06
d'abril
de
2021, 14:30
Actualitzat:
07
d'abril,
19:35h
Arcadi Oliveres ha mort aquest dimarts als 75 anys d'un càncer de pàncrees. Fa uns dies, la seva família va habilitar un mur digital perquè aquell qui volgués li enviés missatges de suport. La pàgina ha estat la manera en què s'ha comunicat oficialment la mort. Ha estat aquest el darrer episodi d'una vida que ha deixat mestratge.
Oliveres mai no va llegir Hazañas bélicas, un dels còmics que fascinava -a falta d'altres- els joves de la seva generació. El seu pare tenia ben viva la memòria de la Guerra Civil. D'aquesta manera, la cultura de la pau va entrar de ben jove en el món d'un dels exponents del pensament, però també de l'acció pacifista. Un pare el seu que ell explicava que era d'idees conservadores, però catalanista i antibel·licista. Així, aviat va tenir clar la fidelitat al país i a uns determinats valors.
Després vindria una altra experiència formadora com va ser l'escola dels Escolapis del carrer de Diputació. Allí va conèixer alguns dels professors que havien estat represaliats i expulsats de la Universitat de Barcelona, així com personalitats que després tindrien un protagonisme en el combat contra la dictadura, com Lluís Maria Xirinacs.
"Això és una república i hem d'elegir president", els va dir un dia a classe Xirinacs per explicar-los que s'havien de triar delegats. Allò el va impactar. Xirinacs també els va fer conèixer la realitat dels "altres" pobles ibèrics, com el basc. També va conèixer altres professors destacats com el filòsof Octavi Fullat.
Amb aquest bagatge, Oliveres va encarrilar els estudis d'economia, però sempre acompanyats de compromís social. Va ser present en moltes iniciatives sorgides de l'antifranquisme, des de la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants a l'Assemblea de Catalunya o el moviment veïnal. Com a continuador de la petjada rebuda als Escolapis, va combinar compromís i fe des de Cristians pel Socialisme, un dels noms emblemàtics d'aquells anys, en la línia de Jaume Botey, una altra influència.
Arcadi Oliveres va ser president de Justícia i Pau, l'entitat vinculada a l'Església que a Catalunya va girar durant molts anys entorn d'una altra figura emblemàtica com Joan Gomis, bon amic seu. Oliveres va ser determinant en moltes de les campanyes engegades entorn la idea de solidaritat, des del moviment en favor del 0,7% en ajudes al desenvolupament a la lluita contra el comerç d'armes, una altra de les seves obsessions socials.
El tema de la indústria armamentística va ser precisament el tema de la seva tesi doctoral, que va treballar durant els anys vuitanta. Va argumentar en ella el fracàs econòmic que suposava el sector de les armes, amb dades de les empreses de l'aleshores INI espanyol, que considerava que feien unes inversions costoses i contraproduents, no ja des del vessant de l'ètica, sinó també des del de l'economia.
El fracàs relatiu de Procés Constituent
Sense ser polític ni voler-ho ser, també va fer política. L'any 2013, va impulsar amb la monja Teresa Forcades la plataforma Procés Constituent a Catalunya. Volien aglutinar tota l'esquerra alternativa. El projecte no va reeixir, però Oliveres mai ho va considerar un fracàs estricte, ja que deia amb raó que d'aquest impuls havien sorgit molts lideratges, de Xavier Domènech a Jaume Asens. Quan van arribar les eleccions del 21-D del 2017, Oliveres va demanar el vot per a la CUP.
Compromès amb el procés, va mantenir una actitud crítica amb el que considerava que havia estat una "precipitació". En una entrevista concedida a NacióDigitalel febrer del 2018, va suggerir tres requisits per reeixir: reforçar una majoria sobiranista a la societat catalana, definir el país que es volia i explicar bé la causa catalana a la societat espanyola. Una cosa aquesta que creia que no s'havia fet. Li preocupava sobretot que el sobiranisme no sabés atreure prou el que ell anomenava la "perifèria barcelonina decebuda".
Cristianisme valent i social
Arcadi Oliveres representava una tradició del cristianisme social més valent que ha donat molt bons talents. Ell va saber sempre aplegar uns ideals de radicalitat econòmica, enarborant un anticapitalisme nítid, amb un treball acadèmic seriós. Fa uns mesos, en plena pandèmia, considerava ridícula la xifra destinada a l'ingrés mínim vital (3.000 milions enfront dels 15.000 de la despesa militar). A més, però, tenia una altra característica que l'interlocutor sempre percebia, com era una bondat innata, nascuda no pas de la ingenuïtat, sinó d'una integritat que avui ens acomiada.
