La sensació d'inseguretat creixent és una realitat, si bé la percepció és que augmenta sobretot a nivell global i no tant al cercle propi de cadascú. En tot cas, els catalans aposten per fer-hi front no només amb mesures punitives, sinó també -i sobretot- amb polítiques socials i educatives. Així ho conclou l'enquesta 2023 de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) sobre convivència i seguretat a Catalunya, feta pública aquest dimarts, la qual analitza també l'evolució de la polarització social al país.
 
[intext1]

Així, l'enduriment de penes a les persones que cometen delictes és una proposta que gaudeix de molt de suport, però en primer lloc es troben les polítiques educatives i la formació en valors. Les polítiques cohesió i de reducció de desigualtats i la cooperació internacional també se situen per damunt o a nivells similars a l'increment d'agents policials i, en especial, de la videovigilància o altres elements de control al carrer.

El director de l'ICIP, Kristian Herbolzheimer, presenta aquests resultats com "una invitació a abordar la seguretat des d'una òptica més global". "De què parlem quan parlem de seguretat? Cal una concepció més àmplia de la seguretat, volem identificar altres actors de seguretat que van més enllà dels clàssics (policies i bombers) i sumar-hi d'altres com els treballadors socials o organitzacions cíviques", afegeix, per tal "d'abordar la qüestió des d'una manera més constructiva".
[intext2]

Arran dels debats vius sobre la seguretat en les últimes campanyes electorals, l'enquesta anual de l'ICIP ha optat per abordar aquesta qüestió per primer cop més a fons. I fent-ho, s'ha detectat "una paradoxa, que més de la meitat de la població considera que la seguretat a Catalunya ha empitjorat, però, en canvi, una gran majoria diu a la vegada que la seva seguretat personal s'ha mantingut estable", destaca Herbolzheimer. Efectivament, només un 15% d'enquestats ha vist reduïda la seva seguretat personal durant l'últim any, i aquest percentatge creix una mica en preguntar pel barri, una mica més pel municipi o ciutat i, en arribar al nivell de Catalunya, ja esdevé majoritari.
 
[intext3]

Resta la incògnita, per tant, de si la inseguretat detectada és real o si tan sols és una percepció col·lectiva, en la mesura que a nivell individual pocs catalans se senten ara més insegurs. Un dels elements que ho podria explicar és l'impacte de la guerra a Ucraïna, que genera por. De fet, un altre element destacable de l'enquesta és que l'opinió conforme l'Estat gasta massa en despesa militar ha caigut molt respecte l'enquesta de 2022, del 62% al 46%.
 

Així, el director de l'ICIP admet que "la gent normalitza la despesa militar, sens dubte, pel clima de militarització al món i l'ús de les armes per afrontar-ho". I això que el treball de camp va tenir lloc amb 2.000 enquestes on-line entre el 12 i el 21 de juliol, abans de l'inici de la guerra a Gaza. Herbolzheimer, però, destaca unes altres dues dades del sondeig: gairebé el 70% de catalans està poc o gens d'acord que les guerres són inevitables i més del 60% veu malament que Espanya sigui el vuitè exportador mundial d'armes. Una xifra que es complementa amb una valoració global negativa del comerç armamentístic en altres preguntes. El militarisme, per tant, segueix sent minoritari.
 

Polarització creixent, excepte en el procés

Com en anteriors sondejos, l'ICIP analitza en aquest cas també l'evolució de la polarització social i, segons apunten les dades, aquesta augmenta en molts àmbits, però retrocedeix lleugerament en el cas del procés independentista. Segueix sent el camp més polaritzador, però menys que fa un any, mentre que se n'incrementa la percepció que en generen debats com la llengua habitual, la immigració o el feminisme.
 

En tot cas, Herbolzheimer apunta que "la polarització política no és dolenta, el problema és la polarització tòxica, quan desconeixes el posicionament que no és el propi". De fet, detecta una "certa maduració de la societat", en la mesura que es detecten "símptomes de millor convivència en la discrepància". Les respostes a l'enquesta identifiquen una tendència a la cooperació entre diferents, al respecte vers les idees divergents i a la gestió no violenta dels conflictes.

Menys d'un terç dels catalans creu que l'home sigui dolent per naturalesa i la majoria responsabilitza a mitjans de comunicació, xarxes socials i polítics i partits de la divisió existent. En tot cas, malgrat que el procés independentista s'assenyali com l'element més polaritzador, alhora les relacions entre Catalunya i Espanya són aquell aspecte que menys preocupa els enquestats d'entre tots aquells pels que s'ha demanat. La corrupció, la delinqüència, el canvi climàtic, el masclisme, l'extrema dreta o el racisme amoïnen més.
 

Herbolzheimer conclou que el debat sobre la independència "és encara viu, però se sap conviure-hi de manera més constructiva", com un element de debat més no especialment problemàtic. El responsable de l'enquesta a l'ICIP, Pablo Aguiar, coincideix que les relacions entre Catalunya i l'Estat "és un tema més que pot dividir, però no comporta una gran preocupació". "Hi havia el dubte de si hi havia capacitat de gestionar el dissens i ara veiem que sí que l'acceptem", afegeix.

Malgrat tot, Aguiar apunta alguns elements negatius, com una tendència a que la convivència es valora ara pitjor i que la confiança en les institucions és baixa. El director de l'ICIP, en tot cas, fa una "valoració positiva de la cultura de pau a la societat catalana", amb poca tolerància cap a les violències quotidianes. Entre les poques excepcions, però, gairebé un de cada quatre catalans veuen acceptable que els pares peguin una bufetada als fills quan es porten malament, amb enormes diferències entre homes (29%) i dones (16%), i també amb nivells de suport superiors al 30% en el cas dels simpatitzants de Vox i PP.
 

Bona confiança social, poca satisfacció vital

Una dada que sustenta aquest optimisme moderat és que, quan es pregunta per si es pot confiar en l'altra gent, els catalans se situen en el 5,3 de mitjana, en una escala de 0 a 10. Són tres dècimes més que la mitjana europea en enquestes supranacionals similars, essent els països del nord del continent aquells amb nivells més elevats de confiança social. En canvi, pel que fa a la satisfacció amb la vida, Catalunya se situa per darrere de tots els estats de la Unió Europea, amb les úniques excepcions de Bulgària i Hongria. Fins i tot es troba sis dècimes per sota de la mitjana de l'Estat.
 

[sopadedades]