S’atribueix al president John F. Kennedy aquesta frase: "La victòria té molts pares, la derrota és orfe". La visita del Papa de la setmana passada va culminar amb èxit, i ara totes les forces en joc dins del catolicisme en subratllen el resultat i la intervenció que hi han tingut. Potser només hi ha una persona que fugirà de tot protagonisme: el jesuïta Enric Puig Jofra, coordinador del viatge de Lleó XIV a Catalunya i home de discreció exquisida. Fonts consultades del món eclesiàstic han explicat a Nació que Puig va ser cabdal per assegurar un viatge pontifici reeixit i per evitar molts entrebancs. El seu paper en aconseguir més ús del català del que estava previst hauria estat decisiu, tot i que no en solitari, sinó en combinació amb molts altres elements.
El jesuïta català va saber que coordinaria el viatge el 3 de desembre passat, quan el cardenal Juan José Omella el va cridar junt a Esteve Camps, president de la Junta Constructora de la Sagrada Família. Així ho va explicar ell mateix en una entrevista del periodista Toni Sust a El Periódico. Als seus 80 anys, ja no esperava que li encarreguessin aquesta tasca, però molts al Palau Episcopal recordaven que va fer la mateixa feina en l’anterior viatge d’un pontífex, el de Benet XVI, el 2010. La seva eficàcia va merèixer molts elogis.
Una vegada més, Puig ha treballat amb cura, sense fer soroll, amb una bona interlocució amb els delegats del Vaticà que monitoraven la visita i, segons les fonts consultades, sabent aprofitar el marge d’autonomia que cada diòcesi té. En aquest cas, la que li ha donat l’arquebisbat de Barcelona, tant per part d’Omella com per part del bisbe auxiliar David Abadías, el cap directe de Puig en tota l’organització del viatge papal.
Els assistents a la missa de la Sagrada Família el 10 de juny anaven recollint el missal preparat, editat per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), on apareixia el text de la benedicció de la Torre de Jesucrist en castellà. "Era el text que desitjava l’episcopat espanyol, però finalment l’Església catalana va poder dur la visita cap al seu terreny", explica una font consultada. De fet, malgrat la polèmica que va esclatar, els dies previs a l’aterratge de Lleó XIV al Prat els organitzadors catalans i el Govern ja tenien coll avall que el Papa duia un guió diferent al del missal.
Puig va saber moure’s i va ser una peça decisiva, però totes les fonts subratllen que va actuar ben acompanyat per bona part dels bisbes catalans, que d’una manera més o menys activa -el bisbe de Lleida, Daniel Palau, de manera destacada, però també els prelats de Girona i Tarragona-, van pronunciar-se en favor d’una presència significativa de la llengua pròpia en els actes pontificis. Puig corona d’aquesta manera una carrera eclesiàstica que permet seguir capítols rellevants de la història de l’Església catalana de les darreres dècades.
Director general amb Pujol
Puig va ser cridat per Jordi Pujol per ocupar la direcció general de Joventut el 1980, just quan el líder de CiU acabava de guanyar de manera inesperada les eleccions. Que un religiós assumís un càrrec a la Generalitat va sorprendre més d’un. Però Puig, que a la seva formació com a membre de la Companyia de Jesús afegia les carreres de Magisteri i Pedagogia, estava estretament vinculat al moviment escolta. També hi havia sintonia de pensament.
Tot i que alguns que el coneixen asseguren que no és independentista, el seu catalanisme és ferm. Com ho és la seva sensibilitat catòlica oberta al que va suposar el Concili i que els anys 80, ja amb el conservador Joan Pau II al Vaticà, semblava en reculada. El president Pujol va definir aquest corrent de pensament amb una frase que potser compartiria Puig: "Soc un soldat de l’exèrcit derrotat de Pau VI".
Cap de la "guàrdia pretoriana" amb el cardenal Carles
L’any 1990, Roma situava Ricard Maria Carles al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona. Era un gir brusc respecte al cardenal Narcís Jubany, conciliar i catalanista. Els vents de Joan Pau II bufaven fort i finalment arribaven a l’Església catalana. Valencià i conservador, Carles, aleshores bisbe de Tortosa, venia amb instruccions clares: neutralitzar els corrents progressistes de l’arxidiòcesi en una societat catalana que a Roma veien molt secularitzada. Ho va intentar. Però de caràcter tímid i desconeixent del tot la realitat a Barcelona, es va sentir incòmode i gairebé aïllat.
Carles va intentar algun tipus de pacte amb un sector del catalanisme eclesial. Això es va materialitzar en el nomenament episcopal de Joan Carrera com a bisbe auxiliar i més tard com a veritable home fort de la cúria. Catalanista i militant d’Unió Democràtica a la clandestinitat, Carrera va aconseguir col·locar peces seves al Palau Episcopal. Enric Puig va ser designat canceller de l’arxidiòcesi, una mena de primer ministre amb poders executius. Dins del catolicisme catalanista, hi va haver un debat sobre si calia pactar amb Carles. Alguns, els més crítics, anomenaven "guàrdia pretoriana" a l’equip de Puig, que propugnava col·laborar amb Carles per evitar un enduriment del seu govern.
Puig va ser canceller entre el 1996 i el 2000, moment en què Carles decideix donar un gir a la dreta i cessa el jesuïta, provocant la ruptura amb Carrera. El cardenal, sentint-se fort, designa com a nou home fort a Barcelona Josep Àngel Sáiz Meneses, bisbe auxiliar. Actualment és arquebisbe de Sevilla i els nostàlgics de Carles el voldrien veure succeint Omella. Un hipòtesi que, per ara, és poc probable.
El coordinador del viatge de Lleó XIV continuar sent un home important en l’estructura de l’Església. Fou entre el 2005 i el 2021 secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, que aplega la majoria de centres escolars del país. Després, s’ha recorregut a Puig per gestionar situacions delicades o celebracions estratègiques, com va fer el 2022 en l’Any Ignasià, quan els jesuïtes commemoraren els 500 anys de la conversió de Sant Ignasi. Ara, de nou, en un país no sempre sobrat de persones que es mouen bé pels passadissos del poder, Puig ha tornat a demostrar l’eficàcia d’una diplomàcia discreta i sàvia.
