08
de maig
de
2017, 20:10
Actualitzat:
09
de maig,
12:10h
Amb el 66,06% de vots, Emmanuel Macron es convertirà en el proper president de la República Francesa. L’exministre i exbanquer ha tranquil·litzat bona part d’Europa i, sobretot, sembla haver donat aire a les institucions comunitàries. Una victòria de Marine Le Pen podria haver posat seriosament en dubte els pilars principals de la Unió Europea. La líder del Front Nacional havia promès un referèndum, amb resultat incert, en el que prometia defensar la sortida del país del club comunitari.
Més enllà de les repercussions a nivell intern i comunitari, però, la victòria de Macron ha revitalitzat les energies de certs sectors, de casa i de fora, que creuen en la possibilitat de bastir un camí electoral intermedi entre els “populismes” de dreta i d’esquerra. Així, alguns mitjans han corregut a titllar la victòria de Macron com l’inici "d’una nova etapa", en la qual els extrems aniran perden progressivament rellevància i els partits centrats tindran un protagonisme creixent. "Macron mostra com no has de ser populista per ser popular", deia per exemple la CNN. Així mateix, a Catalunya tant el PDECat com Ciutadans han mostrat ràpidament la seva satisfacció per la victòria de Macron, fent-se seu part del discurs i estratègia.
La victòria de Macron s’afegeix, així, a una certa onada electoral en la que perfils centristes, com Justin Trudeau al Canadà, Matteo Renzi a Itàlia, Mark Rutte a Holanda o Sadiq Khan a Londres, entre d’altres, són capaços d’obtenir un avantatge electoral rellevant en un ambient polític polaritzat per un o ambdós extrems. Malgrat les diferències, tots ells comparteixen unes característiques similars que els permet superar alguns estigmes negatius i ampliar així la seva base electoral.
En primer lloc, són candidats o moviments que acostumen a donar per acabada la dimensió esquerra-dreta, considerant-la un instrument del passat i una eina que és incapaç d’interpretar els problemes actuals. Neguen que les divisions siguin de partida i culpabilitzen la política, els extrems, de dividir la societat de forma artificial. Segueixen a la perfecció allò que ja deia el politòleg americà William Riker als anys vuitanta: quan ets perdedor en una dimensió (esquerra-dreta) parla d’una altra cosa, introdueix una dimensió en la qual ets el vencedor. I així ho fan, centrant part del seu discurs en qüestions com la unió, el patriotisme o l’esforç.
La diferència, però, és que el "nou centre" dona per morta la ideologia esquerra-dreta, però al mateix temps aposta subtilment per mesures polítiques concretes de to social-liberal, com la reducció de l’administració, accions per augmentar la competitivitat o l’augment de la inversió en infraestructures. En aquest sentit, Macron és un bon exemple d’aquesta estratègia: se'l criticava sovint per no oferir cap política concreta, i el seu programa era sens dubte curt, però no és menys cert que també (o només) incloïa qüestions que generaven consens a banda i banda de l'espectre polític.
El segon punt en comú d’aquest "nou" centre polític és la seva tendència a presentar-se com un moviment renovat, sorgit des de baix i deslligat de tota rèmora del passat deslligant-lo de la "vella política". Tot i ser exbanquer i exministre d’Hollande, Macron va fundar el moviment En Marxa l’abril del 2016 i ha estat capaç d’associar-se amb la renovació i el canvi. El fet de no tenir partit ni gaudir, d'entrada, del suport de l’establishment ha contribuït a dissociar-lo del govern d’Hollande i a fer el seu missatge polític més creïble. Vivim una època en què els partits tradicionals han anat perdent suports, tant a dreta com a esquerra. Tal i com mostra el gràfic següent, els partits tradicionals (a dreta i esquerra) gaudien l’any 2004 a l'Europea occidental del 86 per cent de vots. Aquesta concentració de vots ha anat caient substancialment, en especial entre els partits d’esquerra. Així, l'any 2015 els partits convencionals d’esquerres tenien poc més del 30% de vots i els de dretes vora el 40%. En una època en què les etiquetes polítiques cotitzen a la baixa, crear-ne una de nova sembla que doni un valor afegit de partida.
% DE VOTS A PARTITS CONVENCIONALS D'ESQUERRA I DRETA A EUROPA 
Amb tot, és encara d’hora per certificar l’èxit d’aquest nou centre, que de fet comparteix moltes de les característiques de la Tercera Via que va popularitzar l’exprimer ministre laborista anglès Tony Blair. Més enllà de l’ambigüitat calculada, aquesta mena de "quarta via" que sembla que s'obre camí és, de moment, un moviment poc articulat ideològicament, però que ofereix en alguns contextos una certa estratègia per derrotar el populisme. El seu futur és, a hores d'ara, una incògnita, i dependrà fonamentalment de la seva capacitat per evitar allò que ja li va passar a la tercera via: voler agradar a tothom pot tenir el cost d’acabar no agradant a ningú.
