“Em trobo enormement còmode quan se’m qualifica de suscitador d’imatges, ja que pateixo molt quan em veig en perill imminent que se m’apliqui la paraula “artista”, ho va deixar dit Xavier Miserachs al seu llibre de memòries Full de contactes, publicat el mateix any que va morir, el 1998. Una frase lúcida i que revela la intencionada modèstia del gran fotògraf. Malgrat a ell li pesés la paraula, no crec que sigui una descortesia cap a la seva memòria gosar qualificar-lo d’artista. I més a aquestes alçades de la pel·lícula, amb la seva figura i la seva obra llargament estudiada, reivindicada i exposada.

Aquests dies, i fins al 15 de juliol, La Pedrera acull l’exposició Xavier Miserachs. Epíleg imprevist, que a banda de tenir un títol preciós i molt ben pensat, aplega algunes de les seves fotografies més famoses –la gran majoria en blanc i negre- i dona a conèixer amb l’èmfasi que mereix la seva producció en color, que es concentra sobretot en els seus viatges per a documentar realitats llunyanes i en la foto de moda, un dels seus territoris creatius més prolífics i també més fascinants.

La mostra està esplèndidament comissariada per Laura Ferré. Té el gran encert de donar la paraula al propi artista –sí, altre cop artista- a través dels seus pensaments sobre l’art i la professió de fotògraf. Els pensaments que va deixar escrits als seus llibres però també en algunes entrevistes, que apareixen seleccionades i agrupades amb molt bon ull per Alberto Gómez Uriol en un petit documental on, per exemple, podem veure Miserachs en una entrevista llunyana amb Josep Maria Carandell, acompanyat de les seves filles petites i fotografiant la fascinant Barcelona dels anys vuitanta. Explica també que estava especialment content de les fotos a París durant el Maig del 68, que els setmanaris han sigut un dels tresors més rellevants del periodisme mundial i que “una bona foto no es fa tan fàcilment, un any amb tres fotos bones es pot considerar una gran collita”.
 
Un altre dels grans encerts de l’exposició és que al costat de les seves fotos podem veure també els preciosos llibres que va fer al llarg dels anys. Llibres que són clàssics com Barcelona en blanc i negre, Costa Brava Show i Los cachorros, aquella experiència sensacional de l’Editorial Lumen a través de la qual Miserachs posava fotos a les paraules de Mario Vargas Llosa. Veiem també alguns exemplars de Triunfo i de la revista Bocaccio on hi va publicar amb assiduïtat. Entenem les intencions i motivacions dels “clics” disparats pel fotògraf, la tècnica Klein, capturar la vida a través de la vivesa de la imatge en blanc i negre, imatges molt expressives immerses en un relat genèric que té intenció narrativa global. Així, veiem de nou penjades a les parets les fotos de la Barcelona dels seixanta, dels Encants, la de Francesc Candel, les de Montjuïc, la gran nevada del 62, la Plaça Reial, la fora de Reis a la Gran Via, la mítica coneguda com El piropo...

I més enllà, les dels pobles de la Costa Brava, amb els cartells, les platges i les paelles, els estiuejants i els venedors, el sol que s’intueix i les ombres de la grisor que encara s’intueixen més. Els viatges de finals dels seixanta a Londres, París, Copenhaguen, Estocolm, Milà i Praga, emmarcades en un període de la joventut agitada. Hi ha també algunes pinzellades de la Gauche Divine i els retrats de Dalí, Pla, Maspons, Miró i Tàpies. I més reflexions per a fer pensar: el sisè sentit dels fotògrafs per captar què és allò que tard o d’hora desapareixerà i val la pena capturar-ho amb el seu ull a través de l’objectiu.

En les fotos de Miserachs, com en les de Maspons, Colita, Colom, Seguí, Forcano, Pomés i Biarnés i d’altres, s’hi produeix aquella sensació tan extraordinària de saber trobar l’estranya presència de l’harmonia, de l’estètica dels elements que hi intervenen, de la composició visual, d’allò que és bonic i saps que és bonic quan ho veus. L’instant precís tan cobejat, tan difícil d’obtenir, que es fa tangible en un rectangle de paper fotogràfic brillant o mat –a mi sempre m’ha agradat més el brillant- i ens explica una porció de vida, un tros d’història que des d’aquell precís instant passa a la posteritat.