El 8 de març és un dia marcat a l'agenda de totes les feministes: el Dia de la Dona Treballadora, entenent que qualsevol dona, fins i tot aquella que no té un treball remunerat, és treballadora. Fa una setmana Roger Tugas publicava aquesta anàlisi del CEO on deia que tan sols un 46,7% de les dones veuen realment útil la vaga del 8M per aconseguir les reivindicacions que fa tants anys que el feminisme intenta portar a la pràctica.

És un fet palpable que poques coses han canviat des de la passada vaga del 2018 i cap reivindicació s'ha acabat materialitzant en una proposta o solució concreta, però per altra banda el 8 de març sí que va ser útil per una qüestió: veure que no estem soles, que som moltes i diverses.

El passat 8 de març, a més de descobrir que el feminisme té un líder autoproclamat (gràcies per tant, Albert Rivera!) i d'aconseguir una mobilització històrica i unes manifestacions multitudinàries a tot l'estat espanyol, les dones vam adonar-nos que som manada, va ser un punt de trobada entre diferents generacions de dones fartes d'estar fartes. Jo, durant el 2018, vaig aprendre el significat real de la paraula sororitat i el més important de tot, la veritable importància de les xarxes informals.

Diuen que la política no solament es fa en les xarxes formals, sinó que els homes, històricament i de manera inconscient, s'han anat creant les seves xarxes informals, ocupades per homes de diferents partits, mitjans de comunicació i espais de poder on han fet i desfet entre copes i gintònics. En aquests espais nosaltres, les dones, no hi tenim accés i molts cops, quan hi tenim accés, ens rep un espai hostil.

Però tot canvia quan som nosaltres qui organitzem les nostres pròpies xarxes informals. Deia Andrea Ros "quedeu amb amigues per sopar, ni que sigui un cop al mes, us canvia la vida" i així ho faig i aquest 8 de març passaré la jornada de vaga amb dones feministes que vaig admirar, que ara estimo i que s'han convertit en la meva xarxa, no solament política, sinó també emocional.

Perquè quan les dones ens ajuntem i parlem tot esdevé una catarsi. Els nostres sentiments milloren quan veiem que els tabús són compartits, les experiències vitals, sexuals, emocionals i les solucions són compartides. Quan escoltes a companyes i amigues parlant d'experiències que també has viscut, el teu microcosmos d'experiències i violències quotidianes té lloc a un macrocosmos compartit i viscut per moltes.

Per això, jo aquest 8 de març faré la vaga amb elles i per elles. Faré la vaga per la companya que no pot parlar de política sense rebre atacs i insults a través de les xarxes perquè duu vel, em manifestaré per les amigues supervivents de violència de gènere que són valentes cada dia enfrontant-se a senyors que les qüestionen i en dubten.

Faré la vaga i em manifestaré al costat d'amigues periodistes a qui han assetjat o dones a qui han fet sentir culpables per fer massa hores a la feina i dedicar-ne poques a les cures d'una parella que no les mereixia.

Aquest 8 de març cridaré consignes amb companyes que pel simple fet de fer política han rebut insults i vexacions constants. En definitiva, amb la meva xarxa d'amigues amb qui cada dia aprenc, debato i em fan créixer com a persona, com a dona i com a feminista. Perquè ara, un cop sabem que hi som, ens toca fer més pinya que mai davant de partits negacionistes de la violència masclista, misògins reaccionaris, assetjadors ocupant llocs en llistes electorals i violadors que gaudeixen d'impunitat (i ho saben).

A les feministes ens toca marcar agenda política, respondre amb contundència i seguir per aconseguir tots els drets, aquells que no tenim i aquells que ens volen prendre. Perquè el feminisme està sent (i serà) el pal de paller de totes les altres lluites socials, des de l'antifeixisme fins a l'antiracisme.

Aquest 8-M sortiré al carrer per les meves amigues i per mi, per totes les dones, per les lesbianes i les trans, perquè sigui la vaga de totes i per a totes. I vosaltres?