El cicle vital dels éssers humans empeny a pensar que, després de l'etapa a casa dels pares com a infants i adolescents, quan s'arriba a l’edat adulta és moment d’alçar el vol i emancipar-se. La cruesa de les dades actuals i la incertesa d’un futur desdibuixat, però, semblen l’escenari perfecte perquè l’intrèpid Tom Cruise es posi en la pell d’un jove barceloní que busca independitzar-se en, pràcticament, una nova entrega de la mítica saga Missió Impossible.

L’informe del Consell de la Joventut d'Espanya (CJE) del segon trimestre del 2024 revela que a Catalunya la taxa d’emancipació juvenil és del 17,6%. A Espanya és encara més baixa, d’un 15,2%. "L’habitatge ha esdevingut un negoci i ja no és un dret universal", defensa Andrea Urbano, vicepresidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, plataforma associativa que aplega gairebé cent entitats juvenils de Catalunya, en declaracions a Nació. Per la seva banda, Núria Garrido, presidenta de Som Habitatge, la unió de propietaris d'habitatge de Catalunya, sosté que l'oferta insuficient d’habitatge disponible i els salaris baixos són factors d’aquesta problemàtica. 

Preus inassumibles que provoquen incertesa

La realitat és que, segons el mateix informe del CJE, els menors de 29 anys han de destinar, de mitjana, més del 90% del seu sou a pagar un habitatge si volen viure sols. Aquesta situació empeny el jovent que pot emancipar-se a compartir pis per poder assumir les despeses. "Les joves som un dels col·lectius més afectats per la crisi de l’habitatge", constata Urbano. 

La Rut Gallisà i el Nil Guinjoan comparteixen pis al barri de Sants. De 20 anys i nascuts a Riudoms, viuen a Barcelona des de fa tres anys, quan van venir per estudiar a la universitat. El pis, desendreçat, però acollidor, no supera els 90 metres quadrats i el comparteixen amb dos companys més. "Sense el suport econòmic dels meus pares no podria estar independitzada", diu la Rut. Els 1.500 euros que paguen de lloguer i l’exigència de la carrera que estudien els lliga inevitablement a la butxaca dels seus pares. "Tot i estar físicament emancipats de casa, encara no tenim independència econòmica", afirma en Nil. 

"Tinc amigues del poble que no han pogut estudiar la carrera que volien perquè no poden pagar-se un pis a Barcelona", apunta la Rut. Entre les veus consultades, hi ha també la percepció que emancipar-se a Barcelona és difícil per l'elevat preu dels lloguers, i existeix el temor de no saber si això els obligarà a marxar de la ciutat. "La crisi de l'habitatge condiciona les meves decisions vitals", assenyala l'Arnau, veí de l'Eixample de 21 anys que encara viu a casa dels pares. 

Yosef el Bakali, secretari del Consell de la Joventut de Barcelona, la branca del CNJC que representa la joventut de la capital catalana, argumenta que els preus inassumibles i la crisi de l’habitatge "no permeten tenir projectes de vida estables", i afegeix: "Les administracions públiques han d’entendre l’habitatge com un bé de primera necessitat i no com un negoci".

Els propietaris en culpen l'augment demogràfic

Per la seva banda, Núria Garrido, portaveu dels propietaris, defensa que l'increment del preu dels habitatges es deu, en gran part, a l’augment demogràfic de la ciutat. I, afegeix que "l’arribada de col·lectius en situació laboral de poc valor afegit i dels nòmades digitals amb poder adquisitiu, tensiona encara més el mercat".

L’Observatori DESC, centre dedicat a la defensa dels drets humans, explica a Nació que un de cada quatre joves que viu de lloguer està en risc de pobresa. I afegeix que en els últims anys s’ha incrementat el nombre de sol·licituds de joves a la mesa d’emergència, la plataforma que adjudica els habitatges disponibles a persones en una situació d'emergència i risc d'exclusió residencial.

Una pujada constant

Al barri de les Corts de Barcelona hi viu la Laura Rota, de 27 anys. Advocada de professió, va venir a viure a la capital catalana ara fa 9 anys. "Des que vaig arribar he notat un ascens continuat dels preus dels lloguers", explica. "Avui en dia els lloguers són inassumibles, i és impensable pagar per un habitatge el que em cobraven quan vaig arribar", afegeix. El pis, d’uns 80 metres quadrats que "sembla modern perquè té parquet, però està molt mal fet”, el comparteix amb dues persones més i els costa 1.200 euros al mes. 

Les dades de l’Idescat revelen que, en aquestes últimes dues dècades, el preu del metre quadrat de lloguer a la ciutat de Barcelona ha passat dels 8,68€/m² del 2004, fins a escalar-se als 16,13€/m² del 2024, el màxim històric. Aquest increment disparat suposa un augment del 86% del preu del metre quadrat de lloguer a la capital catalana. 

La resposta no genera consens

Davant d’aquesta situació existeixen punts de vista oposats. Des de Som Habitatge defensen que la regulació i limitació dels preus del lloguer pot tenir conseqüències negatives per al mercat immobiliari i l’economia. D'altra banda, Urbano reivindica la necessitat d’implementar contractes de lloguer indefinits i amb un preu limitat".

