A Núria Moliner (1991, Barcelona) l’emociona l’arquitectura vernacular, aquella que sorgeix d’arquitectes que, de forma anònima i amb el sentit comú de generacions i generacions, han entès el territori i han construït amb materials típics de cada indret, mantenint viva la tradició de la zona. Entén l’arquitectura com un acte de generositat i de responsabilitat si s'entoma com pertoca, és a dir aquella que ofereix un servei al conjunt de la població donant resposta als reptes de present i de futur en termes socials i mediambientals. El pare era arquitecte i sempre l’havia vist treballar a casa. Des de llavors, recorda com el regal més bonic que li ha transmès la família és la passió per la cultura, ja que des de ben petita ja trepitjava museus, concerts i auditoris.

L’arquitectura li és vocacional i va optar per aquesta via en ser una disciplina que englobava totes les inquietuds que tenia, amb una mescla d’un vessant més creatiu o artístic amb una altra més tècnica. Valora la relació de la disciplina amb la cultura, el pensament crític i amb la càrrega que hi ha al darrere per reflectir la societat que som i que voldríem ser, un fet que, sovint, s’oblida i no som conscients. Amb Moliner, també músic i comunicadora, compartim un matí per conèixer els projectes que té damunt la taula, escoltant-la crítica amb la professió que representa i que diu, obertament, que no és lliure i que està condicionada per molts factors que la limiten i l’acoten.

Amb què és el primer que es fixa quan entra en un espai per primera vegada?
Estic bastant obsessionada amb l'intangible de l'arquitectura i m'interessen molt les atmosferes. L'arquitectura no només és construir i posar matèria per crear un espai, sinó que també consisteix a crear atmosferes i ambients que ens facin sentir bé, i això és molt complicat. Entenc com a atmosfera la sensació que reps, les percepcions que pots arribar a tenir en un espai, malgrat que pugui ser un espai completament buit; és la llum que entra en una hora determinada o els rajos de sol i les ombres que es marquen el terra; el paviment que has seleccionat amb una textura o una materialitat concreta; la paret que has deixat mostrar la pàtina o la història del temps; la temperatura; el confort o les condicions tèrmiques i de pell que pots tenir. 

"L'arquitectura és la nostra tercera pell"

L'arquitectura és la nostra tercera pell, i m'agrada pensar en com es relaciona la meva pell amb la de l'arquitectura i com et fa sentir. Això és molt complicat de controlar i és fins i tot subjectiu, amb una càrrega social i cultural difícil de manejar. El millor de l'arquitectura és aquella que -a part de complir amb la seva funció de resoldre l'encàrrec amb una consciència social i mediambiental-, té la capacitat de crear atmosferes que siguin suggeridores i que t'emocionin, i això és el que busco quan visito llocs que, per sort i per feina, estic constantment veient, malgrat que també és un problema, perquè veig coses molt boniques i interessants on, després, la realitat del dia a dia potser és una altra. (Riu).  

Benedetta Tagliabue m’explicava que l'arquitectura és l'art que permet una millor vida a les persones, generant-los felicitat. Al pròleg de Deu cases deu nits (Ara Llibres) diu que “l'arquitectura és l'escenografia de les nostres vides”. I què més?
És curiós perquè l'arquitectura sempre ens envolta, forma part del nostre dia amb una presència i un protagonisme extrem i, així i tot, sovint no ens som conscients de fins a quin punt ens pot condicionar: com desenvolupes la teva vida; què fas i què deixes de fer; com et sents, etc. Quan ens movem per la ciutat o quan entrem en un espai i ens sentim bé, no sabem ben bé què és el que hi ha allà que fa que ens sentim d'aquesta forma, i això és una responsabilitat molt important. Ara bé, l’arquitectura no és lliure, la professió està totalment condicionada i acotada per molts factors i, el que veiem, el nostre entorn construït, no és el que han decidit malauradament molts arquitectes que tenen bona fe o bona voluntat de fer un món millor.

