Martí Melcion: «Fer els còmics en català és tan ideològic com natural»

Els joves vivim cansats? Som una generació trista per naturalesa? Una generació massa "de vidre"? Últimament, sembla que els joves se'ns puntuï en com som de sensibles envers les realitats que ens envolten. Si defensem molt -i sovint- el feminisme, som massa exagerades i un punt "feminazi", si empatitzem amb el canvi climàtic i no mengem animals, som una mica extremistes, si tenim ansietat o depressió, potser ens caldria viure una època pitjor, com el franquisme, per adonar-nos que “no estem tan malament”.

Martí Melcion (Barcelona, 1995) representa part d'aquestes inquietuds en les seves vinyetes. A través de converses costumistes entre dues amigues de festa, una família dins del cotxe, o un noi piulant el que sent a Twitter, veiem uns desconeguts on sovint ens reconeixem. Melcion fa més de quatre anys que publica il·lustracions al seu Instagram sobre situacions que viu ell mateix i els del seu voltant. Les seves peces donen veu i coherència a experiències vitals que sovint es tornen col·lectives en la joventut.
 Les teves il·lustracions sempre representen situacions quotidianes de precarietat juvenil, certa decadència i molt d’humor negre. T’inspires en la teva pròpia vida i la dels teus amics?

M’inspiro molt en la meva pròpia vida i en la dels meus amics, sí, però també en la de coneguts o desconeguts que he pogut veure per internet. Quan portes tant temps relacionant-te i convivint amb gent crec que no és difícil poder imaginar-te escenaris que serien prolongacions d’aquestes realitats, imaginar-te moments que potser no han passat però podrien passar. Això sovint ha pogut implicar precarietat juvenil, certa decadència i molt humor negre. Tampoc és buscat expressament, però sí, si expliques una història i el context hi juga un paper important, i si hi ha coherència, segurament la història que expliquis resultarà més interessant, hi haurà més on rascar.

“He d’admetre, tot i que ara em faci una mica de vergonya, que abans mirava d’incloure moments en què la gent es pogués sentir identificada ràpidament. Per sort, això ho he anat depurant”

Les teves vinyetes es comparteixen força a les xarxes i durant la pandèmia fins i tot es van fer virals. Busques universalitat en les teves històries o és que realment a tots ens passa una mica el mateix?

Tampoc diria que es van fer virals, jo mai m’he fet megaviral. He d’admetre, tot i que ara em faci una mica de vergonya, que abans mirava d’incloure moments en què la gent es pogués sentir identificada ràpidament dins els còmics, perquè sabia que això solia tenir més tirada, encara que no tinguessin molta rellevància dins la història general. Per sort, això ho he anat depurant.

Tot i això, és cert que si parlo de la gent que m’envolta, com que en un món globalitzat les experiències són col·lectives, encara que no m’ho proposi, és bastant possible que a algú que no ens coneix ni a mi ni als meus amics li hagin passat coses semblants. Al final hi ha molt punts comuns.
 Com va ser el pas de la il·lustració a la vinyeta? O sempre havies tingut clar que volies explicar històries més enllà del dibuix?

Sempre he dibuixat, però jo sempre dic que si m’agradés rodar, escollir un càsting, treballar amb actors i grans equips, i m’hi sabés desenvolupar bé, en comptes de còmics m’agradaria fer cine, però crec que em desenvolupo molt millor sol a casa. El format de la vinyeta em va molt bé en aquest sentit, però tampoc em considero un gran dibuixant de còmics, si tenim en compte la tradició de la disciplina; és com una cosa allà al mig. 

“Per mi fer els còmics en català és de les coses més rellevants del que jo faig. És tant ideològic com natural”

Quins són els teus referents en l’àmbit del còmic?

Tot i que ja havia vist coses, quan tenia vint anys vaig descobrir a fons tots els principals autors índies de còmic americans com en Daniel Clowes, en Charles Burns, l’Adrian Tomine, en Chris Ware, més endavant en Simon Hanselmann… i aquests sempre m’han acompanyat molt, sobretot en l’aspecte formal, tot i que després, veient el que faig jo, en molts casos, tampoc ho diries. 
 
Fer-les en català respon a una intenció ideològica o és senzillament la forma més natural que tens de comunicar-te?

Per mi fer els còmics en català és de les coses més rellevants del que jo faig. És tant ideològic com natural. Ideològic perquè qualsevol persona que faci alguna cosa en català ja està prenent una posició política i oferint una resistència, natural perquè, si no, en què ho faria, en castellà? En anglès? Se’m faria, efectivament, molt antinatural. 

Deus estar fart que et comparin amb el Juanjo Sáez i el seu mític ‘Arròs Covat’, sèrie animada que va crear enmig de la seva crisi dels trenta. Creus que han canviat molt les preocupacions generacionals de la seva a la teva?

M’ho han dit, però tampoc m’ho han dit tant. No em sembla malament, té una mica de sentit, suposo que sí que deuen haver canviat algunes preocupacions, n’hem abandonat algunes i n’han vingut de noves. També és veritat que l’humor d’aquell moment encara no estava tan marcat per un internet tan astronòmic, com ara. A mi m’agrada el que he vist d’”Arròs Covat”, sobretot que amb molt poc ja s’entenia molt. I això és perquè el seu tàrget podia entendre fàcilment les referències al món real. Una vegada una amiga em va dir que un dels personatges de la sèrie li podria agradar i allà vaig entendre l’èxit de la sèrie, perquè, naturalment, era una rodona blanca, el tio en qüestió. 
 
I a tu, t’agradaria fer algun projecte d’animació, anar més enllà de la vinyeta estàtica?

Com que no hi penso gaire he entès que no és una cosa que em faci especial il·lusió, però en un futur qui sap.

“Si expliques una història i el context hi juga un paper important i si hi ha coherència, segurament la història que expliquis resultarà més interessant. En un món globalitzat les experiències són col·lectives”

Has il·lustrat els llibres de "Vamos a morir todos" i "Fusta i resina" fa poc, com et veus com a il·lustrador editorial? 

M’agrada molt, sí. Fer portades de llibre m’agrada perquè és dibuixar, és a dir, crear uns personatges i un vestuari i uns pentinats; però sense haver de pensar jo la història, que a vegades s’agraeix. Les dues que he fet les he gaudit molt. 

Quins projectes de futur tens?

Seguir fent el que faig. M’agrada la idea d’anar millorant en la il·lustració.

Escoltes música quan il·lustres? Quina és la teva banda sonora per excel·lència?

Molta! Depèn molt, sobretot de l’hora del dia i del que estigui dibuixant, m’agrada que vagi en consonància, però les opcions són molt àmplies, no tinc una banda sonora predilecta. Si estic dibuixant alguna cosa que podria casar, potser d’una manera una mica abstracta, amb l’imaginari o el concepte d’un artista o d’un àlbum, en aquell moment està bé que soni allò.