Ja fa tants anys que Jörg viu dins de la fosca ànima de les bardisses del parc, en silenci, lluny de tot que a penes se’n recorda de qui va ser que és com dir que quasi s'ha oblidat dels anys d’Anklam, d’un temps preciós en què ho va ser tot.

Fet i fet, per res del món no voldria quedar-se sense ni un sol bocí de memòria d’aquella ciutat a la vora del riu Peene on va créixer poc més o manco feliç, amb unes ganes de viure proporcionades a les seues modestes expectatives de futur, conformat igual que ara es conforma amb la seua vida de vagabund d’uns pocs carrers atrapats entre el mar i la muntanya.

Molts capvespres, quan el vodka l’arrossega als seus dominis de boira i llum, els seus pensaments fugen a Anklam. Llavors, Jörg, és un dels molts xicons que viuen en un piset diminut al 12 de la Rigaer Strasse. El pare, Ronny, treballa a la fàbrica de sucre i la mare, Carole, és encarregada a la planta de processament de carn. El pare sempre té més set que un guaret i, quan mama massa, no pot evitar que se li’n vaja la mà. De vegades, arriba pixat a casa o es queda dormint al carrer. La mare aguanta com pot.

A Anklam no hi ha gaires coses a fer. A l’estiu, va a nadar al riu amb el seu amic Peter. De vegades, ben amagats entre els joncs, escodrinyen atònits els cossos nus de les seues companyes d’escola i senten el colp rotund del desig enmig del cor. També s’allarguen fins a la llacuna d’Szczecin o passen a l'illa d’Usedom, el lloc més assolellat del món.

A l’hivern gairebé no ix de casa i es passa bona part del seu temps llegint. Llig tant que li han hagut de posar unes ulleres. Han aprofitat la muntura de les de l’avi Jens, el caixista de Friedland. És una muntura negra, d’aspecte sòlid, amb les cantonades una miqueta punxegudes. Amb aquelles ulleres té l’aspecte d’un metge o d’un docte enginyer o fins i tot podria passar per un escriptor.

A Jörg li agradaria escriure bellament com Erwin Strittmatter, com Günter de Bruyn o com Hermann Kant, com Brigitte Reimann... Un dia els cosmonautes de la Soiuz 31, Valeri Fiodorovitx Bykovski i Sigmund Werner Paul Jähn, visiten oficialment la ciutat que, a part de ser la seua ciutat, és també la del pioner de l’aviació alemanya, Otto-Lilienthal.

Tot el centre s’engalana amb les banderes de la Unió Soviètica i de la RDA. Una cercavila recorre els carrers principals. Jörg s’emociona escoltant les gestes d’aquells dos herois i, quan arriba a casa, escriu en el seu quadern la història de dos cavallers de l’espai que viatgen fins als confins de l’univers per a arrencar de les entranyes del planeta Isorió el mineral de Kraw amb què es podran fabricar les píndoles que han de guarir totes les malalties que tenallen la humanitat.

Dilluns el primer que fa quan entra a l’escola és ensenyar-li a la senyoreta Karin el relat dels seus viatgers de les estreles. Al cap d’una estona, la mestra el fa cridar i li comunica solemnement que serà un gran escriptor, un heroi de la nova Alemanya socialista. “Veus coses que ningú no és capaç de veure... Potser són aquestes ulleres noves que dus”, bromeja mentre li amanyaga afectuosament els cabells.

I des d’aleshores, Jörg, no deixa d’escriure mentre passen tot de coses. El pare un bon dia desapareix, se’n passa a l’altra banda, es converteix en un traïdor. La mare plora tothora fins que acaba morint de pena, ben sola. Jörg coneix a la fàbrica de sucre on comença a treballar Mitzi, una pèl-roja menudiua i prima com un secall, dolça, que cada dia ve des de Neu Kosenow amb les seues irreprimibles ganes de viure. No hi ha diumenge a la vesprada que no facen l’amor. El jove escriu: “En els ulls del cigne, estimada, he vist el teu cos dins d’un tros de cel com un bell insecte ofegat en una gota d’ambre i he vist, també, avançar impertorbable el temps sobre una làmina de vidres”. Un dia Mitzi també desapareix. El món s’ensorra a poc a poc i amb ell la vida que li havien promès. Jörg veu el silenci, els contorns difusos de la solitud dels altres, la seua pròpia solitud, veu el cor negre de la ciutat, els esperits quites que habiten la profunditat de les aigües gèlides del Bàltic. Jörg veu els amants follant sobre el jaç de fang que és el temps. Veu la mort superba encimbellada sobre les teulades nevades de totes les ciutats, dins la boira, dins d’un glop de vodka.

Vint? Potser trenta anys. Potser més. La veritat és que no té ni idea del temps que fa que va deixar enrere aquell món. Tant se val. Encara voldria escriure com Christa Wolf, Johannes Bobroswki o Heiner Müller. De moment, però, només mira a través de les ulleres de l’avi Jens mentre conformat deixa passar els dies, mentre s’aferra al record d’un grapat de moments viscuts en aquell món on ja sabeu que ho va ser tot.

El veureu a la matinada, no massa lluny de la mar. Sempre va a cavall de la seua bicicleta, amb el caparrot cobert per una gorra de visera de llana grisa. Du sempre amb ell un pal llarg rematat amb un ganxo amb què tothora remena els contenidors on sempre troba tresors d’un valor que no podríeu ni arribar a imaginar.

Sol fer els seus àpats sempre a les mateixes hores còmodament assegut en un pedrís al costat de la fruiteria de Hao. Mai no l’agafareu empinant el colze ni pixant en una cantonada. Mai no sabreu on dorm. De vegades, si sou pacients, el descobrireu escrivint sobre la pell de la ciutat coses que veu, coses que sap.