Oliveres mai no va llegir Hazañas bélicas, un dels còmics que fascinava -a falta d'altres- els joves de la seva generació. El seu pare tenia ben viva la memòria de la Guerra Civil. D'aquesta manera, la cultura de la pau va entrar de ben jove en el món d'un dels exponents del pensament, però també de l'acció pacifista. Un pare el seu que ell explicava que era d'idees conservadores, però catalanista i antibel·licista. Així, aviat va tenir clar la fidelitat al país i a uns determinats valors.
Després vindria una altra experiència formadora com va ser l'escola dels Escolapis del carrer de Diputació. Allí va conèixer alguns dels professors que havien estat represaliats i expulsats de la Universitat de Barcelona, així com personalitats que després tindrien un protagonisme en el combat contra la dictadura, com Lluís Maria Xirinacs.
"Això és una república i hem d'elegir president", els va dir un dia a classe Xirinacs per explicar-los que s'havien de triar delegats. Allò el va impactar. Xirinacs també els va fer conèixer la realitat dels "altres" pobles ibèrics, com el basc. També va conèixer altres professors destacats com el filòsof Octavi Fullat.
Amb aquest bagatge, Oliveres va encarrilar els estudis d'economia, però sempre acompanyats de compromís social. Va ser present en moltes iniciatives sorgides de l'antifranquisme, des de la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants a l'Assemblea de Catalunya o el moviment veïnal. Com a continuador de la petjada rebuda als Escolapis, va combinar compromís i fe des de Cristians pel Socialisme, un dels noms emblemàtics d'aquells anys, en la línia de Jaume Botey, una altra influència.
Arcadi Oliveres va ser president de Justícia i Pau, l'entitat vinculada a l'Església que a Catalunya va girar durant molts anys entorn d'una altra figura emblemàtica com Joan Gomis, bon amic seu. Oliveres va ser determinant en moltes de les campanyes engegades entorn la idea de solidaritat, des del moviment en favor del 0,7% en ajudes al desenvolupament a la lluita contra el comerç d'armes, una altra de les seves obsessions socials.
El tema de la indústria armamentística va ser precisament el tema de la seva tesi doctoral, que va treballar durant els anys vuitanta. Va argumentar en ella el fracàs econòmic que suposava el sector de les armes, amb dades de les empreses de l'aleshores INI espanyol, que considerava que feien unes inversions costoses i contraproduents, no ja des del vessant de l'ètica, sinó també des del de l'economia.
El fracàs relatiu de Procés Constituent
Sense ser polític ni voler-ho ser, també va fer política. L'any 2013, va impulsar amb la monja Teresa Forcades la plataforma Procés Constituent a Catalunya. Volien aglutinar tota l'esquerra alternativa. El projecte no va reeixir, però Oliveres mai ho va considerar un fracàs estricte, ja que deia amb raó que d'aquest impuls havien sorgit molts lideratges, de Xavier Domènech a Jaume Asens. Quan van arribar les eleccions del 21-D del 2017, Oliveres va demanar el vot per a la CUP.
Compromès amb el procés, va mantenir una actitud crítica amb el que considerava que havia estat una "precipitació". En una entrevista concedida a NacióDigitalel febrer del 2018, va suggerir tres requisits per reeixir: reforçar una majoria sobiranista a la societat catalana, definir el país que es volia i explicar bé la causa catalana a la societat espanyola. Una cosa aquesta que creia que no s'havia fet. Li preocupava sobretot que el sobiranisme no sabés atreure prou el que ell anomenava la "perifèria barcelonina decebuda".
Cristianisme valent i social
Arcadi Oliveres representava una tradició del cristianisme social més valent que ha donat molt bons talents. Ell va saber sempre aplegar uns ideals de radicalitat econòmica, enarborant un anticapitalisme nítid, amb un treball acadèmic seriós. Fa uns mesos, en plena pandèmia, considerava ridícula la xifra destinada a l'ingrés mínim vital (3.000 milions enfront dels 15.000 de la despesa militar). A més, però, tenia una altra característica que l'interlocutor sempre percebia, com era una bondat innata, nascuda no pas de la ingenuïtat, sinó d'una integritat que avui ens acomiada.