Aprofito l’excusa delsmesos que venen amb erra (setembre, octubre, novembre, desembre, gener, febrer, març i abril) per parlar de la grafia erra: la consonant lateral que més ens fa vibrar. De fet, mira si és important el tema de la erra que tenim un refrany i tot: en mesos que no tinguin erra, no beguis llet. Vol dir que la llet de vaca, de cabra, etc., acostuma a fer mal en els mesos de maig, juny, juliol i agost. Ho veieu? Tot té un sentit.
La erra ens fa vibrar, ens emociona, ens pot embarbussar quan diem “un carro carregat de terra roja...”; però de vegades la fem sonar massa, fins i tot quan no toca. Voleu veure en quins casos?
De vegades no es pronuncia la erra de determinats mots, generalment per la proximitat d'una altra erra i la dificultat de pronúncia que això comporta. És el cas, per exemple, dels mots arbre i marbre, en què generalment no es pronuncia la erra de la primera síl·laba (ar-, mar-): farem áβɾə, en oriental; áβɾe, en occidental.
També és habitual no pronunciar la erra de la síl·laba pren- del verb prendre i derivats (aprendre, sorprendre, comprendre...): farem apendre, sorpendre, compendre... En valencià passa el mateix, però amb e tancada. En canvi, a Mallorca, la que no es pronuncia és la segona erra: prende, aprende, sorprende... Aquí la qüestió és estalviar-se alguna erra per la dificultat de pronúncia.
Què ens ha passat? Ara hi ha una tendència a pronunciar aquestes erres com si fóssim alemanys molt enfadats i, de debò, us dic que no cal. Relaxem-nos amb algunes erres, la pronúncia relaxada i l’economia del llenguatge també és símptoma de bona salut d’una llengua, practiquem-la amb elisions genuïnes. Tampoc no us hauria d’estranyar que termes més d’actualitat i que no tenen tanta tradició com els anteriors, com ara procrastinar o cribratge, es mengin la segona erra oralment; tot això forma part del procés habitual d’economia. De fet, el portal lingüístic de 3Cat, l’Ésadir, ja ens diu que és habitual i admissible ometre la segona erra dins de l’entrada de cribratge.
L’altre temarro és la pronunciació o emmudiment de la erra a final de mot. A trets generals, cal saber que en tots els parlars, excepte en valencià, la erra gràfica final dels mots aguts no se sol pronunciar encara que vagi seguida de la marca de plural -s (sopars, pronunciat sops). Sí que es pronuncia en la gran majoria dels mots plans i esdrúixols (caràcter, mànager...). La pega és que aquesta teoria tan bonica té moltes excepcions i se’n va una mica en orris. Així que us adreçaré a una fitxa de l’Optimot, que ens aclareix tots els intríngulis.
I ara passem de la pronúncia a l’ortografia. Vigilem de no duplicar erres o de treure’n allà on no toca. En els compostos cultes el segon component dels quals comença amb r-, aquesta erra no es dobla encara que representi un so de erra vibrant entre vocals: polirítmia, preromà, prorús, vicerector... En canvi, sí que duplicarem la erra en els derivats formats amb els prefixos hiper-, inter-, super- i ciber-, com ara hiperrealisme, interregne, superrealista, ciberrisc. També recordem que, actualment, erradicar i corresponsable (i els seus derivats) també fan doble erra. Si teniu més dubtes lligats a aquest fenomen de la erra en compostos i derivats, no cal dir que l’Optimot us els resol de meravella. Ja ho he dit.
Ara també és època de refredats i comença el pioquisme. “Aviam, no t’inventis derivats que no surten al diccionari!”, diran alguns... Precisament, me l’invento perquè és un derivat ben format i funciona. Prou ja d’encotillar la llengua, coi! Comença l’època de mocar-se, en què a part de fer mooc!, també podem emetre el so més vibrant prrrt! Magnífic, el món de les onomatopeies. El mot pioc ens ve de l’onomatopeia del crit del gall dindi i vol dir estar cloc-piu, un altre compost amb onomatopeies per anomenar algú que està malalt o alacaigut. Res que no es pugui superar amb un bon complex vitamínic i molt de pròpolis a la gola, a la gargamella o al garganxó.
Ara sí, donem la benvinguda als mesos amb erra i a la tardor.