El CNJC es postula "en defensa dels joves i inquilins", i manifesta que s’han d’elaborar polítiques públiques que facilitin l’emancipació del jovent. La unió de propietaris, però, avisa que, ara, "posar un habitatge de lloguer s’ha convertit en una activitat de risc per als propietaris". Des de Som Habitatge afirmen també que l'"ocupació il·legal" és una "problemàtica creixent" i que "els propietaris que lloguen els seus habitatges s'exposen a greus conseqüències psicològiques”.

Uns salaris baixos

“Les condicions acadèmiques pels estudiants quan acabem la carrera són precàries”, diu la Laura. L'apatia dels números revela que, segons dades oficials de l’Idescat, des del 2004 fins al 2023 (últim any del qual hi ha xifres), el salari mitjà anual dels joves menors de 25 anys ha augmentat un 24%. Una pujada molt menor a la del 86% que ha patit el preu del metre quadrat de lloguer a Barcelona. 

“Vaig a la universitat al matí i treballo a la tarda, però no puc pagar-me un pis”, es defensa l’Arnau, que rep Nació a casa seva amb un cafè tebi durant l’estona que té mentre es prepara per anar-se’n a treballar després de tornar de la universitat. L’informe del Consell de la Joventut d'Espanya constata que un 35,5% dels menors de 25 anys compaginen la feina amb els estudis, percentatge que s’eleva fins al 40% entre les dones. “El jovent està precaritzat laboralment i això és una trava important a l’hora de voler emancipar-se”, assegura l’Arnau, que treballa al sector hoteler. “Molts joves necessitem una feina per pagar-nos la carrera o els estudis, i les empreses se n'aprofiten”, considera.

“Fins als 24 anys no vaig tenir una feina estable i ben remunerada que em permetés pagar-me la totalitat del lloguer per mi mateixa”, explica la Laura. El mateix defensa la Rut: “Els estudiants estem molt mal vistos quan comencem a treballar, ens paguen malament i les condicions laborals són precàries”.

El Bakali, del CJB, argumenta que “el model de negoci de Barcelona empeny els joves a treballar a sectors molt precaritzats com el turístic i la restauració” i afegeix que “la gran majoria de les joves som més a prop d’acabar en situació de vulnerabilitat que de pensar en un futur pròsper”. En la mateixa línia rema el CNJC, que qualifica de “precarietat juvenil cronificada” la situació laboral dels joves.

El turisme tensa el mercat... o no

La qüestió de l’habitatge a Catalunya, i especialment a la ciutat de Barcelona, no entén d’edats. Sumat als preus creixent de l’habitatge, la ciutat comtal també viu un augment de turistes i d’oferta de pisos de lloguer de temporada. Segons dades del Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana, Barcelona encapçala el rànquing de peticions per acollir-se al registre de lloguers de curta durada amb 20.309, dels quals se'n destinen gairebé 7.000 al lloguer turístic.

"La massificació turística i els expats són un factor clau que ens impedeix emancipar-nos", assenyala l'Arnau. "Els nòmades digitals gaudeixen d’un poder adquisitiu molt elevat i els propietaris només pensen a fer diners", insisteix. "Quan era petit, casa meva era el meu barri. Ara ja no tinc quasi veïns, i quan surto al carrer escolto més converses en idiomes que no puc entendre que en català", sentència amb un gest moix. El mateix pensa la Laura, que assegura que la quantitat "ingent" d'Airbnb i els turistes estan "inflant" el mercat immobiliari.

La postura de Som Habitatge en referència als turistes, però, és ferma. Afirmen que “l’augment del turisme no té un impacte directe i significatiu sobre el mercat del lloguer residencial, sinó que té efectes positius, sobretot, pel sector hoteler”. Completament oposada és la visió d’Andrea Urbano, que demana “acabar amb els pisos turístics i l’especulació dels lloguers de temporada o d’habitacions”, i insisteix en “el dret dels veïns de viure al seu barri”.

El CJB adverteix de “la necessitat d’actuar”, ja que, asseguren que “milers de pisos turístics operen il·legalment a Barcelona, gràcies al fet que l’administració pública entén l’habitatge com un bé de mercat”. Des de l’Observatori DESCA ressalten la “necessitat imperiosa que l’Administració apliqui mecanismes de control i sanció cap als propietaris”, i asseguren que “el turisme és un factor que tensiona més l’accés a un habitatge digne i assequible”.

Futur incert

Tot i les pretensions i promeses d’alguns, la ciència afirma que els humans no hem estat dotats amb el do d’endevinar el futur. Així i tot, és cert que, mirant les dades i l’evolució d’aquestes, sembla difícil pensar que la dinàmica en el sector de l’habitatge pugui revertir-se en els pròxims anys. “Sento que em volen expulsar de la meva ciutat”, diu l’Arnau, “la incertesa de no saber quan podré emancipar-me m’angoixa cada dia més”.

Aquesta inseguretat immobiliària també preocupa a la Rut: “Si quan acabi la carrera la situació amb l’habitatge continua com ara, m’hauré de plantejar si puc continuar vivint a Barcelona o si he de renunciar al meu somni laboral perquè no em puc pagar un lloguer”. Els dubtes inunden els joves consultats, que afronten una etapa convulsa de la seva vida amb la “por" de no saber si podran pagar-se un pis per viure: “La nostra generació està predestinada a viure pitjor que la dels nostres pares. No tindrem el seu poder adquisitiu”.