Més enllà de les repercussions a nivell intern i comunitari, però, la victòria de Macron ha revitalitzat les energies de certs sectors, de casa i de fora, que creuen en la possibilitat de bastir un camí electoral intermedi entre els “populismes” de dreta i d’esquerra. Així, alguns mitjans han corregut a titllar la victòria de Macron com l’inici "d’una nova etapa", en la qual els extrems aniran perden progressivament rellevància i els partits centrats tindran un protagonisme creixent. "Macron mostra com no has de ser populista per ser popular", deia per exemple la CNN. Així mateix, a Catalunya tant el PDECat com Ciutadans han mostrat ràpidament la seva satisfacció per la victòria de Macron, fent-se seu part del discurs i estratègia.
La victòria de Macron s’afegeix, així, a una certa onada electoral en la que perfils centristes, com Justin Trudeau al Canadà, Matteo Renzi a Itàlia, Mark Rutte a Holanda o Sadiq Khan a Londres, entre d’altres, són capaços d’obtenir un avantatge electoral rellevant en un ambient polític polaritzat per un o ambdós extrems. Malgrat les diferències, tots ells comparteixen unes característiques similars que els permet superar alguns estigmes negatius i ampliar així la seva base electoral.
En primer lloc, són candidats o moviments que acostumen a donar per acabada la dimensió esquerra-dreta, considerant-la un instrument del passat i una eina que és incapaç d’interpretar els problemes actuals. Neguen que les divisions siguin de partida i culpabilitzen la política, els extrems, de dividir la societat de forma artificial. Segueixen a la perfecció allò que ja deia el politòleg americà William Riker als anys vuitanta: quan ets perdedor en una dimensió (esquerra-dreta) parla d’una altra cosa, introdueix una dimensió en la qual ets el vencedor. I així ho fan, centrant part del seu discurs en qüestions com la unió, el patriotisme o l’esforç.
La diferència, però, és que el "nou centre" dona per morta la ideologia esquerra-dreta, però al mateix temps aposta subtilment per mesures polítiques concretes de to social-liberal, com la reducció de l’administració, accions per augmentar la competitivitat o l’augment de la inversió en infraestructures. En aquest sentit, Macron és un bon exemple d’aquesta estratègia: se'l criticava sovint per no oferir cap política concreta, i el seu programa era sens dubte curt, però no és menys cert que també (o només) incloïa qüestions que generaven consens a banda i banda de l'espectre polític.
El segon punt en comú d’aquest "nou" centre polític és la seva tendència a presentar-se com un moviment renovat, sorgit des de baix i deslligat de tota rèmora del passat deslligant-lo de la "vella política". Tot i ser exbanquer i exministre d’Hollande, Macron va fundar el moviment En Marxa l’abril del 2016 i ha estat capaç d’associar-se amb la renovació i el canvi. El fet de no tenir partit ni gaudir, d'entrada, del suport de l’establishment ha contribuït a dissociar-lo del govern d’Hollande i a fer el seu missatge polític més creïble. Vivim una època en què els partits tradicionals han anat perdent suports, tant a dreta com a esquerra. Tal i com mostra el gràfic següent, els partits tradicionals (a dreta i esquerra) gaudien l’any 2004 a l'Europea occidental del 86 per cent de vots. Aquesta concentració de vots ha anat caient substancialment, en especial entre els partits d’esquerra. Així, l'any 2015 els partits convencionals d’esquerres tenien poc més del 30% de vots i els de dretes vora el 40%. En una època en què les etiquetes polítiques cotitzen a la baixa, crear-ne una de nova sembla que doni un valor afegit de partida.
% DE VOTS A PARTITS CONVENCIONALS D'ESQUERRA I DRETA A EUROPA
Percentatge de vots a partits convencionals d'esquerra i dreta a Europa. Foto: Toni Rodon
Amb tot, és encara d’hora per certificar l’èxit d’aquest nou centre, que de fet comparteix moltes de les característiques de la Tercera Via que va popularitzar l’exprimer ministre laborista anglès Tony Blair. Més enllà de l’ambigüitat calculada, aquesta mena de "quarta via" que sembla que s'obre camí és, de moment, un moviment poc articulat ideològicament, però que ofereix en alguns contextos una certa estratègia per derrotar el populisme. El seu futur és, a hores d'ara, una incògnita, i dependrà fonamentalment de la seva capacitat per evitar allò que ja li va passar a la tercera via: voler agradar a tothom pot tenir el cost d’acabar no agradant a ningú.
Emmanuel Macron saluda els seus seguidors, quan ha anat a votar aquest diumenge. Foto: Europa Press