Cap dels dos sabien aleshores que s'acabarien creuant en una petita sala d'una parròquia de Granollers, en una trobada de Jugadors Anònims. Avui, en Josep té 57 anys i l'Agnès, 21, i lluiten cada dia per conservar les seves vides i que no se'ls torni a emportar el corrent del joc compulsiu. El pare Rodolf els cedeix l'espai de manera desinteressada. Coneix bé la dinàmica, ja que també s'hi fan reunions d'Alcohòlics Anònims, i és de les poques persones disposades a ignorar els seus antecedents i circumstàncies. A canvi, ells contribueixen amb els diners que deixen de manera voluntària en un petit cistell al mig de la taula després de cada sessió. Això sí, l'associació no té cap vinculació amb l'Església, remarquen.

Però millor no saltar-se esdeveniments. En Josep va passar ràpidament dels cromos i les bales a les butlletes que li donaven els companys de feina al bar, quan es va incorporar amb el pare. A canvi, podia obtenir begudes gratuïtes. També hi havia el dominó i les cartes, però tot plegat se li quedava curt. Ni tan sols s'apropava a la majoria d'edat i aquell es va convertir en el seu hàbitat. Més endavant, tot va canviar definitivament, quan amb 17 anys va descobrir les timbes clandestines al soterrani d'altres locals de la zona, on es jugava amb més diners, més alcohol i més drogues. A partir d'aleshores, el seu pla nocturn predilecte va passar a consistir a buscar una excusa per separar-se dels amics després de sopar i refugiar-se en algun d'aquests antres. A la matinada, mentre els que havien optat per la discoteca arribaven a casa, ell continuava ancorat a la taula de pòquer.

L'Agnès, al seu torn, va poder deixar de conformar-se amb el pòquer online sense incentius econòmics amb l'arribada del seu 18è aniversari. Per celebrar-ho, va convidar les amigues al bingo. Va ser molt insistent. Feia anys que moria per creuar aquelles portes. Si bé, en va acabar travessant moltes més i la ruleta es va convertir en la seva realitat. Hi entrava amb ampolles de Jägermeister, que bevia d'amagat als lavabos, i sortia amb bitllets a les sabates. Acostumava a ser de nit, era una noia jove i borratxa, i persones amb reputacions sospitoses l'havien vist guanyar molts diners. La ludopatia i l'alcoholisme van fer un tàndem massa agressiu i va decidir marxar de casa per fugir d'uns pares que considerava la causa de les seves addiccions. Tardaria poc a adonar-se que s'equivocava.
 

De l'adrenalina a la ruïna

En Josep i l'Agnès no són ni poden ser jugadors socials. Són jugadors compulsius. "Ens ho juguem tot, no podem parar", expliquen. Entren al casino amb un bitllet de 50 euros i unes pautes per abandonar a temps, però a l'hora de la veritat acaben tancant el local o marxant quan ja no poden retirar més diners del caixer automàtic. Si guanyen massa aviat, no poden gaudir de l'adrenalina tanta estona com voldrien i si perden i marxen, potser el següent s'endú el pot que els correspon per justícia. Tot és adictiu. Els colors, la música, el moviment circular de la pilota fins a caure en una casella de la ruleta, la frenètica successió de símbols en el rodet de la màquina escurabutxaques... Els agraden els jocs presencials i dinàmics. "Tocar la pasta", com diu el Josep, que si va al bingo, juga amb sis cartons. Com més intens, millor.

Si bé, sovint l'excitació s'acaba convertint en ansietat, irascibilitat i agressivitat; i el que havia de ser una tarda d'oci es converteix en una escena depriment. Amb tot, van acabar vivint segons el credo d'Emerson: "Moderació en totes les coses, especialment en la moderació". En les jornades de sort, que no eren la majoria, el Josep amagava els diners a les rodes del cotxe per jugar-los l'endemà. Fos com fos, els ingressos mai arribaven a casa, i la dona i la mare havien de fer-se responsables de la majoria de les despeses, tot i que ell era un comercial amb un bon sou. L'Agnès gastava els diners que ella mateixa guanyava i ningú podia intuir que quelcom no anava bé. Només ella patia les conseqüències del joc. Conseqüències com no arribar a pagar el menjar en els pitjors mesos. 
 

