada cop hi ha més opcions de poder envellir a casa i combatre la soledat, que la pandèmia va fer més visible quan ens arribaven notícies de persones que morien soles, és una prioritat de primer ordre per entitats que intenten cridar l'atenció sobre la situació d'aquestes persones. 

Amb 90 anys, la Mercedes nota que no té el cap com abans i que hi ha coses que se li escapen, però és molt conscient de la seva realitat. "Què puc demanar a la vida a aquestes alçades? Estic esperant que Déu se'n recordi de mi", diu amb una barreja de sarcasme i cruesa. Estar sola no vol dir estar aïllada. Una de les filles la visita gairebé cada dia i la resta venen de tant en tant. També té la Ruth, el seu "àngel de la guarda", amb qui es troba cada dijous. El problema és que viu en un món en el qual ja no pertany. Tot és diferent de com ella ho recorda. La cadira de rodes i el taca-taca s'encarreguen que no se n'oblidi. No té els mateixos incentius que en aquells temps en què no acumulava tanta experiència. Sobretot, des que el cor del Martín no va poder suportar tanta bondat i la va deixar vídua en un viatge a Mallorca amb l'Imserso ja fa tres dècades.

[intext1]
Tampoc es pot refugiar en les amigues. La Magdalena ha estat l'última a marxar. Qui pogués portar-la de nou, pensa. Des d'aleshores, totes són conegudes amb qui té una bona relació, simplement. Les saluda, s'aturen a xerrar i, a vegades, intercanvien alguna informació més personal, però no són amigues. "Amb el temps, les relacions perden intensitat", explica. Quan es descobreix amb autoritat per donar lliçons vitals, l'envaeix un cert vertigen: "Sembla mentida haver arribat a tenir tants anys i haver vist girar la roda de la vida". Després de la Magdalena, la Mercedes va perdre la filla gran per culpa d'una llarga malaltia. Una altra palada per fer el buit una mica més profund. Amb tot, intenta ser optimista i fer el cor fort per no preocupar la família. Després d'acomiadar tants éssers estimats, troba la felicitat en la dels que continuen amb ella.
   

La casa de les festes abaixa el teló

El pis de les Corts és el resultat de la feina i de les estretors d'un matrimoni obrer de Zamora que va decidir emigrar a Barcelona a la recerca d'una vida millor. Amb la mort de la mare, la Mercedes va heretar una carnisseria de poble i un piló de responsabilitats que no li corresponen a una nena de 9 anys. Amb cinc germans menors a càrrec seu i un pare desbordat, va haver de veure el món des dels ulls d'una persona adulta des de massa aviat i, en fer-se vella, li és molt difícil trobar algú que emmagatzemi tantes experiències com ella.

[intext2]
De la seva vida a Catalunya amb el Martín, el més bondadós de tots els pretendents, recorda amb una estima especial els sopars i les trobades multitudinàries que organitzaven a casa. El tamboret que havia fet servir per arribar al taulell de la carnisseria i poder atendre una clientela que abusava constantment de la seva innocència infantil va passar a fer la funció de cadira per acollir els amics en el seu pis en propietat. Un pis, però, que ara abaixa el teló. Al tamboret se li ha perdut la pista i la casa ha quedat deserta i silenciosa, com en els instants posteriors al pas d'un cicló que s'ho ha endut tot.
 
La mort sobtada del Martín va ser el primer avís de la clausura. La Mercedes no havia anat mai enlloc sense ell i no estava disposada a canviar aquesta circumstància. Va deixar de veure els matrimonis amics, es va aïllar a casa i va iniciar un dol que s'acabaria allargant quatre anys. "No tenia ganes de viure jo tampoc", explica. Va ser llavors quan va començar a omplir el pis de fotografies de la família. A més del gran quadre amb tots els nets, té el menjador ple de petits retrats de les filles, els besnets i del Martín. "Així sento que estic acompanyada", diu. No va deixar de vestir de negre fins que els van trucar des de l'escola d'una de les netes arran d'uns dibuixos "preocupants". "Els petits m'enganxaven papers de colors a la roba quan em venien a veure", recorda amb un somriure.

[intext3]

L'aparició d'un "àngel de la guarda"

Després de molt temps enfonsada en el pou de la soledat i l'aïllament -o, cosa que és el mateix, a la seva butaca-, la filla més propera va decidir que calia buscar un cable que mantingués la Mercedes connectada al món. Va ser aleshores quan es van creuar amb els Amics de la Gent Gran. Un bon dia, dos treballadors de l'associació van aparèixer a casa per entrevistar-la i van comprovar ràpidament que les seves necessitats es corresponien a la perfecció amb els serveis que li podien oferir. Van provar amb la Ruth, una voluntària plena de tendresa i vitalitat, i no van trigar a connectar. El procés de compatibilitat es podia donar per finalitzat i amb una conclusió clara: la Mercedes havia trobat el seu "àngel de la guarda".
 
Així defineix la Ruth, amb qui es troba cada setmana per parlar de les seves coses, caminar una mica més lluny de l'habitual i, en definitiva, passar l'estona. A vegades, intenten agafar el transport públic, però topen amb massa impediments. Ara estan intentant construir una xarxa d'amigues amb l'ajuda de l'associació, que també organitza esdeveniments amb els usuaris. "Quan ve, se'm passa la tonteria", explica la Mercedes. Per a la Ruth, les trobades constitueixen un "intercanvi d'experiències" molt enriquidor per a les dues parts. I la família ho celebra, ja que pot respirar una mica més alleugerida. Perquè arribar als 90 anys és una benedicció, però obliga a pagar alguns peatges.

[intext4]