La sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem (TS) ha desestimat el primer dels recursos en què es demanava la responsabilitat patrimonial de l'Estat pels danys patits per una empresa del sector de l'hostaleria a conseqüència de l'aplicació de la normativa aprovada per evitar o mitigar la propagació de la pandèmia de Covid-19. Aquesta normativa va imposar, entre d'altres, la suspensió temporal de l'activitat empresarial a la qual es dedica la recurrent. Al Suprem estan pendents gairebé 1.000 assumptes equivalents al present recurs i diversos milers més es troben en tramitació al Govern.

La sala no admet aquesta responsabilitat partint d’una doble consideració. En primer lloc, perquè en el cas jutjat no s'han donat les circumstàncies previstes a la llei perquè aquesta responsabilitat patrimonial sigui possible. Aquestes circumstàncies es donen quan la legislació productora dels danys hagi estat declarada inconstitucional o quan els afectats no tinguin el deure jurídic de suportar aquests danys sempre que així s'estableixi en el mateix acte legislatiu que provoca el dany la reparació del qual es reclama.

En relació amb el primer supòsit, encara que els reials decrets de l'estat d'alarma es van declarar parcialment inconstitucionals, va ser el mateix Tribunal Constitucional (TC) el que va afirmar a la mateixa sentència que aquesta inconstitucionalitat no era per si mateixa títol per fonamentar reclamacions de responsabilitat patrimonial. És, doncs, el mateix intèrpret de la constitucionalitat dels estats d'alarma el que descarta que es pugui afirmar sobre aquesta única base una responsabilitat patrimonial de l'Estat legislador.

En segon lloc, quant a la possible responsabilitat per actes legislatius dels quals deriven danys respecte dels quals no existeix el deure jurídic de suportar-los, tampoc no es compleixen els requisits legals segons el parer de la sala. Per una banda, perquè tant el TC com el TS han considerat que els danys patits no són antijurídics. En aquest sentit, es declara que les mesures adoptades van ser necessàries, adequades i proporcionades a la gravetat de la situació i van gaudir del grau de generalitat suficient pel que fa als seus destinataris, de manera que aquests van tenir el deure jurídic de suportar-les sense generar cap dret d'indemnització pels possibles perjudicis soferts.

[noticiadiari]2/263092[/noticiadiari]
En aquesta línia, s'afirma que la societat en conjunt va haver de suportar les decisions adoptades pels poders públics per preservar la salut i la vida dels ciutadans, de manera que la via de reparació o minoració dels danys per a aquells que els van patir amb més intensitat, si és procedent, ha de ser la de les ajudes públiques -que es van concedir àmpliament-, però no la de la responsabilitat patrimonial que exigeix com a pressupòsit inexcusable d'una antijuridicitat que aquí no és predicable perquè tots tenen el deure jurídic de suportar les restriccions establertes en els reials decrets dels estats d'alarma, reials decrets que, d'altra banda, no preveuen cap mesura indemnitzatòria.

La sala també considera que aquesta obligació o deure jurídic de suportar les càrregues derivades del compliment de les normes recollides als reials decrets d'estat d'alarma sense generar drets d'indemnització també es fonamenta en les previsions de la llei general de salut pública, que exclou que l'administració hagi d'indemnitzar les despeses causades per les mesures adoptades per preservar la salut pública.

A tot això, s'hi afegeix que el principi de precaució, reconegut pel dret de la Unió Europea (UE), determina que quan la salut humana està en risc correspon a qui demana una indemnització acreditar que les mesures a les quals s'imputa el dany no tenen justificació, idoneïtat i raonabilitat; i aquesta acreditació, assenyala la sentència, no s'ha produït en aquest procés, sense que es pugui aplicar una mena de biaix retrospectiu que porti a analitzar a posteriori l'eficàcia de les mesures amb paràmetres inexistents en el moment en què van ser dictades. Per tot això, les restriccions i limitacions adoptades van haver de ser suportades per tota la societat.

Tampoc no es compleix el segon requisit establert en la llei de règim jurídic del sector públic perquè neixi la responsabilitat per actes legislatius. És a dir, que el dret a ser indemnitzat s'estableixi en el mateix acte legislatiu. Cap dels reials decrets de declaració o pròrroga de l'estat d'alarma contenen aquesta previsió. Juntament amb la possible responsabilitat de l'Estat, el demandant també considera que ha existit un cert grau d'omissió o demora per part de l'administració en la resposta a la pandèmia, cosa que dona lloc a l'exigència d'un tipus de responsabilitat jurídicament diferent, que és la que deriva del funcionament anormal dels serveis públics, no ja de l'Estat legislador.

La sentència també descarta aquesta possible responsabilitat perquè no es fa un mínim esforç probatori que permeti arribar a la conclusió que els retards i els incompliments administratius van provocar els danys que s'hi addueixen. Al contrari, aquests s'imputen sempre a les mesures de contenció contingudes als reials decrets de l'estat d'alarma.

La sentència també analitza l'al·legació segons la qual quan es declaren els estats d'alarma, excepció o setge, estem davant d'un règim de responsabilitat específic. La sala dona resposta a aquest argument partint de la base que en la Constitució els poders públics han d'actuar d'acord amb el dret també en les situacions excepcionals, de manera que, si es produïssin extralimitacions, podrien incórrer en responsabilitat, en primer lloc, política, però també penal o patrimonial.

​[noticiadiari]2/262532[/noticiadiari]
Alhora, a la sentència es descarta l'aplicació de l'expropiació forçosa com a mecanisme de reparació dels danys derivats del compliment de la normativa Covid-19. “No estem davant de supòsits de privació singular de béns o drets, entesa com a sacrifici especial imposat deliberadament de forma directa a través d'un procediment específic, sinó davant d'un supòsit de restriccions generals de caràcter temporal de l'exercici de determinats drets imposades en una norma jurídica amb valor de llei que a tots obliga i que serveix per preservar la salut i la vida dels ciutadans”, afirmen els magistrats.

La sentència enjudicia la possible concurrència de força major com a factor que pot impedir el naixement de la responsabilitat patrimonial en destruir el vincle causal entre l'activitat dels poders públics i el dany al·legat. Segons el parer de la sala, la pandèmia s'ajusta a la definició de circumstància de força major perquè va constituir un esdeveniment insòlit i inesperat per la forma en què es va estendre per tot el planeta completament aliè a l'activitat de les administracions públiques. Partint d'aquesta base, el tribunal arriba a la conclusió que la força major pot operar com a supòsit d'exempció de la responsabilitat patrimonial en relació amb determinats danys directament imputables a la pandèmia, però no quan els danys s'imputen a l'activitat dels poders públics.

En aquest cas, la pandèmia no exclouria la responsabilitat d'haver-se produït una activitat pública per fer front a la pandèmia insuficient, desproporcionada o irraonable. En haver estat qualificada d'adequada a la situació, tenint en compte el grau d'incertesa existent, tant pel Constitucional prèviament i ara pel Suprem, la responsabilitat ha de ser exclosa. Finalment, tampoc no es pot considerar que l'activitat de l'administració vulnerés els principis de confiança legítima, eficàcia, seguretat jurídica, proporcionalitat, motivació i bona regulació, mentre que el TC ha qualificat l'activitat administrativa com a raonable, proporcional i adequada a la situació existent. Totes aquestes raons condueixen la sala a desestimar el recurs plantejat i nega l'existència de responsabilitat patrimonial.