El doctor en sociologia Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Bofill, ha deixat passar uns dies per rebregar els resultats de l'incòmode informe PISA que ha remogut el sistema educatiu català. Enllestida l'anàlisi, la seva diagnosi s'enganxa a la seva quotidianitat -mobilitzar polítiques públiques per l'equitat- però amb un matís d'urgència renovat. La desigualtat es filtra per tot arreu i calen mesures correctives.
Alegre traça el camí per implantar-les, alhora que adverteix del risc de convertir els debats públics en un camp abonat per a l'arribada de propostes "demagògiques". En conversa amb Nació, l'expert aposta per unes solucions més estables que immediates i més ben dissenyades que extensives.
L'alumnat català té un nivell educatiu baix?
Tenen un nivell que ratllaria la suficiència o que voreja la mediocritat. I el principal motiu d'això és la desigualtat socioeconòmica.
L’informe PISA avalua unes competències desfasades?
No. L'informe PISA avalua uns continguts competencials de diferents àrees que han estat avalats pels més prestigiosos pedagogs i psicopedagogs del món. A més, es revisen i s'adeqüen per fer-los internacionalitzables. I per cada àrea competencial hi ha tot un debat sobre quins són els elements claus que s'han de contenir en les diferents dimensions. El que es pregunta en aquestes proves està molt pensat i avalat científicament.
És més significatiu el PISA que les proves de competències bàsiques, malgrat que un es faci a 50 instituts catalans i, l'altre, a tots els centres del país?
Diguem que la robustesa de PISA està més contrastada que no pas la robustesa de les proves de competències bàsiques que fem a Catalunya. Això no vol dir que no tinguin un valor diagnòstic. El tenen i val la pena fixar-s'hi, però hi ha veus expertes que diuen que segurament caldria revisar els continguts que ara mateix s'estan valorant en aquestes proves. En canvi, PISA té un valor molt potent i és important sortir-hi bé perquè fer-ho t'està dient com està funcionant l'aprenentatge a casa teva alhora que t'ho compara amb diversos països, regions o tipus d'escola.
Per què a Catalunya són pitjors els resultats?
En gran part, perquè s'està invertint menys que en altres comunitats. Almenys s'està invertint menys en termes del que tocaria per la complexitat de la situació dels alumnes. No serveix dir que tenim una despesa per càpita similar a altres comunitats, sigui Astúries o Balears o la que sigui, si no es té en compte que tenim un alumne més complex. Tenim relacions de més pobresa. Aquest és el gran eix que es desdibuixa sempre. Hem de tenir en compte la realitat migrant, però la del desnivell socioeconòmic ho explica tant o més. I tenim complexitats afegides. També hi incloem l'aprenentatge del català, que és una riquesa i un repte més. El focus ha de ser la lluita contra la segregació i la desigualtat econòmica.
"Catalunya està suspenent en ocupar-se de les necessitats educatives dels alumnes, les dels centres i les dels docents per fer la seva feina"
Què li passa pel cap quan veu una exconsellera que argumenta que introduir el feminisme o l'emergència climàtica a l'escola entorpeix l’aprenentatge d’altres competències?
Em sembla desajustat. L'informe PISA ha obert un marge per a l'aparició d'explicacions peregrines. I aquesta n'és una. Altra cosa seria debatre sobre si l'avenç cap a metodologies més o menys innovadores, les anomenades competencials, està tenint dificultats i si això s'està veient reflectit en el PISA. Dir frases com la de l'exconsellera, o que això passa perquè la canalla ara només pinta i acoloreix, o que a les classes tot són pantalletes, són atribucions molt desajustades. El que està explicant realment que a Catalunya anem malament en aquests resultats té a veure amb la política educativa amb majúscules. I amb com s'ocupa de les necessitats d'aprenentatge, de les necessitats educatives dels seus alumnes, de les necessitats dels seus centres i de les necessitats que tenen els docents per fer bé la seva feina. I en això a dia d'avui estem suspenent.