A quins factors es refereix?
Del mercat immobiliari especulatiu i de les promotores que es mouen per altres interessos economicistes més enllà de crear un habitatge qualitatiu per a tothom i assequible. L'habitatge és la preocupació número 1 pel conjunt de la població i fa 15 anys que no construïm pràcticament habitatge públic a Catalunya. Ara és molt difícil solucionar-ho a córrer cuita, però sí que molta gent, sobretot del territori espanyol, s'ha volgut lucrar amb el sector de la construcció deixant perdre pel camí l'arquitectura en si mateixa, que és la que millora la qualitat de vida de la gent. I també, fins i tot, el respecte cap a l'entorn o la voluntat de crear bellesa, perquè la bellesa no és una cosa vanitosa ni superficial de segon terme o només un luxe que es poden permetre alguns. Hauríem de reivindicar que la bellesa o, la voluntat de crear poesia al nostre voltant, hauria de ser un mínim. Si vius en espais bonics i ben pensats que generen bellesa ets més feliç. És una qüestió de benestar.

"L'article 47 de la Constitució diu que s'hauria de regular l'habitatge en cas que el mercat privat no el garanteixi, i ens el passem pel forro"

La fi de l’especulació immobiliària seria la fi del capitalisme, i hauria de començar a fer-se a partir de les polítiques públiques. El problema és el capitalisme, malgrat que l’arquitectura és també política, com tot. En altres indrets l'habitatge està més que cobert, per exemple, la meva millor amiga viu a Copenhaguen i amb una feina normal i sense cap mena d'ajuda familiar, esforçant-se pel seu compte s'ha comprat un pis cooperatiu i ho ha tingut relativament fàcil. Allà tothom pot desenvolupar la seva vida amb llibertat perquè l’habitatge està cobert, un terç dels habitatges són cooperatius, hi ha molt habitatge públic i l'estat garanteix aquest dret fonamental que està reconegut per molts instruments. És curiós perquè l'article 47 de la Constitució diu que s'hauria de regular l'habitatge en cas que el mercat privat no el garanteixi, i ens el passem pel forro.

Sovint parla d’arquitectura sostenible i saludable. A què es refereix?
Per una banda, al comportament tèrmic de l'edifici, l'eficiència, com aprofites els sistemes perquè pugui consumir el mínim d'energia elèctrica possible garantint el confort. D’altra banda, reduint l’empremta ecològica que engloba tot el cicle de vida de l’edifici, i això vol dir contemplar des de la fabricació dels materials, fins a la fi de l’ús de l’edifici en qüestió. La petjada de carboni és molt important perquè es construeix sobretot amb formigó i, si aquest fos un territori, seria el tercer del món pel que fa a emissions de CO2 després de la Xina i Estats Units. La fusta és una alternativa més eficient i saludable. 

És un sector amb una empremta ecològica bestial que s'ha de revertir. El que em sembla més bonic és que el millor de l'arquitectura en termes d'innovació, sostenibilitat i de replantejar com podria ser un habitatge més enllà de la inèrcia d'allò estàndard està passant en l'habitatge públic de Catalunya, sobretot de l'IMPSOL, la promotora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, i també l'IBAVI els anys més recents. El que passa és que s'ha de construir més.

Fent una ullada als portals immobiliaris, trobem autèntiques misèries que ens intenten vendre o llogar per quantitats totalment desorbitades. Què no tolera o no hauríem de tolerar en cercar un habitatge?
Més enllà de l'obvi, que hi ha coses que no s'haurien de permetre perquè no compleixen amb la normativa o fins i tot complint-la, no garanteixen uns mínims com una bona ventilació o llum natural, m'he adonat de com n’és de violent el soroll. Existeixen estudis d'investigadors de l’Institut de Salut Global de Barcelona que demostren que el soroll a la ciutat ens està emmalaltint o provocant fins i tot morts prematures molt quantitatives, arribant a ser més greu que la contaminació atmosfèrica. Durant molt de temps, vaig viure en un pis molt sorollós i no ha estat fins que he passat a un lloc més silenciós, que no m'he adonat de com m'estava afectant. És una forma de violència i, l'altre mínim, és un tema de superfície.

