Tatjer ens explica que “en el Pla de l’Eixample d’Ildefons Cerdà (Centelles, 1815-Caldas de Besaya, Santander, 1876), la plaça de les Glòries era un dels centres de la ciutat, més que no pas la plaça de Catalunya o la d’Espanya. Però Barcelona va acabar creixent cap al Llobregat, en contra del que semblava inicialment”.
Quan Barcelona enfilava la fi de les muralles que limitaven el seu creixement, la Companyia de Hierro del Norte va construir la línia Barcelona-Granollers, que va travessar la plaça. Va ser l’inici de la conversió de les futures Glòries en un nus de comunicació. S’hi afegirien més trams, tant de tren (la línia MSA Madrid-Saragossa-Alacant), com de de tramvia i de metro, però això més tard. Aquest fet va bloquejar molts dels projectes de reforma de l’indret.
El tren enmig de les Glòries als anys 50 Foto: Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa/Fons Manuel Gaya
Les Glòries, com s’ha acabat imposant com a nom, era en la mentalitat de Cerdà un dels eixos centrals de la ciutat que pensava. El Pla Cerdà buscava la màxima harmonia entre la vida urbana i la rural, i estava molt influït pels corrents higienistes que defensaven actuar contra les condicions insalubres de les ciutats. Per això, va dissenyar un model de ciutat equilibrat, amb mansanes separades per vies amples, urbanitzades només en dues de les quatre voreres i amb una zona enjardinada. El seu projecte va ser aprovat el 1860 per un decret del govern de Madrid, on hi tenia amics que compartien la seva ideologia liberal progressista.
L’Ajuntament i el gruix de la burgesia de Barcelona mai van poder empassar-se el Pla Cerdà que, tot i aprovat, va ser tergiversat sense escrúpols. Els interessos especuladors es van imposar en la construcció de la ciutat. Cerdà preveia el creixement de la ciutat cap al Besòs, però no va anar així. Com detalla Mercè Tatjer, “entorn de l’Exposició Universal de 1888, semblava que el centre de la ciutat anava cap a les Glòries. Es va fer l’Arc de Triomf i es va urbanitzar el passeig de Sant Joan. Però quan té lloc l’Exposició de 1929, ja està clar que Barcelona s’expandirà cap al Llobregat. La zona de les Glòries, amb el veí Poblenou, serà una zona de fàbriques industrials”.
Mentre es desvirtuava el projecte de Cerdà, ell era marginalitzat. Els arquitectes el detestaven perquè veien un enginyer dissenyant la ciutat. La burgesia més conservadora l’odiava per la seva defensa d’una ciutat integral oberta a les classes populars. Cerdà, a més, va tenir una activitat política intensa, sent diputat a Corts pel Partit Progressista, i després fou membre de la Diputació, que va presidir i des d’on va proclamar la República el 1873.
Les obres a la plaça de les Glòries han d'acabar el 2017. Foto: Marina Bou
De la glòria al desori
Víctor Balaguer (1824-1901), poeta i escriptor de la Renaixença, a més de polític astut, va ser qui va batejar la plaça com de les Glòries Catalanes. Contemporani de Cerdà, una mica més jove, va ser un romàntic abrandat i fou l’encarregat de posar nom als carrers de l’Eixample d’Ildefons Cerdà. Això va ser en els anys de represa cultural i nacional de la Renaixença, que va voler fer un cant a l’epopeia catalanoaragonesa. D’aquí que molts carrers de l’Eixample recordin aquest passat gloriós de la Diputació, els Roger de Flor i els territoris de la Corona, com Sicília, Aragó i Mallorca.
Però pel que fa a la plaça, les Glòries foren durant molts anys un descampat atropellat pel tren que feia de frontera entre la ciutat i els suburbis. Només les fàbriques dels carrers adjacents eren espais habitats. De totes elles, la Farinera del Clot n’és l’exemple més significatiu. Aixecada cap al 1909, va néixer sota l’impuls d’Andreu Gallarda. Va ser un dels molts casos (quasi una vintena) de centres fabrils fariners que es beneficiaren de l’aigua del Rec Comtal i els molins hidràulics que anaren proliferant a la seva vorera. Aleshores es deia Casa Harinera de San Jaime SA. L’activitat de l’empresa va anar decaient fins que el 1991, l’Ajuntament va comprar els terrenys. Ara es conserva una part dels antics edificis, d’estil modernista, que acullen un centre cultural municipal, però gestionat per entitats del barri. Un espai de l’antiga farinera és avui la seu de l’institut Espriu.