Miquel Àngel Alegre durant l'entrevista amb Nació | Foto: Hugo Fernández
Cada vegada hi ha més diferència entres els alumnes amb millors i pitjors resultats.
Aquestes diferències cada cop s'expliquen més per variables socioeconòmiques. I cada cop més la probabilitat de tenir bons resultats o mals resultats té a veure amb l'estatus de l'alumne i del seu centre, per l'agregació dels altres companys. Això ens parla d'un sistema educatiu que és desigual, ja no en rendiment, sinó també socioeducativament.
"Quan la política educativa d'un país no és estable i hi ha un sotrac, els resultats cauen, sobretot el dels més desfavorits"
Quan la política educativa del país no lluita contra això, perquè no hi ha una estabilitat i tot és volàtil en funció de la disponibilitat pressupostària o del color polític, i ara et preocupes de si tens vetlladors a classe per l'educació inclusiva i ara no, quan passen aquestes coses, si hi ha un sotrac al context, els resultats cauen. I sobretot s'ensorren els resultats dels alumnes més desprotegits. I aquests són els nens social, econòmica i culturalment més vulnerables. Això és el que ha evidenciat el PISA 2022.
Li preocupa que irrompin discursos populistes en un terreny de debat tan tècnic i sensible com és el model educatiu?
Sí, és un risc i és el primer que vaig pensar quan vaig veure els resultats d'aquest PISA, que es podia obrir una escletxa per qui vol instrumentalitzar els resultats. Quan les coses no van bé i no es fa una bona anàlisi de les causes reals, que surtin arguments demagògics i propostes desenfocades és un risc. Ja ho estem veient. Quan hi ha l'atribució del problema només cap a les pantalles, o al fet que entri el feminisme en el currículum escolar, o que ja no hem de memoritzar prou, o que ja no hi ha una cultura de l'esforç, o que els alumnes estan massa barrejats, veiem atribucions peregrines que no són les reals i que poden alimentar propostes demagògiques que s'acabin aplicant per satisfer discursos populistes.
En tenim exemples?
A França els resultats han anat molt malament. I quin ha estat el cop de volant del nou ministre? Crear grups de nivell a matemàtiques. "Fem com a Singapur", han pensat, com si les realitats fossin comparables. "Tenim el grup dels bons, els mitjans i els dolents. I això és el que passarà durant tot el curs i el temps que duri la secundària". És una reacció retrògrada no basada en l'evidència sobre el que funciona. O Alemanya, on també els resultats han deixat una davallada. Allà el govern alemany ja està parlant de la necessitat de recentralitzar les competències educatives dels lands. Com si l'atribució causal del problema fos l'autonomia de les regions per exercir les seves competències. I, per tant, la manca de capacitats de les regions per exercir amb eficiència les seves competències. Són reaccions que no es basen en un exercici analític fred d'on estan les causes i on estan les possibles solucions més adients.
"Quan les coses no van bé i no es fa una bona anàlisi de les causes reals, que surtin arguments demagògics i propostes educatives desenfocades és un risc"
Hi ha qui atribueix la davallada de resultats al canvi de model educatiu assegurant que s'ha desdibuixat "la cultura de l'esforç". Què en pensa?
L'alumne que obté millors resultats, sigui a les proves PISA, les PIRLS, les TIMS o les de competències bàsiques, és l'estudiant amb unes altes habilitats competencials. Això vol dir que ha estat educat amb metodologies com els treballs per projectes, experiencials, magistrals i d'abstracció. Quan parlem de l'evolució cap a les noves pedagogies va d'això. No va de pintar i acolorir, o treballar carpetes supèrflues per passar-t'ho bé. No va d'això. Va d'incorporar el que l'evidència diu que són altres pedagogies que funcionen i situar-les al costat de les que ja hi havia. Aquest és l'alumne preparat per obtenir bons resultats a PISA. Després hi ha un altre perfil, que és l'estudiant instruït en mètodes antics, per dir-ho així. Bàsicament mètodes executius, memorístics, d'acumulació del saber. A aquest alumne tampoc no li anirà malament a PISA, tot i que li anirà millor al primer que hem descrit. El que es troba en una pitjor situació és l'alumne que queda entremig perquè no té ni un compendi de sabers ni és un estudiant competent. El gran problema és quedar-se al mig.
