Com que estic farta dels dubtes lingüístics típics de Nadal, avui parlaré de dubtes lingüístics referents a Nadal que no són gaire populars o que, fins i tot, són un pèl incòmodes.

Quin és el diminutiu de LLUMS de Nadal? D’entrada, hauríem de tenir aquest esquema al cap:

• El llum > ‘aparell’
• La llum > ‘electricitat’/’claror’

Les garlandes lluminoses del carrer van en masculí perquè fem referència a l’aparell. Direm tranquil·lament, com cada any: Estan com un llum d’encendre els llums de Nadal tan aviat. Penseu en l’expressió estar com un llum, també en masculí, i no us equivocareu. (Per cert, l’origen de l’expressió estar com un llum ve segurament dels llums de ganxo o llums de carbur d’abans, que funcionaven molt malament o de forma molt irregular). Quan fa referència a l’electricitat o a la claror, és femení: Se n’ha anat la llum.

I quins diminutius hi tenim, llumeneres? Doncs en tenim uns quants, també en masculí: llumets, llumenets, llumetxos, llumeus, llumius, llumons, llumois, llumarrins, llumarrinois, llumins... Ah, ja sento l’esperit nadalenc.

D’on ve l’espanta-sogres? 

No té tradició històrica i es documenta en obres de referència del segle XX. Per tant, espanta-sogres fa la pinta que és un nom inventat per un cunyat, el mateix cunyat que heu d’aguantar durant les festes de Nadal. En castellà és matasuegras; en francès i en italià també va en la mateixa línia i fan referència a “lallengua de la sogra”, literalment. Les llengües romàniques han tirat per aquí i, evidentment, ja sabem que és perquè les sogres tenen fama de tenir la llengua massa llarga, oi? La tradició cap a les dones no enganya en els aspectes més pragmàtics de la llengua.

Com que té poca tradició i en anglès o alemany se’n diu d’altres maneres descriptives que no són pejoratives (vegeu article), insisteixo d’actualitzar el concepte i dir-ne espantacunyats, que d’aquesta manera ens estalviem el dubte de si va amb guionet o no.

Per què panettone va amb dues tes? Panettone i derivats

És un fet que hi ha molts haters del panettone, alguns diuen que és una vulgar imitació del pa de pessic. De vegades ens fem una mica pesats amb els temes culinaris per Nadal... No es tradueix el nom perquè hem adoptat directament el manlleu, que va amb dues tes. És un dolç local d’Itàlia que ha vingut cap aquí i ha triomfat. Com molts termes culinaris d’altres indrets, els manlleus s’adopten directament (salmorejo, sushi, pandoro...) o s’adapten gràficament (gaspatxo, yakissoba, falàfel...).

El panettone (de «pane di tono», que significava «pa de luxe» en el dialecte milanès). Originari de la regió italiana de Llombardia, amb capital a Milà, és una mena de pa de pessic flonjo i alveolat amb forma de cúpula (o de magdalena grossa), que s’elabora amb farina, llevat, ous, mantega i sucre. Tot i que els panettones originals porten panses i trossets de fruita confitada a l’interior, actualment en podem trobar amb xocolata, te verd, festucs, taronja, cafè... Hi ha un tou de varietats perquè els pastissers són gent creativa, oi?

El pandoro (literalment, ‘pa d’or’, una mica més elaborat que el pa amb oli i que el panoli). Pastís típic de la regió italiana de Verona, molt tou i lleuger, que s'elabora amb farina, llevat, ous, mantega i sucre, i té el contorn d'estrella de vuit puntes. Quina diferència hi ha amb el panettone? Té una textura més mantegosa i s’elabora en forma troncocònica, amb relleus en forma d’estrella, normalment de vuit puntes. La seva principal particularitat és que no es farceix, però s’acostuma a cobrir de sucre polvoritzat o xocolata. Tenim la variant pandorino, el mateix pastís en petitet.

Penseu que ha triomfat tant que hi ha un panettone murcià: el murciatone

Aquesta és la informació que no calia saber. Sobre la creació del nom de marca, prefereixo no parlar-ne... Ens passem de frenada amb el creuament de mots. Té pocs anyets, no gaires, però es considera murcià perquè s’elabora amb productes murcians: taronges i llimones de l’Horta de Múrcia, meló del Camp de Cartagena, entre altres fruites.

Cal que hi hagi tions i tiones, tenint els tions i les soques, o els tions i les tronques?

Ja sabem que el tió més autèntic és aquell que no té cara i té algun forat per dins, un tronc com cal, però tampoc no cal posar-se tan autèntics i exquisits perquè fa temps que ho hem infantilitzat justament per a la canalla. Ens agradi o no, gràcies a l’escola hem humanitzat un tros de soca que no tenia ulls, ni boca, ni nas, ni barretina. En què s’està convertint el tió, la soca, el tronc o la tronca de Nadal? Ho veieu? També té noms femenins i no cal caure en el binarisme de gènere més absurd. En resum, podem dir que el tió és una víctima més del desdoblament de gènere.