L’any 1919 es va fer una inauguració de la plaça dins d’un pla de reforma de l’entorn, que no va anar gaire lluny. Les condicions de sanitat de la zona eren pèssimes. L’indret, a més, travessat per les vies fèrries, mostrava un aspecte sòrdid i a voltes perillós. Quan s’hi va assentar la Fira de Bellcaire (els Encants Vells), a finals dels anys vint, l’ambient no va millorar pas.
Una sorprenent imatge de les Glòries dels anys 70 del segle XX Foto: Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa/Fons Manuel Gaya
El franquisme remata les Glòries
Els anys de la Generalitat republicana van dur un projecte per urbanitzar l’entorn de la plaça i soterrar les vies, però la guerra ho va aturar tot. La postguerra duria més sordidesa al lloc que, un dia, Cerdà va somiar com a plaça. Una part de la zona de muntanya va acollir barraques per a la població de la immigració, en terrenys d’antigues fàbriques.
Amb el franquisme, el nom es va tergiversar, com tot, i va ser anomenada com a “Plaza de las Glorias Nacionales”. I així, de glòria en glòria, la plaça va ser sotmesa a un procés de degradació. El metro es va anar estenent i l’any 1951 es va inaugurar l’estació de Glòries de la línia 1. Els anys del porciolisme van fer molt de mal a tots els barris a tocar de la Meridiana, rendits a la tirania d’un tràfic descontrolat. La Gran Via enllaçava amb l’autopista de Mataró creuant pel mig de les Glòries. El 1961, l’alcalde Josep Maria de Porcioles obria l’anella que unia la Gran Via amb la Meridiana i que tants disgustos va causar ja que hi havia unes corbes tan pronunciades que va ocasionar accidents greus.
Va ser després dels Jocs Olímpics quan, poc a poc, es van anar perfilant projectes de reforma pensats també pels veïns. L’obertura de la Diagonal cap al mar, la construcció de la Torre Agbar, la inauguració de l’institut Salvador Espriu, i, sobretot, la voluntat d’integrar les associacions veïnals en el disseny de la nova plaça van canviar el paisatge. Es va treballar en un anomenat Compromís per Glòries, l’any 2007, que va assentar les bases per a la remodelació posterior. El projecte aprovat ha permès eliminar l’anella viària, en espera de la culminació definitiva, prevista per a finals del 2017, quan el parc de les Glòries serà inaugurat. Però la fesomia ja ha canviat, amb el nou edifici del Museu del Disseny, el nou edifici dels Encants i l’obertura del tram de la Meridiana que porta cap al parc de la Ciutadella.
La torre Agbar, un dels símbols de la «nova» plaça de les Glòries. Foto: Marina Bou
Les Glòries comença a ser una plaça, diu Mercè Tatjer. Molts anys d'esforç dels veïns. En el teixit associatiu, un centre de referència és el Taller d'Història del Clot, on persones com Jordi Morell, Rosa Martell i Enric March han fet una tasca extraordinària per recuperar l'espai i el record de la plaça i dels barris veïns. El fons de documentació que han acumulat és el millor exponent del batec incessant d'uns veïns per donar forma humana a un terreny sovint hostil.
La reforma de les Glòries traspua aires de modernitat. Més de 150 anys després, és més a prop del projecte del Cerdà visionari, que albirava millors futurs pels ciutadans. Aquest serà un dels escenaris que acolliran la Via Lliure el proper Onze de Setembre. Com si la plaça volgués sumar una altra glòria, potser més autèntica, la de la gent que reclama poder ser constructora del seu país. La propera Diada, les Glòries serà més que mai una plaça.
La Meridiana, amb tramvia inclòs, es va obrir fins a la Ciutadella des de les Glòries. Foto: Marina Bou