Això com s'evita?
Garantint que s'avança cap a l'aprenentatge competencial de garanties. El problema no és que s'hi estigui avançant a Catalunya, o que s'hi hagi avançat massa. No és un problema d'excés, sinó de defecte. No s'hi ha avançat prou encara.
"L'alumne que obté millors resultats a PISA és el que ha estat educat amb metodologies experiencials, com els treballs per projectes, entre d'altres"
Catalunya hauria d'apostar més per una línia d'aprenentatge competencial, pel canvi pedagògic?
Si és de garanties, sí. I ha de combinar totes les metodologies que la recerca està dient que funcionen.
I aquesta línia és una contraposició de...
Del que ara mateix és majoritari a la realitat. Hi ha una dissonància clara entre el que diem que fem i el que realment fem. Molt forta. Jo diria que el 85% o 90% dels alumnes de l'ESO estan aprenent amb els mètodes de sempre, que són llibres, fitxes, treballs individuals, algun treball en equip, avaluació sumativa, notes, informes als pares i les mares, i tot allò que s'ha fet sempre. La gran majoria de centres educatius a secundària encara estan així. Ara bé, a primària això comença a revertir-se més. Una de les virtuts d'aquestes "noves metodologies", tot i que és una mica obsolet dir-li a això innovació, és aquesta intenció de combinar esforç amb sentit i motivació. Les dues coses. Això és emmotllar-se als nous temps. O treballem sobre focus d'interès o és difícil que el nou alumnat, carregat de complexitats, s'hi senti prou motivat com per esforçar-se. Però l'objectiu també és que hi hagi esforç i sacrifici per avançar en el potencial de cadascú.
Alegre, enraonant sobre polítiques educatives | Foto: Hugo Fernández
Els mòbils s'han de prohibir?
Cal una reflexió profunda que no s'ha tingut. I s'ha de valorar quin ús ha de tenir el mòbil a l'aula, si és que n'ha de tenir. Però d'aquí a actuar amb una norma estricta, privativa i homogènia a tots els centres hi ha una diferència. El futur del telèfon mòbil ha de deixar marge de decisió als centres. Segurament, amb aquest sistema, al final no hi haurà tanta diferència en el resultat. La majoria de centres coincidiran potser en les restriccions, perquè s'acabarà transitant cap a la millor opció per raons educatives, però almenys ho faran amb una reflexió analítica que expliqui quin model adoptem amb els mòbils, que no actuem per inèrcia.
Es poden obtenir bons resultats educatius amb aules massificades?
Mai no seran tan bons com els d'una aula amb menys pressió. Això ens porta a una de les grans urgències, la de reduir ràtios. Ara bé, s'ha de fer de manera específica, prioritzant actuar a les ràtios dels centres on hi ha perfils d'alumnes amb condicions socioeconòmiques més baixes. Aquí és on realment té més impacte reduir les aules massificades i on hem de focalitzar els esforços. També s'ha de tenir en compte que hi ha competències concretes, com són les matemàtiques, on hi ha un efecte més gran sobre l'aprenentatge el fet de tenir aules amb menys alumnes. És un altre element per on començar.
Les diferències entre la pública i la privada, com ho avalua PISA, són molt pronunciades. Com se soluciona això?
