"El públic ho pot fer", reivindica la tinent d'alcalde d'aigua de París, Célia Blauel. Les raons que van dur París a recuperar la gestió pública van ser una de política, que l'aigua "és un bé comú i no pot ser un negoci", i una de tècnica, i és que feia tant de temps que estava privatitzada que la ciutat "no podia prendre les decisions correctes" sobre la seva gestió, relata Blauel a NacióDigital.
Ara ja no hi ha accionistes privats per compensar, i "tots els diners de la factura dels usuaris van cap al servei", remarca. Blauel ho ha explicat just abans de participar en la jornada "Aigua, bé comú. Reptes i futur" que han organitzat aquesta setmana l'Ajuntament de Barcelona i la plataforma Aigua és Vida, i en la qual el regidor d'Aigua de la capital catalana, Eloi Badia, s'ha queixat de les traves d'Agbar per accedir a la informació sobre el servei d'aigua de cara a remunicipalitzar-la.
Amb París el govern de Colau va firmar fa uns mesos un conveni per intercanviar experiències. Segons Badia, de la capital francesa li interessa el seu procés de remunicipalitzar el servei, que és "molt semblant" al que explora Barcelona. Tot i això, afirma que estan atents a molts altres exemples "de referència mundial" per quedar-se amb el millor de cadascun, com Montpeller, Nàpols, Berlín i Budapest.
La tinent d'alcalde de Medi Ambient de París, Célia Blauel. Foto: Patrick Sordoillet
Entre els punts en comú amb París hi ha el fet que a la capital francesa es va aprofitar que s'acabava la concessió per remunicipalitzar i a Barcelona, el govern de Colau està esperant a que el Suprem confirmi la sentència que anul·la la concessió a l'Àrea Metropolitana per fer el procés. A més, una de les empreses que tenia adjudicat el servei a París, Suez, és la propietària d'Agbar, justament la que s'encarrega de proveir-lo a la capital catalana.
La història per recuperar la gestió pública a París
El 1984, amb Jacques Chirac d'alcalde, l'Ajuntament de París va desmantellar el servei públic i el va adjudicar per un període de 25 anys a dues empreses, Veolia i Suez. Cadascuna d'elles cobria la meitat de la capital francesa a través de Générale des Eaux i Lyonnaise des Eaux. La gestió es va caracteritzar per la manca de control públic i l'opacitat financera, cosa que van testimoniar diverses auditories.
En una del 2002 encarregada per la ciutat es va trobar que els preus aplicats per les concessionàries estaven entre un 25% i un 30% per sobre dels costos econòmicament justificats. En una del 2003, una enorme bretxa entre les reserves financeres constituïdes pels operadors per mantenir la xarxa i les obres efectivament realitzades. Amb la tàctica, s'inflaven els preus i es posposava el manteniment de la infraestructura.
La decisió de municipalitzar es va prendre el 2008, amb el socialista Bertrand Delanoë d'alcalde, però no es va fer efectiva fins al 2010 amb la creació d'un nou operador municipal, Eau de Paris. Per als usuaris, va suposar una rebaixa de la factura del 8%. Aquesta disminució es va mantenir fins que en el 2016 es va produir un increment de l'1%, i aquest any del 0,8% addicional, ha explicat la tinent d'alcalde parisenca.
Una font de Berlín amb el nom de la companyia d'aigües. Foto: Berliner Wasserbetriebe
Segons Blauel, "el preu és important i s'ha de ser realment transparent sobre ell, però no hauria de ser l'única motivació per remunicipalitzar, i la gestió pública no sempre vol dir rebaixar-lo". Considera que cal mantenir uns preus per poder competir i dir que "el públic és tan bo com el privat". També per preparar el futur, com evitar la contaminació de l'aigua derivada de l'agricultura o invertir en infraestructures.
Els parisencs també han guanyat en transparència i capacitat de decisió. Es va crear l'Observatori Parisenc de l'Aigua per promoure la participació ciutadana. Pel que fa a la presa de decisions, 11 integrants del consell de govern d'Eau de Paris són regidors, dos són representants dels treballadors i cinc de la societat civil: un de l'Observatori, dos experts en aigua i sanejament, un d'una ONG mediambiental i un altre d'una organització de consumidors.
"La millor aigua de França", diu la llegenda
Eau de Paris proveeix aigua potable a tres milions d'usuaris cada dia, però és difícil copsar la seva experiència. "La llegenda diu que és la millor aigua potable de França", afirmen la Camille i en Julien, una parella que ha viscut a la capital francesa en diversos períodes des de l'any 2000. La raó podria estar en el fet que "és molt neta" i la fan servir per beure, afegeixen, però no poden determinar què ha canviat amb la remunicipalització.
