Manuel Nin Güell (el Vendrell, 69 anys) és un monjo benedictí de Montserrat a qui, el 1984, l’abat Cassià Maria Just va enviar a Roma per estudiar-hi dos anys. S’hi va quedar. Ara, després de deu anys com a exarca (bisbe) dels catòlics de ritus bizantí a Atenes, el Papa l’ha nomenat bisbe exarca del monestir de Grottaferrata, a prop de la capital italiana, com va avançar Nació. Com a responsable del monestir, formarà part de la Conferència Episcopal Italiana. Expert en Orient i professor en tres universitats pontifícies, Nin ha estat uns dies a Montserrat. L’hem entrevistat a l’Ateneu Sant Pacià, en el recinte del Seminari.

El Papa l’ha nomenat bisbe exarca de Grottaferrata, que és un enclavament simbòlic dels dos pulmons del cristianisme, l’occidental i l’oriental. Expliqui’ns algunes coses sobre la significació del lloc.
És un monestir mil·lenari fundat el 1004, que vol dir cinquanta anys abans del famós cisma d’Orient, quan Roma va trencar la comunió amb Constantinoble, i aquesta amb Roma. És un lloc simbòlic. Un lloc de diàleg, d’encontre, des d’on potser es pot recomençar un camí de plena comunió. Això que diu dels dos pulmons és una frase de Joan Pau II: “L’Església respira amb dos pulmons”.

Hi ha el pulmó occidental llatí, però el pulmó oriental és molt variat, existeixen fins a set esglésies orientals, des de siríacs a Síria i l’Iraq, bizantins al Pròxim Orient, a Síria. Ucraïna i Rússia és món bizantí. L’Església etiòpica a l’antiga Abisínia. Hi ha els coptes a Egipte. Podem parlar de l’Orient cristià en singular si coneixem aquesta realitat multieclesial. 

En aquesta diversitat eclesial, els sacerdots catòlics de ritus oriental es poden casar?
No. M’agrada aquesta pregunta per poder-ho explicar bé. En el ritus oriental es poden ordenar homes prèviament casats. No és el mateix. Un capellà que quedi vidu no es pot tornar a casar. No es casen els capellans sinó que s’ordenen homes prèviament casats. Potser seria més exacte dir que es tracta d’un celibat opcional. Jo vaig ser durant quinze anys direcor del Col·legi Grec de Roma, que és un seminari per orientar els catòlics de Roma, i vaig tenir seminaristes que ara són capellans casats. 

Durant els anys del Seminari, ells havien de decidir el seu camí. Però digue-m’ho clar: ni el celibat ni el matrimoni són una solució fàcil. Hi ha coses maques i dificultats en les dues situacions. He conegut en tots aquests anys òptims capellans que són òptims pares de família i òptims capellans cèlibes. Però també he vist situacions de dificultat perquè hi ha matrimonis que es trenquen. A Roma vaig ajudar molts nois a discernir si eren cridats al celibat o al matrimoni. 

Alguns tenien la nòvia al lloc d’origen, Ucraïna, Romania… Recordo el 2001 que jo era l’únic que tenia internet a l’habitació. Al vespre, els seminaristes que tenien nòvia fora em duien aquells petits floppy disc per posar a l’ordinador i els enviés els seus mails a les nòvies. Encara en parlem quan els veig. Ajudar a discernir és important.  

En la premsa italiana s’ha explicat que el seu nomenament té moltes implicacions. El Vaticà vol que Grottaferrata, fins ara un recinte una mica aturat en el temps, esdevingui un centre potent, espiritualment i diplomàtica, amb ambició ecumènica. 
Sí. Espero que amb l’ajuda de Nostre Senyor i dels monjos -actualment en té només cinc-, però també dels laics que hi col·laboren, poder fer-la renéixer com a lloc de diàleg amb el món oriental. També a nivell cultural. La biblioteca és molt important. Té molts textos inèdits que cal anar publicant. Hem d’oferir la biblioteca a estudiosos perquè pugui ser un lloc de referència. I en un sentit més diplomàtic, és un lloc on cristians d’Orient i Occident, catòlics d’orient i ortodoxos, poden dialogar.