Els centres amb una composició social, econòmica i cultural més afavorida obtenen millors resultats que la resta, i això passa quan comparem pública i privada, però també quan comparem dins dels públics i dins dels concertats. Per tant, el que està demanant això és una política contra la segregació escolar, entre sectors però també dins de cada tipologia. I s'ha de lluitar per la supressió de barreres econòmiques en l'accés als centres educatius. I amb polítiques d'escolarització equilibrada. I reduint ràtios en els centres més desfavorits. I ampliant la reserva de places amb necessitats educatives específiques de manera asimètrica en funció de les necessitats dels barris i dels centres educatius. I acompanyant les famílies desafavorides cap a centres on no hi hagi complexitat, com s'està fent amb el pla de xoc vigent a Barcelona. Hi ha eines per lluitar contra la segregació escolar que, per cert, també ha augmentat a Catalunya en aquest PISA 2022 respecte al de 2018.
"En tres o quatre anys, o potser abans, la segregació escolar en aquest país serà història", va dir aquest dilluns la consellera Simó. Li sembla versemblant?
No. És un escenari molt improbable. Més encara després del darrer PISA. Hi ha feina en marxa, però s'ha de millorar. Per exemple, s'ha de blindar la matrícula en els centres que ja tenen molta complexitat. Sobretot perquè la matrícula viva, l'arribada de nouvinguts amb el curs a mitges, no es concentri allà mateix sinó que es distribueixi a escoles amb una millor situació. Això ens situa, sent optimistes, en un horitzó que va com a mínim cap al 2030.
El cap de projectes de la Fundació Bofill, en conversa amb Nació | Foto: Hugo Fernández
La sisena hora ha de tornar?
La sisena hora és una peça clau que tindria sentit que tornés, però amb garanties. Amb garanties que els centres l'acullen bé, que s'incorpora de manera natural i orgànica dins de la jornada lectiva dels centres educatius i que, per tant, serveix per equiparar les condicions d'escolarització entre públics i concertats. És una bona idea que depèn molt de quina sigui la seva aplicació. Ara bé, s'hauria de començar per aquells centres que més la requereixen, que són els centres més desafavorits. No només els de maximíssima complexitat, sinó també els que tenen una concentració superior d'alumnat amb necessitats educatives.
"La sisena hora és una peça clau que tindria sentit que tornés, però amb garanties"
Cal prioritzar-la? La consellera defensa que un pla ambiciós d'extraescolars a tot el país "superaria amb escreix la sisena hora".
Aquest és un jardí polític important, però per nivell d'urgència, i pensant sempre en aquesta clau de donar majors oportunitats, jo diria que el primer és recuperar la jornada partida a l'ESO. Amb garanties i condicions perquè professorat, alumnat i famílies se sentin partícips d'aquesta decisió. Després, si hi ha d'haver una disjuntiva entre la sisena hora i un bon pla d'activitats extraescolars, això depèn molt de com se'n faci la implementació. Una bona aplicació de la sisena hora és una garantia d'anivellament de condicions d'escolarització.
Alhora, i no necessàriament en el seu defecte, una bona política d'activitat extraescolars que allarguin la jornada educativa, no la lectiva, també ha de ser una bona eina per dir que més alumnat està més temps en espais d'igualació d'oportunitats. Perquè tot aquell temps que la canalla no estan en un context escolar o similar és temps de desigualació. Però el pla d'extraescolars ha de ser amb un sistema de beques i gratuïtat, com sigui, per assegurar que la canalla hi vagi. I que la proposta sigui de qualitat, amb professionals formats que atreguin el conjunt de l'alumnat.
Com veieu que veus crítiques amb el model educatiu assenyalin la Fundació Bofill com la ideòloga de les polítiques del Govern?
Aquí hi ha una confusió. Nosaltres intentem tenir incidència i treballem en relació a la recerca de les grans polítiques educatives, no anem al detall del model pedagògic o el currículum. Ara bé, és cert que dins del nostre àmbit, som una veu valorada i ens sentim escoltats.