03
de novembre
de
2016, 16:25
Actualitzat:
04
de novembre,
7:16h
L'atenció humana és una mercaderia de valor econòmic. Ho és la que ens presta un assessor que ens resol un problema en particular i la que generen els anuncis publicitaris. L'atenció també posseeix un valor intrínsec: com el menjar, i a diferència dels diners, que només és útil per a l'intercanvi comercial (i per edificar una certa autoestima, no ens enganyem).
Aquest concepte comporta una pregunta més àmplia: quin tipus d'activitats valen la pena en un món en què les màquines ho fan gairebé tot? La qüestió ens porta a recordar una reflexió de la psicòloga Sherry Turkle: anys enrere, els nens es comparaven amb els animals domèstics o de granja i es percebien a si mateixos com a éssers intel·ligents i racionals; avui, les criatures s'equiparen als ordinadors i se senten com a éssers vius, emotius i creatius, amb la seva pròpia voluntat.
Al cap del temps, els nois adverteixen que els telèfons intel·ligents, les tauletes, les consoles, etc. es limiten a fer allò que se'ls mana. Aquest límit és cada vegada més flexible, però potser als menors els sigui més fàcil que als adults adonar-se de la veritable naturalesa d'aquests dispositius.
Els “altres” artificials
Independentment de la nostra edat, no som com els aparells. La nostra atenció és valuosa d'una manera en què l'atenció d'una màquina no ha arribat a ser-ho, malgrat que ofereixi dades precises i personalitzades. L'esplendor que ofereix el fet digital no ha propiciat encara que la gent menyspreï la companyia i l'atenció dels seus congèneres, en qualsevol moment i de forma contínua.
En els usos, i fins i tot en les addiccions tecnològiques, ha prevalgut el factor humà: s'ha xatejat, s'ha jugat, s'ha lligat... amb els altres. No obstant això, actualment hi ha elements artificials que s'assemblen moltíssim a aquests “altres”: capten la nostra atenció i ens la retornen. Quan estaran en condicions de consumar una substitució plena? No ens estan suplantant ja si considerem que algunes empreses –per exemple, al Japó- tenen robots encarregats que donen ordres als humans?
Aquest concepte comporta una pregunta més àmplia: quin tipus d'activitats valen la pena en un món en què les màquines ho fan gairebé tot? La qüestió ens porta a recordar una reflexió de la psicòloga Sherry Turkle: anys enrere, els nens es comparaven amb els animals domèstics o de granja i es percebien a si mateixos com a éssers intel·ligents i racionals; avui, les criatures s'equiparen als ordinadors i se senten com a éssers vius, emotius i creatius, amb la seva pròpia voluntat.
Al cap del temps, els nois adverteixen que els telèfons intel·ligents, les tauletes, les consoles, etc. es limiten a fer allò que se'ls mana. Aquest límit és cada vegada més flexible, però potser als menors els sigui més fàcil que als adults adonar-se de la veritable naturalesa d'aquests dispositius.
Els “altres” artificials
Independentment de la nostra edat, no som com els aparells. La nostra atenció és valuosa d'una manera en què l'atenció d'una màquina no ha arribat a ser-ho, malgrat que ofereixi dades precises i personalitzades. L'esplendor que ofereix el fet digital no ha propiciat encara que la gent menyspreï la companyia i l'atenció dels seus congèneres, en qualsevol moment i de forma contínua.
En els usos, i fins i tot en les addiccions tecnològiques, ha prevalgut el factor humà: s'ha xatejat, s'ha jugat, s'ha lligat... amb els altres. No obstant això, actualment hi ha elements artificials que s'assemblen moltíssim a aquests “altres”: capten la nostra atenció i ens la retornen. Quan estaran en condicions de consumar una substitució plena? No ens estan suplantant ja si considerem que algunes empreses –per exemple, al Japó- tenen robots encarregats que donen ordres als humans?