Tots hem vist alterada la nostra quotidianitat i la nostra percepció per la pandèmia de coronavirus. Però els que vivim a ciutats hem notat més canvis. En primer lloc, perquè les ciutats, com a assentaments humans amb alta densitat de població, han estat els punts calents en la pandèmia. Però hi han jugat altres factors.

La contaminació ha augmentat la gravetat clínica per la Covid-19. Les persones malaltes exposades a la pol·lució durant més temps han vist augmentada les probabilitats de morir. A l'àrea metropolitana de Barcelona se superen els estàndards de qualitat de l'aire acceptats per la Unió Europea que, al seu torn, són inferiors als recomanats per l'OMS. Per damunt, s'ha trobat que el virus es propaga sobre les partícules de contaminació.

Un dels canvis associats al confinament és que hem pogut respirar millor i percebre l'olor del mar quan ha bufat llevant, perquè en circular menys cotxes òbviament ha baixat la contaminació. Però respirar aire net durant dos mesos no és gaire solució en la vida d'una persona, els efectes de la contaminació estan relacionats amb l'exposició a llarg termini. Volem tornar a respirar aire contaminat? Pot retornar la contaminació de Barcelona als valors de fa dècades, als que recomana l'OMS?

L'estat d'alarma també ha provocat que hagi minvat el soroll, sentim cantar ocells que abans no sentíem. El soroll també ens afecta. Genera estrès, dificulta la concentració i, segons els experts, provoca tanta malaltia com la contaminació atmosfèrica. Volem tornar a sentir aquella remor contínua de motors? Volem deixar de sentir els ocells altre cop? Com el canari dels miners, són indicadors de qualitat de vida.

Tornar a veure i sentir nens jugant al carrer ha estat un altre guany del confinament, feia dècades que les persones no tenien prioritat sobre els cotxes. En temps de pandèmia, amb força menys circulació, s'han habilitat carrers exclusius per afavorir el transport actiu, en bicicleta o a peu i que permet mantenir la distància física.

La mobilitat en vehicle privat és la responsable de bona part de la contaminació i del soroll. Ho hem comprovat. I, a més, ocupa un espai urbà prioritari, atorgat per diverses decisions polítiques acceptades submisament pels ciutadans. Som conscients que es fan repartiments per abastir els comerços i restaurants; però també que molts desplaçaments no són estrictament necessaris i podrien deixar-se de fer amb una bona planificació.

Ara tenim l'oportunitat de repensar com volem la ciutat. Més neta? Més salubre? Més habitable? Més tranquil·la? Per a trobar els nous hàbits de l'endemà, moviments ciutadans demanen reorganitzar la ciutat i recuperar l'espai, la salubritat, la tranquil·litat i el patrimoni natural urbans.

Hem vist també com han crescut espontàniament herbes en els escocells dels arbres. Les plantes autòctones o naturalitzades atrauen fauna pròpia, que proporciona més estabilitat a l'ecosistema urbà: més ocells vol dir més controls de plagues, per exemple, de mosquits. Altres ciutats europees, com ara Berlín, segueixen habitualment aquesta política.

Reverdir la ciutat és una forma de lluitar contra l'emergència climàtica, no l'oblidem pas. Si les places que es van tornar dures es tornen més «toves», quan plogui, a més d'evitar les avingudes, l'aigua absorbida s'anirà alliberant de a poc a poc i refrescarà l'ambient. Esmorteirà la temperatura.

Aquests dies de crisi humanitària global, la Terra ha seguit girant impassible a la nostra desgràcia. Els processos físics i químics de l'atmosfera i dels oceans segueixen el seu curs.

Per què creiem els científics davant de l'emergència sanitària, però no davant l'emergència climàtica? Davant la primera, la salut és prioritària; davant els processos ambientals, en el millor dels casos, les decisions polítiques són modestes. Potser pensem que l'emergència climàtica no està relacionada amb la salut?