Sempre hi ha una dona que passa l’escombra per tots els nínxols el dia de Tots Sants. No sé si és la mateixa dona a tots els cementiris, però el ritual és repetitiu, clònic, etern. Primer passa l’escombra pel seu nínxol familiar. Després va al del costat. I després al del costat del costat... Filera a filera acaba donant el tomb a tot el cementiri. Mentre ho fa va murmurant a ritme d’escombrada. Diu que escombra aquell nínxol de la veïna perquè ja no té ningú. Diu que escombra el nínxol de la família tal perquè fa anys que ja no ve cap familiar. Diu que escombra el nínxol d’algú que ja ningú sap qui és: ni ella mateixa. I així els nínxols van quedant nets. Sense telaranys, sense pols, sense flors pansides, sense llàgrimes al marbre. Els nínxols llueixen. Fan aquella lluïssor dels metalls, de la natura, de la vida. I així fins l’any vinent.

Un dia, la dona que passa l’escombra per tots els nínxols el dia de Tots Sants també es morirà. I, suposadament, hi haurà una altra dona que també li passarà l’escombra pel seu nínxol. Com abans d’ella n’hi havia una altra i una altra i una altra... Sempre confiem que sigui així perquè sempre ha estat així. Com si algú les contractés, com si estiguessin automatitzades, com si fossin infal·libles, irrepetibles, immortals. Però algú ens ho pot assegurar? No. De fet, la dona que passa l’escombra pels nínxols el dia de Tots Sants fa alguna cosa més que netejar. Potser no ho sap, però en l’escombrada de cada any també hi ha un encàrrec ancestral, secret, dins de l’escombra: fer veure qui som.

El 1838 es va prohibir que els epitafis fossin en català. Ni en català et podies morir perquè tampoc hi podies viure. Només els analfabets existencials i els dimonis terrenals no saben, ni volen, llegir l’idioma, l’alfabet, el diccionari, l’univers escrit als cementiris catalans. Els nínxols, les làpides, les tombes, són una de les proves més vives, clares, cristal·lines, diàfanes, lluminoses, reals, veritables que som un país, que som catalans, que el català és la llengua pròpia d’aquest país. No cal dir res més. Per això el silenci, els telaranys, la pols, les flors, les llàgrimes. Per això, malgrat tot, mentre hi hagi algú que escombri els nínxols també ens netejarà a tots. Som una escombrada.