PERFIL François Hollande, entre la lleugeresa i la tragèdia

A França, el president ho té tot: el regne, el poder i la glòria. Reuneix en les seves mans les funcions executives del president dels Estats Units, sense un legislatiu tan fort com el Congrés nord-americà, protagonitza la litúrgia dels presidents italians però alhora encarna la nació com la reina d’Anglaterra. Als francesos, tan fetitxistes del lèxic republicà, volen que el seu cap de l’estat sigui president i monarca alhora. Fins no fa pas massa, el president ho era per set anys i una reelecció volia dir catorze anys de regnat. Massa papers per un sol home. Sobretot perquè és difícil ser un De Gaulle, el personatge històric per qui es va crear l’actual figura de la presidència de la República francesa. Una reforma constitucional va reduir a cinc els anys de mandat, en una mesura per humanitzar un càrrec que era “etern”. No tots els inquilins de l’Elisi n’han sortit indemnes. La sortida de De Gaulle el 1969 va ser un canvi de règim. Pompidou va morir allí. Giscard, el 1981, va deixar el càrrec sentint-se un rei destronat.

Encara no sabem com deixarà François Hollande l’Elisi. Sempre hi ha aspirat, però a diferència dels esmentats, potser no s’ho esperava. La lleugeresa personal i la teatralització de la tragèdia es reuneixen en ell de manera juganera. De fet, no tenia motius per alimentar la seva ambició. Nascut a Rouen, a la Normandia, el 1954, fill d’una família de pare conservador que va inscriure el noi en una escola privada religiosa de la ciutat, fet poc habitual en l’elit dirigent francesa, Hollande va ascendir els esglaons convencionals dels aspirants a l’alt funcionariat. A l’ENA, l’escola dels mandarins de l’administració jacobina, va teixir aliances, la principal amb Ségolène Royal, filla, com ell, de família tradicional i pretensions burgeses.

Hollande sempre va ser el segon d’algú. Diuen que quan François Mitterrand va formar el darrer govern de la seva era (1981-95), i va demanar a Royal que fos ministra de Medi Ambient, l’abril de 1992, ella li va suggerir que inclogués també Hollande en el nou govern. Mitterrand, vell sorrut, va estar a punt de foragitar-la. Finalment, seria Royal l’única ministra de la casa. Hollande va ser després abanderat de Jacques Delors, abans que aquest decidís no presentar-se a les eleccions presidencials del 1995. Tot seguit, es va arrecerar a prop de Lionel Jospin, qui va apoderar-se del lideratge del Partit Socialista Francès (PSF) i fou primer ministre de França entre el 1997 i el 2002. Jospin va ser derrotat en les eleccions presidencials del 2002, i Hollande es va preparar per liderar el partit. Però ningú el veia com a presidenciable. L’any 2007, la “seva” Royal, amb menys escrúpols que ell, no va parar fins a ser la candidata del PSF a l’Elisi. Nicolas Sarkozy la va derrotar. Un mes després, Hollande feia pública la seva separació de Royal, amb qui havia tingut quatre fills. Feia un temps que havia encetat una nova relació amb Valerie Trierweiler, una periodista del Paris-Match. Va ser ella qui la va acompanyar en la seva campanya electoral victoriosa contra Sarkozy, el 2012. És clar que abans va haver d’assistir, com tota la societat francesa, astorada, a l’escàndol d’un Dominique Strauss-Kahn, favorit dels socialistes a l’Elisi, amb una treballadora d’un hotel de Nova York. La sortida d’escena d’aquest va permetre a Hollande esdevenir el candidat del seu partit.
 
Hollande, a l'Elisi 

Hollande es va presentar com un candidat antiausteritat. Però un cop a l’Elisi, va haver d’assumir la correlació de forces, sempre injusta, de la realitat. Això sí, va poder fer aprovar la llei de matrimonis gais. L’àmbit de les relacions matrimonials és dels pocs que el neoliberalisme ha deixat a la socialdemocràcia perquè mostri el seu progressisme. Pel que fa a la política europea, Hollande ha pogut tastar l’evidència dels fets: l’antic eix París-Bonn és ara l’eix Berlín-París. El president de França poc fer molt poc per compensar el poder d’Angela Merkel. I la seva implicació en la guerra de Síria pot tenir un cost enorme.

L’any passat, quan una revista popular va mostrar tot un president anant d’amagat, amb moto, a la casa de l’actriu Julie Gayet, convertit en nou niu d’amor del cap de l’estat, Hollande va haver d’empassar-se el pitjor plat, el del ridícul. L’episodi va provocar la seva ruptura amb Valerie. Però fins ara, president i actriu no han oficialitzat res. Fins al punt que en la visita dels reis espanyols a París del juny passat, qui va fer el paper de primera dama va ser… Royal.

L’atemptat contra Charlie Hebdo va fer que Hollande, encarnat de nou com a titular de la sobirania nacional, recuperés gas. Ara, la tragèdia de la nit del divendres 13 torna a oferir al president unes hores d’història, al preu de l’horror. El seu mandat conclou el 2017. Les amenaces planen sobre aquest home llest i mediocre alhora, com solen ser la majoria dels gestors polítics que desfilen davant nostre. Marine Le Pen ha eixamplat la base de la reacció francesa. La dreta convencional i "xic" torna a lluir la carta de "Sarko", mentre l’esquerra malda per un candidat que pugui competir amb algunes opcions i el primer ministre Manuel Valls espera a la recambra. Crema París? Davant això, la pregunta de si tornarà a repetir Hollande és irrellevant. A vegades, però, la diferència entre la grandesa i la grisor és un cop de sort.