Mentre els i les congressistes arribaven a la Gran Viaper participar en una de les fires tecnològiques més importants del món -el Mobile World Congress-, a tocar del Tibidabo, molts nens i nenes pujaven les escales de l'escola Sadako per deixar els seus mòbils Nokia o Motorola en una caixa abans d'entrar a classe. Des del setembre, l'alumnat d'aquest innovador centre barceloní no pot fer servir aquest aparell electrònic en tota la jornada educativa. El deixen en entrar i el recuperen a l'hora de marxar. Una realitat que el pròxim curs es farà extensiva, tot i que amb matisos, a les escoles i instituts públics del país.
Mònica Marquès, vocal de l'Associació de Pares i Mares de Sadako (AFA) Foto: Hugo Fernández
"L'any passat ja no hi havia cap alumne de sisè de primària que tingués mòbil", explica a Nació el mestre que fa prop de dues dècades que lidera Sadako, Jordi Musons. Abans era molt comú que amb el pas a la secundària les famílies regalessin als seus fills i filles un smartphone. Ara, en aquest centre, això ja no passa i les que decideixen fer-ho opten per models que només permeten trucades i SMS. "Hem aconseguit revertir la tendència abans i tot de materialitzar la prohibició i ara, a mesura que van passant els cursos, els nens i nenes que no tenen smartphone són la majoria i els que sí que en tenen, minoria", detalla una de les impulsores de la iniciativa, Mònica Marquès, vocal de l'Associació de Pares i Mares (AFA).
La clau per arribar a aquest escenari l'aterra el mateix Musons. Fa més de cinc anys que es dediquen a cultivar una mena de "cultura tecnològica" tant entre l'alumnat com entre els pares i mares. Això significa fer moltes xerrades, però també consensuar i signar compromisos familiars, com fixar unes determinades hores d'ús a casa o uns espais habilitats per fer servir el mòbil. Així i tot, es van trobar amb el fet que, encara que fa anys que l'escola no els deixava tenir-lo ni al pati ni al menjador, sempre el duien a sobre. "A mi m'és igual que el mirin vuit cops al dia, el més greu és la dependència cognitiva, el fet d'estar-ne pendent", precisa el director.
El Martí i la Cèlia, de primer d'ESO, i la Lara i l'Àlex, de tercer Foto: Hugo Fernández
Com en una mena de dansa improvisada, la visió de l'escola va anar al ritme d'un reclam que, des del 2022 també feien les famílies. Abans de fer efectiva la prohibició, van parlar amb els nens i nenes a casa i després es va materialitzar. "Era important que passés un temps prudencial", precisa la vocal de l'AFA. Des de casa feia temps que veien molts problemes emocionals, falta de rendiment acadèmic, increment d'intents de suïcidi i caiguda de l'activitat física. S'havia produït un canvi en les figures formadores, els influencers i streamers ocupaven el paper de l'escola. "Canvien amb el mòbil, els extirpem la infantesa", explica la Mònica, que ha vist créixer l'autoexigència en les seves dues filles, alumnes del centre, per la comparació constant a cànons inassolibles de bellesa a les xarxes socials.
"Em fa por. La meva mare és directora d'una escola i li truquen a les 22:00 de la nit quan estem sopant. El mòbil ens fa viure massa ràpid i jo no vull estar enganxada tan d'hora. Tinc moltes coses a fer", reflexiona la Cèlia, una alumna de primer d'ESO de Sadako que encara no n'ha tingut cap. "Jo tampoc tinc mòbil ni en tinc tantes ganes. Puc esperar un parell d'anys més. Encara no, no sé si estic preparat", afegeix el seu company Martí. La Lara i l'Àlex, de tercer, sí que en tenen. Ara, però, confessen que com molts nens i nenes de l'escola, més petits, no en porten, possiblement si tornessin a tenir la seva edat no haurien sentit la pressió social que ells van sentir i també s'haurien esperat. "No volíem sortir de la normalitat", expressa la Lara, que ha notat que des de la prohibició, tothom està molt més involucrat en l'escola. "Al pati ens relacionem més. A classe estem pendents totalment de la classe, cadascú a la seva mesura, però n'estem pendents".
