Saludar als veïns és un costum que pot fomentar la cohesió del nostre barri, del poble o, fins i tot, l’escala on vivim. Els catalans, però, només tenim dues formes indiscutiblement genuïnes per desitjar una bona jornada, una per les hores de llum solar i l’altra per les hores de foscor. Les principals fórmules de salutació en català, per tant, són "bon dia" mentre el sol no s’hagi post i "bona nit" quan el dia acaba i no hi ha llum solar. Malgrat això, és molt habitual que la gent utilitzi la fórmula "bona tarda" durant les hores posteriors al migdia. Alguns experts, però, defensen que es tracta d’un calc del castellà.
El lingüista i filòleg Francesc Moll era dels qui creia que bona tarda és un castellanisme. Moll va exposar que tarda és una paraula que no s'utilitzava a València, on diuen vesprada, ni tampoc a Mallorca i Menorca, on es fan servir habitualment les paraules "capvespre" i "hora baixa". D’altra banda, també apuntava que per saludar la gent se solia dir "bones tardes", una traducció literal del castellà.
El lingüista Joan Coromines, però considerava que era una expressió pròpia del català que provenia de les expressions hora tarda i el tard. El mot tarda, segons Corominas, s’hauria originat durant el segle XVII i s’hauria produït a les Illes Balears, l’Alguer i el Rosselló.
Aquesta polèmica lingüística va acabar amb l’acceptació de la paraula "tarda" al DIEC. No obstant això, experts com Josep Maria Virgili, catedràtic d'institut emèrit de Llengua Catalana, continuen qüestionant-ne la genuïnitat. La normativa, a més, també accepta fer servir la fórmula "bon vespre" per referir-nos a les hores entre la tarda i la nit.