L'octubre de l'any 2017, Jana Arimany, de Granollers, pateix una caiguda a Indonèsia que, des de llavors, li provoca una lesió medul·lar que l'obliga a anar en cadira de rodes. Dos anys més tard crea, amb la seva parella Gerard Soler, Capaç i vàlida, una organització per donar a conèixer sobretot entre els més joves la seva realitat.
[nointext]
-Després de l'accident, vostè veu que ha d'explicar la realitat que els toca viure.

-Sí, després de viure l'adaptació i tot el procés amb la cadira vaig ser conscient de les mancances que m'anava trobant, però també com m'ajudava conèixer gent que havia passat un procés similar i que m'entenguessin. En un primer moment naixem per donar suport a gent en la mateixa situació i compartir experiències.
[intext1]
-I evolucionen.

-Sí, actualment fem principalment xerrades a escoles. Creiem que per canviar les coses crear consciència sobre la discapacitat, fer entendre la necessitat de canviar coses, generar una societat inclusiva, hem d'anar a les noves generacions. Perquè queda molt per fer i és una cosa que segueix sense parlar-se'n, sense ensenyar-se, quan la realitat és que la discapacitat està cada cop més present. Les persones amb discapacitat han de ser vistes, han de sortir al carrer.

-El problema és que a l'any 2021 encara s'hagi de crear consciència sobre això, oi?

-Exacte! A les xerrades ens adonem que els joves no són conscients de moltes coses fins que ens escolten. Com l'accessibilitat, que ni ens hi fixem però potser a una altra persona li priva la llibertat de fer moltes coses.
[intext2]
-Quina rebuda tenen?

-Molt bona. Tenen molts dubtes que intentem resoldre i, com que portem gent jove, es poden sentir identificats.

-Quin tipus de xerrada fan?

-Tenim vàries propostes, però les adaptem a l'edat, l'espai o els horaris de l'escola. Ho hem explicat a un cicle mitjà d'esports, a nens de quart de primària o a alumnes d'ESO i batxillerat. Simplement canvia el to i el tipus d'activitat, que fem a dins els aules i, si pot ser, a l'exterior fent-ne d'esportives. A dins analitzem com està la situació i tractem temes de valors, insistint que tots tenim les nostres potencialitats, que això ens fa únics i que la diversitat és molt enriquidora. I ho completem amb casos reals i testimonis.
[intext3]
-Quin missatge acaben donant?

-Volem fer-los canviar la visió que hi ha de la discapacitat. Que no pensis "pobret, se li ha acabat la vida" quan en veus. Doncs no, si tenen els recursos necessaris la vida pot ser molt satisfactòria.

[blockquote]"Si els discapacitats tenen els recursos necessaris la seva vida pot ser molt satisfactòria"[/blockquote]
-I trencar barreres.

-Si, volem trencar les barreres socials creant persones que siguin curioses, que vulguin conèixer mes enllà del que escolten o del que veuen als mitjans de comunicació. I crear consciència perquè les persones siguin més empàtiques, aprenguin a posar-se a la pell dels altres i mirin més pel bé comú.

-Això és impossible entre els més grans?

-(Riu) No no! Però veiem que els joves encara no tenen una opinió tan formada i és més arribar a ells i ajudar-los. Miri, jo m'he trobat anar pel carrer, que un nen m'observi, encuriosit, i que el pare o la mare li digui "No miris!". Però també he viscut que el pare o la mare li digui: "Que tens algun dubte? Li vols preguntar, a aquesta noia?". No soc un bitxo raro!