"Un adolescent no pot conduir un cotxe abans dels 18 anys per una qüestió de maduresa, amb el mòbil hauria de passar el mateix"
"Passa com amb el tabac. Primer mola i després veus que és fotut", assevera la representant de les famílies. "Així com els codis socials ens han fet veure que un adolescent no pot conduir un cotxe abans dels 18 anys per una qüestió de maduresa, amb el mòbil hauria de passar el mateix", medita Jordi Nomen, tutor, professor de Filosofia i Ciències Socials des de fa més de tres dècades a Sadako i autor de Com parlar amb un adolescent i que t’escolti (Arpa, 2024). Per a Musons, en canvi, l'objectiu és que els i les joves no hi tinguin accés fins als 16. "Sé que és una quimera, però crec que ens hem de preguntar: per què el necessiten?", raona.
Equip directiu i mestres esperaven una autèntica "rebel·lió" de l'alumnat en comunicar-los la mesura, cosa que no va passar mai. Al principi, tenien preocupacions lògiques que van posar damunt la taula: i si es trenquen? I si desapareix la caixa que els guarda? "Després es van tranquil·litzar en veure que no van tenir cap problema i que a més a més obtenien beneficis", reconeix Nomen. "Ha estat d'una placidesa extraordinària", rebla. En aquest sentit, el director de l'escola es mostra satisfet pel fet que, almenys, han garantit "un parèntesi en la dependència del mòbil", però no de la tecnologia. A Sadako des de fa 10 anys els nens i nenes aprenen, també, amb iPads. Defensen aquest model perquè consideren que les aules són el lloc on han d'aconseguir ser competents digitalment i perquè estan convençuts que la tecnologia pot millorar el procés d'aprenentatge. No obstant això, també subratllen que, a vegades, és completament innecessària, com passa amb els mòbils. "Crec en el poder dels límits i educar és posar-ne", etziba el professor de Filosofia. "Fins i tot als iPads els hi posem", afegeix el director. Amb ells, l'alumnat, majoritàriament, no té distraccions: "El mal ús és molt excepcional, depèn de la persona. Si vols estudiar i esforçar-te, no en faràs mal ús. Amb el mòbil és diferent perquè no el fas servir per treballar", argumenta l'Àlex.
Jordi Nomen, professor de Filosofia i Ciències Socials des de fa més de tres dècades a Sadako Foto: Hugo Fernández
Acaba la jornada i torna la vida digital
El director de Sadako demana un pla nacional d'educació que visualitzi les polítiques en un període de 10 anys i compti amb la col·laboració de perfils tècnics. “La comissió d’experts d'ara és una fal·làcia, no es farà el que diuen”, opina sobre el grup que ha de reformar el sistema després de la desfeta de l'informe PISA que, segons ell, serà encara més greu els pròxims anys si no s'impulsen mesures reals. "No pots treure els mòbils i continuar fent classes magistrals en aules on tothom està assegut de cara a una pissarra amb la mirada clavada en un ordinador. No serveix de res", admet. El gran problema del Departament d'Educació, considera, és que l'administració és lenta i reactiva. "Ara miren de resoldre el problema dels mòbils quan ja estem parlant de la intel·ligència artificial", etziba.
"Necessitem un consens més ampli, social, com amb el tabac"
El conflicte amb els dispositius, però, va més enllà dels centres educatius. Mostra d'això és que han observat que quan l'alumnat que té smartphone torna a agafar-lo després de les classes sent una mena de FOMO -de l'anglès fear of missing out, que vol dir por de perdre's coses-. En fer un scroll ràpid a les seves notificacions no troben missatges dels seus companys i companyes de Sadako, però sí de la resta del món perquè mentre ells han passat a negre durant unes hores la seva vida digital, el món no s'ha aturat. "És una bombolla", descriu el professor de Filosofia. Musons s'ha fixat que cada cop hi ha més famílies joves que venen a les portes obertes de l'escola i el primer que pregunten és quina política tecnològica tenen. "És un bri d'esperança, estan preocupades. Volen criar fills i filles madurs que en facin un bon ús", reflexiona. Aquestes noves generacions poden ser motors de canvi del sistema educatiu i, per conseqüència, de la vida més enllà de les parets de l'escola. Però, segons el director, cal alguna cosa més. "Un consens més ampli, social, com amb el tabac", conclou Nomen, agafant el guant. Que aquestes famílies passin a ser norma i no excepció.