"L'espai físic es correspon amb l'espai mental: Viure en un pis petit et limita mentalment"

M’enfada molt aquest corrent de romantització de la precarietat que podem viure amb menys; “els joves volen viure en pisos petits”, “volen compartir”... És una estafa i una enganyifa. No podem viure amb menys, bé, sí, perdent llibertats i possibilitats del ventall que tens a la vida. Si vius en un pis petit, hi ha decisions vitals que no prendràs. L'espai físic es correspon amb l'espai mental. Viure en un pis petit t'encotilla mentalment, et fa pensar diferent. Durant molts anys he viscut en un pis on veia l'edifici del davant a 5 metres i no veia ni el cel ni un arbre, i tot això et va empetitint. Literalment es correspon l'espai físic amb el teu cap. S'ha de veure horitzó i, a la ciutat, sovint no ho tenim, malgrat que defensi la ciutat. La solució no és anar cap en fora i desplaçar-nos en cotxe i crear una sèrie d'emissions pel camí perdent qualitat de vida i destinant molt temps desplaçant-nos. La ciutat té l'artefacte que pot garantir la supervivència col•lectiva en un futur.

I com s'equilibra bellesa i funcionalitat en aquests espais tan petits on hem d'acabar vivint?
Bellesa i funció poden anar de bracet, aquesta és la idea o la tesi que ve de la Bauhaus, que la forma segueix la funció i que responent a les necessitats pràctiques, també pots crear bellesa. No ha de ser només una qüestió d'ornamentació. Una vegada estem sotmesos a aquesta situació d'anar voltant i passant d'un pis a l'altre, habitant llocs que potser no ens representen o que no sentim propis, és important que ens bolquem als espais on vivim i que ens representin i ens facin sentir com a casa, perquè sinó, perdem una part d'identitat. És important arribar a casa i sentir-te reflectit i abraçat, encara que hi visquem 5 anys, és important sentir que és casa teva, sentir la part identitària. Val la pena destinar un petit esforç i, a través dels objectes, d'un llibre o de les petites coses que et fan feliç, que ens cuidem l'espai i ens cuidem a nosaltres.

"És important arribar a casa i sentir-te reflectit i abraçat"

El millor que tenim aquí és la tradició. És important rehabilitar el que tenim i valorar-ho, perquè tenim una arquitectura de principis del segle XX meravellosa -moltes vegades millor del que s'ha construït després-, que no es pot recrear. La rehabilitació és el present i el futur de l'arquitectura, especialment amb teixits envellits, com és el cas de Barcelona o Europa en general, amb la necessitat de reduir l'empremta ecològica. És més sostenible allargar la vida del que ja existeix, però també és una qüestió patrimonial i identitària. Som aquests pisos de volta catalana, de rajola hidràulica, de més volum en metre cúbic, i no ho podem deixar perdre. L'especulació ho ha pervertit. Quan veus que s'ho carreguen i que no ho valoren, em fa una pena terrible, això és destruir qui som i la nostra cultura. Un cop més, és un tema d'educació i cultura, perquè això a Dinamarca ningú s'atreviria a fer-ho i, si es fa una cosa nova, seria molt ben parida. 

La rehabilitació acostuma a anar en molts casos associada a un major poder adquisitiu…
Malauradament, però no té per què! La reforma et pot costar pràcticament el mateix. El preu per metre quadrat no canvia tant. Pots fer reformes molt econòmiques que siguin més de treure que de posar. Potser és més car rehabilitar un paviment hidràulic que posar-hi un paviment de plàstic a sobre, d'acord, però ho pots compensar estalviant-te el pladur, per exemple. És una qüestió de balanç, però hi ha d'haver una part de consciència.