La salvació de Jugadors Anònims

Després d'una nova nit fora de casa, la dona d'en Josep li va deixar les maletes a la porta. Se li havien acabat les excuses i ja no era versemblant que s'hagués allargat amb un client. "Tenia dos fills petits i m'importaven una merda", recorda. Amb 32 anys, estava a punt de perdre la família, la feina i qualsevol lligam amb un món del qual cada vegada estava més despenjat. Va ser aleshores quan va decidir demanar ajuda i va arribar a la unitat especialitzada de l'Hospital de Sant Pau. Allà el van poder ajudar poc, ja que sortia de teràpia i marxava directament al Bingo Billares de la Gran Via de Barcelona. Si bé, li van parlar de Jugadors Anònims, on trobaria la salvació. Quan li va explicar a la dona que havia fet aquest pas, no esperava rebre el suport i la comprensió que va rebre. "Es pensava que era una qüestió de dones", recorda ara amb humor.

L'Agnès, d'altra banda, va arribar-hi amb 18 anys, després d'arruïnar-se en una sola nit. Tenia por d'ella mateixa, s'havia adonat que els seus problemes no tenien fons i que estava disposada sempre a anar un pas més enllà. Se sentia molt identificada amb la protagonista de la sèrie de televisió Mom, en què la protagonista assistia a reunions d'Alcohòlics Anònims. Per això, primer va accedir a aquest grup i, com comparteix espai amb el de Jugadors Anònims, es va acabar incorporant als dos. En un inici, no estava convençuda de voler agafar l'ajuda que sabia que necessitava, i va recaure diverses vegades. Amb el temps, però, va aconseguir agafar les regnes de la seva vida.
 
A la petita sala de la parròquia de Granollers, en Josep i l'Agnès troben la comprensió i l'empatia que no els poden donar enlloc més. No hi ha psicòlegs ni normes més enllà de les pautes lògiques de convivència, i no accepten subvencions. Hi ha qui es presenta amb els seus noms i cognoms i qui opta per fer servir un pseudònim. No hi ha registres, no es fan distincions i no es tracten temes més enllà dels problemes amb el joc. Cada nouvingut omple un qüestionari amb 20 preguntes per saber si és ludòpata i, contesti afirmativament a més de set o no, pot passar a formar part del grup. Si vol, tornarà la setmana vinent i, si no, no veurà aquelles cares mai més. En el primer cas, entrarà en una família a qui explicar els seus problemes, amb qui celebrar les dates assenyalades -com els aniversaris allunyats del joc-, amb qui fer barbacoes i anar de convivències. "Relacionar-nos entre nosaltres ens ajuda a mantenir-nos alerta i ens expliquem coses que no li podríem dir a ningú més", destaquen. Això sí, tot sempre que cap d'ells estigui en actiu i hagi recaigut.

Avui, en Josep encadena 7 anys sense jugar, després d'una gran recaiguda després de 12 anys net, quan va marxar a viure a Girona i va deixar d'anar a les reunions de Jugadors Anònims. La seva vida ha fet un gir de 180 graus i gaudeix de les petites i grans coses fora dels casinos: de la salut, la família, la feina i la tranquil·litat. L'Agnès ha acabat els estudis i ha recuperat el rumb. "Ara sé qui soc, què vull i on vull arribar", celebra. Si bé, són conscients que el riu de la ludopatia se'ls pot tornar a emportar en qualsevol moment si abaixen la guàrdia. Són malalts crònics d'una patologia invisible i per la qual no existeix cap cura. "El joc m'ho pot robar tot, en soc un esclau", es recorda el Josep. Per això, es marquen objectius a molt curt termini. L'objectiu és no jugar avui.