La facturació del servei se sol fer per edificis i no per pisos individuals, si bé llavors es fa una estimació acurada de què correspon pagar a cadascun, expliquen la Camille i en Julien. "No hi ha relació contractual entre Eau de Paris i usuaris individuals", remarca l'empresa, de manera que tampoc tenen tarifes socials. Això no significa que la companyia no intervingui en cas que algú no pugui pagar.
Segons Eau de Paris, des del 2013 a França està prohibit tallar l'aigua en habitatges per impagament de la factura. Les famílies que no puguin abonar el servei poden demanar ajuda social al Fons Solidari d'Habitatge, al qual la companyia d'aigües també hi contribueix amb 500.000 euros anuals –quan el servei era privat n'aportava 175.000-. A més, l'empresa finança projectes per identificar famílies en risc de no poder pagar.
El regidor d'Aigua de Barcelona, Eloi Badia. Foto: ACN
Per remunicipalitzar cal, en opinió de Blauel, tenir "voluntat política, participació ciutadana, transparència i has de ser millor que ningú altre". Considera que "la lluita val la pena", però a París no ha estat exempta de dificultats. Pablo Sánchez, membre de la plataforma Aigua és Vida i coordinador de la iniciativa ciutadana europea pel dret humà a l'aigua, en relata una de just el dia abans d'executar-se la remunicipalització de París, és a dir, pel Cap d'Any del 2009.
Les empreses privades que encara prestaven el servei, Suez i Veolia, van fer canvis rellevants en les seves últimes hores com a gestores de l'aigua. Alguns directius van passar a ser contractats com a treballadors, per la qual cosa van acabar subrogats, i alguns dels treballadors amb experiència de 20 o 30 anys van passar a mans de companyies de Suez o Veolia, amb el qual van retenir el millor personal.
[blockquote] "A França tens gent de l'esquerra i de la dreta que ha pres la decisió", defensa la tinent d'alcalde parisenca Célia Blauel[/blockquote]
Davant els escèptics sobre els beneficis de remunicipalitzar l'aigua, Blauel ressalta: "Mira què hem fet a París, mira què passa a tantes ciutats d'Europa". Afirma que a França és una via que fins i tot està per sobre de les ideologies. "A França tens gent de l'esquerra i de la dreta que ha pres la decisió", remarca. I ho exemplifica amb Niça, una ciutat que va passar-se a la gestió pública fa dos anys amb un govern de dretes.
Berlín és l'altra gran capital europea que ha viscut una remunicipalització recent de l'aigua, però amb una sort diferent. Allà no es va fer aprofitant que s'esgotava el contracte amb els privats, i això s'ha pagat car: la recompra de les accions ha suposat un cost de 1.300 milions d'euros. Per al govern de Colau, l'exemple a seguir d'aquest cas és mobilització social que va desembocar en la recuperació de la gestió pública.
La pressió popular per acabar amb l'opacitat a Berlín
L'empresa Berliner Wasserbetriebe (BWB) estava ofegada pels deutes i el 1999 es va privatitzar parcialment: el 49,9% de les accions de Berlinwasser Holding AG (BWH), l'operador propietari de l'aigua de Berlín, es van vendre a un consorci privat format per RWE i Veolia. El contracte garantia que el rendiment sobre el capital dels accionistes privats seria el 8%. Sense l'acord dels privats, teòricament no es podia trencar el contracte fins al 2028.
El contracte va generar molta controvèrsia, ja que va conduir a deficiències en la inversió i a augments desmesurats de preus: el del subministrament d'aigua es va incrementar un 21% entre el 2003 i el 2006. A diferència de París, on la factura està per sota de la mitjana de França, a Berlín, amb més de 3,5 milions d'usuaris, va acabar tenint les tarifes més cares de tota Alemanya. Des del 2010 l'estat de Berlín ja havia començat les negociacions per remunicipalitzar.
A més, la ciutadania va forçar un referèndum exigint que es publiquessin els contractes secrets sobre els guanys privats. L'octubre del 2010 un diari ja els va publicar, però el referèndum es va celebrar igualment el febrer del 2011. Més del 98,2% dels més de 660.000 votants que hi van participar van donar suport a la llei que va proposar la Taula de l'Aigua de Berlín per publicar els contractes.
Infraestructura del servei d'aigües de Berlín. Foto: Berliner Wasserbetriebe