Els seus articles, molts publicats a L’Osservatore Romano, eren molt apreciats pels papes Benet XVI i Francesc. I pel que es veu, també per Lleó XIV. 
Amb el papa Lleó XIV vam coincidir a Roma el 1984. Érem joves. Tenim la mateixa edat, ell té uns mesos més que jo. Ell estudiava Teologia i jo estudiava a la universitat dels agustins a Roma, que és on s’estudien els pares de l’Església. El 2023, ens vam retrobar en el sínode i vam fer un parell de cafès recordant aquella trobada. 

Heu parlat amb el Papa de la vostra nova tasca a Grottaferrata?
Sé que ell va veure el meu dossier abans del nomenament i el va tenir uns dies. Espero properament poder exposar al Papa els meus desitjos en la nova responsabilitat que se m’ha encomanat.

Sou un dels catalans destacats de Roma. Recentment s’han produït alguns moviments des del Govern per reforçar el lligam amb els catalans més rellevants que són a prop del Vaticà. Com veu el pes de Catalunya a Roma en aquests moments?
En el segle XX, a Roma hi ha hagut alguns catalans que tenien molt de pes. Recordo ara un germà benedictí meu, Anselm Albareda, monjo de Montserrat. Va ser el prefecte de la Biblioteca Vaticana quan eren papes Pius XI i Pius XII, i Joan XXIII, que el coneixia personalment, el va fer cardenal. Va tornar a morir a Montserrat. N’hi ha hagut d’altres. Crec que és molt important fer present al Vaticà la realitat cultural i lingüística que és Catalunya. S’ha de fer de manera no polèmica, però molt clara. 

També és important fer arribar a Roma el que Catalunya és a nivell eclesial, com es viu aquí la fe cristiana. Sobretot, és important ser-hi. En els anys en què col·laborava a L’Osservatore Romano, em presentaven com un català que vivia a la capital italiana. Crec que aquestes coses són significatives.  

És monjo de Montserrat, però fa anys que no hi resideix. Com ha trobat el monestir?
M’hi sento molt vinculat. És casa meva. Tots els abats m’han fet sentir molt proper a la comunitat. A vegades, de manera molt concreta, pot ser amb una trucada cada algunes setmanes, preguntant com estic. També és fer-me sentir de casa un detall que potser pot fer somriure i és que jo tinc una habitació a Montserrat i en tinc la clau. Això psicològicament i espiritualment et fa sentir com a casa. Encara que jo, com a bisbe, he perdut els drets capitulars.

Què vol dir això?
En l’elecció de l’actual abat, el pare Manuel Gasch, no vaig poder votar. Com a bisbe, vaig perdre el dret al vot perquè al fer-me bisbe vaig fer un jurament d’obediència al Papa. Aleshores vaig perdre l’obediència a l’abat. Després, com a bisbe, no tinc el vot de pobresa. Puc disposar d’uns diners, tot i que soc més pobre ara que abans. Per tant, vaig perdre dues coses importants de la vida monàstica, que són l’obediència a l’abat i la pobresa. Però l’abat i els monjos em fan sentir a casa.  

Endinsar-se en un món com el bizantí, aprofundir en textos tan antics, pot donar claus per entendre el present?
Certament. M’he dedicat molt als textos dels pares antics de tradició siríaca, en arameu, en llengua siríaca, que vaig aprendre a Montserrat, i a textos grecs. I t’adones de l’actualitat que tenen textos dels segles II, III i IV. En molts aspectes. Les homilies de Sant Joan Crisòstom, a finals del segle IV, inicis del segle V, per l’Església actual tenen una validesa única.

Per exemple?
En el Sínode del 2023 i 2024, vaig fer quatre intervencions citant Sant Joan Crisòstom i tenia molta validesa. Llegir-los no és fer arqueologia. Els consells que donen per a la pregària són molt vàlids. 

Per un món actual amb tantes turbulències poden ser útils?
En aquells segles, a l’imperi bizantí de turbulències n’hi havia tantes com ara. I els pares de l’Església, enmig de tants conflictes, aconsellaven viure l’Evangeli. Que vol dir anunciar Jesucrist. Però anunciar l’Evangeli no és fàcil. En aquests anys a Grècia ho he viscut. He recordat les paraules que diuen que si et peguen en una galta, presenta l’altra, prega per l’enemic, perdona setanta vegades set, que vol dir sempre. 

En un món en guerra, com veiem ara entre Rússia i Ucraïna, que són dues nacions cristianes, cal predicar l’Evangeli davant els fidels ucraïnesos que han perdut marits, fills i germans. Quan s’acabi la guerra, com abans millor, s’haurà de perdonar. La ferida no la treurà ningú, és clar. Anunciar l’Evangeli en un context així no és gens fàcil. Com tampoc ho és davant el que és una persecució de les esglésies orientals a l’Iraq, a Síria. Avui dia hi ha màrtirs perquè hi ha una persecució.

