El gegant pèl-roig i malcarat de Loki Suikerbuik va obrir el seu negoci de bicitaxis just quan la ciutat havia embogit sota l’encís de l’avarícia i els carrers més infectes s’havien omplert sobtadament de turistes milionaris, de colles de joves amb les seues testes coronades amb diademes en forma d’enormes penis de làtex de color rosaci, de batallons de japonesos amb la pell blanca com la farina caminant sota el sol en columnes de dos per voreres estretes com senderons oberts en l’espessor de la jungla. Una ciutat pudent on també transitaven els hàbils carteristes balcànics, els venedors ambulants de llaunes de cervesa, els alegres assassins anònims allotjats en els hotels de moda del passeig de Gràcia, les putes de luxe molt joves que cada matinada, sigil·losament, atrapades en els seus curts vestits de festa, desembarcaven amb les sabates de taló a la mà dels iots de luxe amarrats al moll oriental del port.

A Barcelona, Loki, es va endur la modestíssima herència del seu pare amb què pretenia provar sort i enriquir-se. A Hulst s’hi va deixar el seu cadàver boterut de carnisser i una caseta en venda a Grote Bagijnestraat, cul a l’absis de la Sint-Willibrordusbasiliek on la seua mare en vida li resava, fervorosament, cada dia, a Sant Eloi.

Loki va triar un baix ample i fosc com la gola d’un llop entre el mar i la Ciutadella, el va omplir d’acolorits tricicles amb tendals rojos i va manar a un grafiter que tatués com li vingués de gust les murades humides del local. I així va ser que l’artista va decorar aquella mena de caverna amb rostres de belles vampiresses urbanes, amb paisatges d’edificis mig derruïts al peu de platges paradisíaques, amb estreles i llunes plenes que en la penombra expel·lien una llum mercúrica que atrapava.

D’ací pot ser que Loki va batejar el seu negoci amb el nom de The bycicle moon i al cap de dos dies ja s’havia fet imprimir elegants targetes de visita amb què intentava impressionar les estrangeres com ell que sovintejaven, bronzejades i amb els seus cossos amerats de perfums exòtics, les terrasses als peus del Vela o les del Passeig Marítim de la Barceloneta.

El primer dia d’obrir ja treballava amb mitja dotzena de conductors, d’entusiastes buscavides sorgits del no-res, ben bé com si foren uns autèntics esperits esmunyits des de la tenebra per una escletxa oculta fins a aquest món. Ben mirat, tots tenien alguna cosa que els feia únics, especials.

La temporada començava al maig i acabava al setembre. De bon matí, Loki, apujava la persiana de la seua lluna de les bicicletes que tot seguit vomitava la flotilla de bicitaxis en direcció als punts més calents de la ciutat. L’eixida sobtada dels vehicles recordava l’estampida d’una bandada de flamencs des de les aigües quietes d’un aiguamoll en direcció a l’infinit.

Algunes vesprades quan acabaven de treballar els bicitaxistes feien rogle sota els plataners asseguts a la terrassa del bar de Gao que tenien al costat de la base. Al barero xinès li encantava aquella bigarrada munió de persones de procedències tan desconegudes com llunyanes que semblaven sempre felices. Per això els servia de molt bon humor com si foren de la seua pròpia família. Fins i tot, moltes vegades sense que li ho hagueren demanat, els portava a taula plats a caramull de fideus d’arròs amb carn de porc o vaporeres de bambú amb dim sum de gambes perquè s’empassaren millor el milió i escaig de cerveses acabades de tirar que eren capaços de beure entre xumada i xumada de canut.
Era el moment d’explicar tot el que els havia passat o d’inventar-s’ho, que també. Loki sempre es quedava a una voreta i se’ls escoltava amb la boca oberta encara que no pispés ni la meitat del que deien els seus assalariats tan extravagants o més que una tripulació de corsaris.

Un dia, Harald Fisker, el danès botijós, va explicar que havia passejat Philip Roth des de l’hotel Condes de Barcelona fins a la plaça Eivissa i tornar. El tipus va eixir de l’hotel com un bou, amb cara de molt emprenyat. Llavors es va encabir com va poder en el vehicle i tot seguit li va entregar un paperet amb un mapa de la ruta que desitjava fer. Durant tot el trajecte no va atendre ni a una sola explicació. Es va limitar a acomodar el seu rostre ovalat sobre la palma de la mà i a llançar la seua mirada d’home contrariat cap a l’infinit. Com que llevat de Loki ningú no sabia de qui parlava Harald, l’anècdota va passar sense pena ni glòria. No era l’únic personatge famós, però que havia pujat a una bicicleta de la lluna. Rudolf Russo va assegurar desenes de vegades que havia dut en el seu tricicle Woody Allen a la qual cosa el seu compatriota, Alberto "el Hacha Brava", sempre responia fent grans rialles com si s’hagués tornat boig i llançant-li cacauets a la seua closca pelada com un ou.

De totes les històries, la més increïble era la que contava -si de cas havia begut prou-, Kasem. Deia que a la boqueta nit d’un dissabte que semblava que anava a fondre’s el món davant de l’Arc del Triomf va pujar a una xiqueta de dèsset anys encara no. Semblava absent. Ullerosa. Anava escabellonada. Mal maquillada i mal vestida. Es va repenjar al seient i en un anglès desballestat li va demanar que la baixés fins al Poblenou. Kasem, en va, va donar-li conversa mentre la xicota capcinejava morta de son o d’esgotament. Abans d’arribar al destí havia desaparegut, s’havia esfumat. Supersticiós com era sempre va pensar que havia tingut a la mort per passatgera.

El negoci li funcionava molt bé a Loki. Tan bé que en vendre’s la caseta dels pares va reinvertir en més tricicles i va contractar més personal, dissenyar noves rutes, gastar en publicitat. Fins i tot va obrir una pàgina web on cada dia turistes de tot el món reservaven els seus viatges.

Els seus abrivats conductors durant molt de temps van passejar per la ciutat corrompuda per l’avarícia, alts dignataris, profetes, cantants famosos, actors i actrius internacionals, delinqüents d’estar per casa, bruixots, dimonis, sicaris. Tot va anar sobre rodes fins que van començar a aparèixer per tot arreu bicicletes de lloguer de tot tipus, tricicles de totes les formes fins i motoritzats i equipats amb àudio-guies que t’explicaven la bíblia en pasta. La ciutat sencera semblava haver sucumbit dins d’un núvol voraç de libèl·lules de metall, tela i goma. Massa competència per a sobreviure. Així les coses, en poc temps Loki es va bramar tots els beneficis, va tancar el local i va desaparèixer. 

Les llunes del seu local continuen, però refulgint així que cau la nit. Il·luminen els rostres de les vampires i de les estreles de les parets mudes i també els cors dels seus habitants clandestins que han convertit l’antic The bicycle moon en la seua llar.

Idrissa, l’antic pescador de Lompoul sur Mer, Benedek l’hongarès que volia ser pintor, Istar el llaurador de les mans de fang, Agathon el bo... i molts d’altres mai no han deixat aquella caverna en el cor de la ciutat. A la matinada, amb totes les precaucions, treuen els seus tricicles i fan les rutes habituals, passegen els famosos habituals, s’hi troben amb àngels i dimonis. Passada la mitjanit quan tothom dorm i la ciutat s’aquieta, tornen al seu cau i comparteixen en silenci l’alegria dels seus naufragis. Ningú no ha de saber que existeixen.