En un fil a Twitter d'Àlex Sancliment, s'hi explica que totes les vies d'aquesta zona cèntrica de la capital catalana tenen com a nexe comú a Víctor Balaguer, històric impulsor de la Renaixença i que té dedicat una Biblioteca Museu a Vilanova i la Geltrú.
L'Ajuntament de Barcelona va encomanar a Víctor Balaguer que fes una proposta detallada sobre quins noms podrien ser els més adients per aquests carrers. Inicialment el promotor de l'Eixample, Ildefons Cerdà, tenia la intenció de posar-hi números: un, dos, tres... Això succeeix per exemple a Nova York. Però la idea no va tenir més recorregut.
La ciutat noucentista havia de créixer. Segons els historiadors, ja no hi havia gaire més espai per construir a l'interior de les Muralles i a l'exterior hi havia tots uns terrenys que rarament es feien servir amb el seu propòsit original: de seguretat per possibles atacs en casos de guerra. La modernització de les guerres i de les armes, però, feien inútils les fortificacions, així que Barcelona va rebre l'any 1854 l'autorització estatal per expandir-se. El 1860 es construiria l'Eixample, una gran urbanització que va ser el desencadenant, dècades més tard, de l'annexió de diversos municipis veïns.
La proposta de nomenclàtor de Víctor Balaguer estava dividida en funció de diversos àmbits: institucions, territoris, personatges, efemèrides i altres. Així és com per exemple es va arribar a fer que algunes de les principals vies prenguessin els noms de diferents indrets vinculats a l'antiga Corona d'Aragó: València, Mallorca, Aragó, Provença, Rosselló, Nàpols, Calàbria, Còrsega, Sicília, Sardenya... En la major part, aquests són horitzontals.
També és molt nodrida la representació de personatges importants del passat de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa: Jaume Balmes (filòsof), Bonaventura Carles Aribau (escriptor), Ramon Muntaner (redactor d’una de les quatre grans Cròniques), Rafael Casanova (darrer conseller en cap de Barcelona), Pau Claris (94è president de la Generalitat), Roger de Flor (comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient), Antoni de Villarroel (militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714), o Roger de Llúria (almirall de l’Armada Reial).
També, Borrell II (comte de Barcelona, Girona, Osona i d’Urgell), Jaume II d’Urgell (Comte d’Urgell), Berenguer d’Entença (comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient), Ausiàs March (poeta), Ramon Llull (escriptor, filòsof i teòleg), Conrad Llança (almirall), Alí Bei (explorador), Josep Manso (tinent general de l’Exèrcit Reial), Hug Roger III de Pallars Sobirà (capità general de l’exèrcit), Jeroni Pujades (historiador i advocat), Bernat de Rocafort (militar), Francesc de Tamarit (polític), Antoni Viladomat (pintor), Arnau de Vilanova (metge), i Bernat II de Vilamarí (almirall de l’Armada Reial).
Mentre que aquests segons solen ser verticals, és a dir, que uneixen la costa amb la muntanya, n'hi ha d'altres que ja no tenen aquest element en comú. Per exemple, les institucions: Gran Via de les Corts Catalanes, Consell de Cent, Diputació, Universitat... El mateix passa amb les que estan dedicades a efemèrides bèl·liques: les batalles de Bailén, Lepant, Bruc, el Compromís de Casp...
La proposta no se cenyia a aquesta mena de nomenclatura, sinó que incloïa ciutats (Tarragona i Girona) o conceptes econòmics (Indústria, Marina o Comerç). L'Ajuntament de Barcelona, a més, va incloure-hi noms relacionats amb la història espanyola: Floridablanca, Sepúlveda, Marquès de Campo Sagrado, Pelai, Bergara i Trafalgar.
Segurament heu passat mil vegades per carrers com Mallorca, Aragó o Entença, però sabeu per què els carrers de l’Eixample tenen noms com aquests?
— Àlex (@alexsnclmnt) December 6, 2021
Va, fil 👇🼠pic.twitter.com/lqRmTKd0M0