Rússia i Ucraïna tenen la mateixa confessió.
Són dues nacions de tradició bizantina. Ortodoxos a Rússia, i a Ucraïna ortodoxos i catòlics. A la zona occidental, a ciutats com Leòpoli, la majoria és oriental catòlica. A la zona oriental, la que està en conflicte, amb el Donbàs, la majoria és ortodoxa. També hi ha presència d’ucraïnesos de ritus laltí a la part occidental, però són d’origen polonès. Les fronteres han ballat molt en el segle XX.       

Des d’Atenes, deu haver viscut la guerra amb intensitat.
L’hem viscut de manera molt forta. L’exarcat del qual he estat bisbe inclou tres ètnies: grecs, ucraïnesos, que són la majoria, i caldeus, que són iraquians que van venir després de les guerres a la regió.

Recordo ara que Tariq Aziz, viceprimer ministre amb Saddam Hussein, era caldeu
Sí, era oriental catòlic i els anys 90 va anar a Roma per intentar que el Vaticà intercedís per evitar l’atac nord-americà. Bé, quan vaig arribar a Atenes em vaig trobar amb una comunitat ucraïnesa molt forta, abans de la guerra. Era el 2016. Sobretot eren dones que havien vingut buscant feina al caure el comunisme. Eren situacions difícils perquè moltes dones van deixar els marits a Ucraïna. I ara amb la guerra ha passat el mateix. Dones i criatures han escapat. Però darrerament, després de quatre anys de guerra, moltes tornen perquè no es trenqui la família. És molt dur.

En un entorn geopolític basat en la llei del més fort, fa la sensació que alguns valors de la vida monàstica s’allunyen. El silenci, l’escolta, l’hospitalitat… Veu el món menys hospitalari que fa uns anys? 
L’entorn internacional és molt difícil en aquests moments. Es fa difícil asseure’s per dialogar. Parlava de l’acolliment. Els monestirs són llocs d’acolliment, també per a persones que venen tres, cinc dies, per estar en silenci, per pregar amb nosaltres. Ens hem trobat persones que venen a Montserrat, o que passen uns dies en un monestir francès per escoltar cant gregorià, posem per cas. Però també ens adonem que, actualment, amb els estris tecnològics que tenim, hi ha el perill que ens aïllem.

M’he trobat amb algun cas en què hem estat sopant tres persone si un d’ells no deixa el mòbil. I li he hagut de dir que el deixés. Hi ha com un quart comensal. La tecnologia és un estri imprescindible. Soc professor en tres universitats a Roma i sense aquests estris seria inviable. En els exàmens ja no poses notes a mà. Però hem de fer que aquesta realitat no ens deshumanitzi.    

Abans explicava l’anècdota dels mails a les nòvies dels seminaristes. Tinc entès que va ser un pioner en l’ús de l’ordinador portàtil pels estudis del món bizantí.
Vaig fer la tesi doctoral el 1992 i abans vaig haver d’anar tant a la Biblioteca Vaticana com a la British Library de Londres per remenar manuscrits. i vaig portar un portàtil Olivetty, que va ser de les primeres empreses a fer-ne. A la British, cada matí em donaven dos manuscrits del segle VI i em deixaven tenir un full de paper i un llapis, amb dosbiliotecaris que em miraven per veure com tractava aquell tresor. Després ja van venir els pendrive i ja no tocava cap manuscrit. Però vaig poder dur el meu primer portàtil. Encara noto l’emoció d epoder tocar aquells manuscrits. 

Com ha trobat la societat catalana? L’ha trobat canviada?
Segueixo cada dia les notícies i el que passa a Catalunya, certament. És una societat multicultural, te n’adones simplement anant pel carrer. Hem de viure el moment actual amb esperança. A vegades, en el món polític, es busca més desacreditar l’altre que fer un discurs constructiu. Hem d’intentar que el nostre país visqui amb esperança.

Ha esmentat el terme multicultural. També han sorgit discursos xenòfobs. El país tindrà prou ressorts per ser plenament inclusiva?
Espero que sí. La multiculturalitat és una gran riquesa, però alhora hem de vetllar per preservar la cultura i la llengua.