Recentment, ha publicat Deu cases, deu nits (Ara Llibres) que, en rebre-ho, vaig pensar; és un convidat a la xafardera per conèixer 10 cases diferents?
Sí! (Riu). M'agrada aprofitar els ganxos mainstream per parlar de coses rellevants i que tant de bo d’aquesta manera pugui arribar a la gent. Volia fer una cosa diferent que s’aproximés més a un disc de música o a un conjunt de cançons, que no a un assaig, amb reflexió i crítica, però amb aquesta part més vivencial per transmetre que l'arquitectura és una qüestió de pell, que ens afecta molt i que ens pot inspirar i emocionar. M'ha inspirat molt passar una nit en aquestes cases, escriure des de la introspecció d’abans d'anar a dormir o des dels primers rajos de sol del dia. No puc descriure l'arquitectura des de casa meva o des d'una biblioteca. L'arquitectura s'ha de viure i ens pot transmetre moltes coses, per això volia viure-hi i convertir-me en un habitant durant 24 hores, reproduint vides que no són la meva durant x dies. De tot el que he fet, on més em mullo i on més em posiciono és aquí.

A banda del llibre, té dos projectes d’èxit en l’àmbit audiovisual que trobem a 3Cat: Entre quatre parets i Animals arquitectes. L’èxit l’atribueix de nou a la xafarderia?
Crec que sí. (Somriu). Animals arquitectes és una sèrie documental d'arquitectura on en cada capítol trobem un estudi i una mirada. Per veure-ho has de tenir certa predisposició, malgrat que intentem que sigui molt amè. Entre quatre parets és el que acabem d'estrenar; un programa d'habitatge i cultura. Està anant molt bé i estem molt contentes. Era la meva il·lusió perquè feia molts anys que vaig pensar aquesta idea i l’he pogut fer amb la meva productora, Prestalgia, complint un somni. Els continguts que millor funcionen relacionats amb l’arquitectura són els house tours, així que em quedo amb això com a ganxo per transmetre pinzellades sobre cultura i sobre els llocs on vivim, com ens condicionen o com ens representen. Ha estat un caramelet perquè tenia molta il·lusió de fer una cosa que no fos només arquitectura, em moc en la cultura, faig música des de fa molts anys i tinc ganes de sortir una mica d'aquí també.

Un capítol que va aixecar polseguera és el de l’actriu Patrícia Bargalló, que viu en un pis okupa al barri de Vallcarca, a Barcelona.
Capítol importantíssim! Sabíem que hi hauria enrenou i aquest capítol era la clau de tota la temporada i del programa. Va ser un acte molt valent per part seva i ha estat molt generosa. El que ha passat em sembla poc, perquè tots els articles, fins i tot els de Telecinco o l’Hola, han estat molt respectuosos amb ella. El discurs de la Patri és de chapeau perquè parla molt bé i està molt informada. Li estic molt agraïda perquè va ser molt valenta de transmetre un missatge tan important i, en part, la raó de ser d'aquest programa. No podem parlar d'habitatge i no abordar aquesta realitat, posant sobre la taula com està de complicat accedir a un sostre, reivindicant el dret de l'habitatge. Per això el vam posar l'últim, perquè ens agrada que sigui l'últim missatge amb el que et quedis. 

Un últim missatge que, en el cas d’aquesta conversa, m’agradaria acabar amb música, escoltant Intana, el grup que capitaneja.
Hem fet diversos discos, però també he tocat en altres grups, com amb Delafé y las Flores Azules on he fet de guitarrista i corista a la gira del retrobament, trepitjant festivals maquíssims. M'ho he passat bomba! L'any passat va ser dur i molt bonic, perquè em sento molt afortunada de fer tot això, però vaig patir perquè estava amb el llibre i anant a cases els caps de setmana, més els bolos. Va ser un any increïble, però també molt dur, dedicant moltes hores a la feina. La música va ser una cosa que vaig haver de deixar en stand by per primera vegada a la vida, com els bolos de Delafé, perquè no tinc temps material, però la música és una part molt important de la meva vida i vull que hi segueixi present.