“Barrufareu amb mi que els diccionaris s’han d’anar actualitzant, no per introduir-hi llenguatge políticament correcte, sinó per adaptar-se als temps moderns! La llengua en si no és masclista, però és un reflex de la societat en els aspectes més pragmàtics. En fraseologia i refranys populars, els animals i les dones també som els éssers més maltractats. Tradicionalment, tothom sap quina diferència hi ha entre home públic i dona pública. I què me’n dieu, de les expressions dona de bé, dona de casa o dona de casa seva? Als diccionaris de referència només hi barrufen expressions amb els collons, però ja fa temps que les dones tenim ovaris i que n’estem, també, fins als ovaris! Per no parlar de la quantitat d’arcaismes que hi ha per dir "marit de la dona adúltera" o "marit enganyat per la muller": elcuguç i el seu respectiu adjectiu, cuguçós; el cornell i la cornella, però calla, que aquesta és directament la dona adúltera! Si el gran Alcover-Moll ja ens deia que aquests mots barrufaven antics!! Històricament, hi ha un nom per dir "muller de l’home adúlter"? No, oi? Tot això no és casualitat. Sort que, de tant en tant, barrufem alguna alegria! Sort del Diccionari descriptiu de la llengua catalana, que inclou estar fins als ovaris d’algú. Sort del Diccionari essencial de la llengua catalana, que dins de l’article bavós hi recull el meravellós exemple Seia al costat d’un vell bavós. I en qüestions de llenguatge no sexista, barrufareu amb mi que ens hem de posar les ulleres de descriptors, i no tant de prescriptors. Per més que la norma dicti sentència, no ens hem d’alarmar si sentim un femení genèric o si sentim un Benvingudis en un acte reivindicatiu. Calma! Qui deia allò d’"anem lents perquè anem lluny"?”
Aquest era el meu parlament original com a Barrufeta a l’homenatge d’Albert Jané, com a 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al Palau de la Música. Es va transformar en una versió més reduïda perquè, efectivament, el tema de l’evolució de la llengua lligat al llenguatge no sexista continua aixecant polseguera i, per no ferir sensibilitats, val més escurçar-ho i que passi tot de puntetes. A més a més, tenint en compte que Albert Jané és un defensor del masculí com a gènere no marcat i que era un homenatge, no cal ficar el dit a la nafra. Que tothom en quedi content, oi? Però no vull deixar-ne de parlar i fer-hi unes quantes reflexions.
Primer de tot, agraïdíssima de poder-hi representar el col·lectiu de dones dins del món de la llengua gràcies a aquest personatge, quina meravella. La gràcia que hi sortís la Barrufeta, justament, era per reivindicar-se dins d’un món de barrufets mascles a través del llenguatge. Prèviament al parlament retallat, llegia una glossa de l’Albert Jané, que és un text irònic amb les desinències en femení i així crec que va quedar palès amb el meu to. Que cadascú hi faci la interpretació que vulgui.
Per tant, el meu paper ja era un puntet més incòmode i reivindicatiu, de qüestionament de l’evolució de la llengua amb el sexisme i les formes en femení. Llàstima que les coses no s’acaben de dir o es diuen a mitges “per por de...”. Voleu dir que Albert Jané no pot entendre que interpreto un personatge més reivindicatiu? No està a favor amb gran part dels meus arguments? És ell qui no vol eliminar les expressions dona de bé, dona de casa o arcaismes com ara cuguç, cuguçós o cornell? És ell qui no vol incloure al diccionari normatiu l’expressió estar fins als ovaris d’algú? Diria que, de tot el meu argumentari, el que cou més és l’exemple del llenguatge neutre i la referència al Benvingudis. Dir això en un acte al públic destinatari d’aquell homenatge era massa transgressor. “Si vols provocar, ves a un acte reivindicatiu, parla en femení genèric i no ens atabalis, Barrufeta!” D’acord, per evitar tota aquesta mena de “reaccions tuitaires”, retallem text i aquí no ha passat res.
El fil conductor de l’escena dels barrufets és l’evolució de la llengua. El Barrufet Poeta diu “Cal reviscolar la llengua / com qui la feny i la maura / i no seguir cecs els rengles / dels nostres predecessaures”. Arrenquem parlant de l’argot juvenil i això és de sucre, sempre fa gràcia: “ai, com parla el jovent d’avui dia, he, he...”, dirien molts amb to condescendent. Però si entrem dins del bosc de la llengua, els femenins, la visibilitat de les dones i altres formes d’expressar-se dins del col·lectiu de persones no-binàries: “uf, quina mandra i quina rucada, perfavort!” Si hem d’arrufar-hi sempre el nas, fins i tot fent un personatge fictici i amb un registre humorístic, potser algun dia ens ho haurem de fer mirar. En definitiva, amb les ulleres de Barrufeta descriptora, us diré que som allà on érem.