Berta Mascaró (1989) és nascuda a Barcelona i ha estudiat Integració social i Psicologia a Lleida, però Reus sempre ha estat el seu "punt de tornada". Aquí hi viu la seva mare, i ara també s'hi ha instal·lat ella. "Té aquesta màgia de ciutat petita", comenta. I afegeix: "També té una gran xarxa associativa, d'activisme, que és el meu punt fort i el que més m'agrada fer a la vida".

Actualment treballa com a tècnica de salut i igualtat a l'entitat Hâ‚‚O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual (GLBT) del Camp de Tarragona, entitat de la qual també és presidenta.

- Quina anàlisi fa de la situació actual de la ciutat pel que fa a la xarxa associativa?

- Ha fet una davallada, ara està molt debilitada... la Covid-19 ha estat horrible. Primer perquè els nostres drets han minvat, i després perquè les persones ens hem vist afectades i hem hagut de treballar en altres línies: cuidar les famílies, les nostres feines o a nosaltres mateixes.

- I creu que ara comença a recuperar-se?

- Sí. Totes les entitats ens hem quedat a mínims, però crec que d'ara endavant millorarà. Quan la pandèmia ha afluixat, hem volgut celebrar-ho amb els nostres, cuidar-nos, reflexionar.. i l'activisme ha quedat una mica en segon pla. D'aquí al setembre començarà a agafar força.

- Posant la vista enrere... Quan va començar a ser activista?

- Per a mi, l'activisme és la meva vida. Vaig començar precisament aquí a Reus, a Hâ‚‚O. Jo tenia uns 18 anys i vaig treure el cap al col·lectiu LGTBI. Llavors també hi havia les feministes de l'Hora Violeta que just començaven. En marxar a Lleida, vaig continuar vinculada a organitzacions socials.

- Què recorda d'aquells inicis?

- Que anava amb molta cautela, perquè no sabia ben bé quin era el meu discurs. A més, l'entitat [Hâ‚‚O] estava formada per gent més gran, majoritàriament homes... No estava segura que fos el meu espai, simplement anava veient. Però sí que em van acollir molt bé i em van donar moltes ales. Això va ser guai perquè jo era molt vergonyosa i insegura, i el fet que em donessin projectes i coses a fer em va ajudar molt. I mira, avui dia soc jo la presidenta de l'entitat, per tant m'hi vaig posar de cap [riu].

- És molt interessant això que comenta del discurs. Com creus que l'ha acabat configurant?

- Trobant espais d'iguals. A vegades penses que hi ha coses que només et passen a tu, o tens inquietuds i malestars que el teu entorn no comparteix. Jo estava en un entorn molt hetero amb els amics de l'escola que, com passa sovint, són amics perquè hi comparteixes temps però no ideologia. Trobar altres espais i persones amb històries semblants t'ajuden a compartir allò que vius, i quan te n'adones que és comú, comences a articular el discurs i a ser més crítica amb l'entorn. Juntes ens fem més fortes. I després també he tingut temps de reflexió i treball personal.

[blockquote]"Els gais van ser els primers, les lesbianes cap allà al 2000, i ara agafa força el col·lectiu trans"[/blockquote]
- Com creus que ha evolucionat el món de l'activisme?

- Els col·lectius han anat canviant... Concretament, l'LGTBI té una història curiosa, i és que som moltes lletres aglutinades, que cada una ha tingut el seu moment destacat. Els gais van ser els primers, les lesbianes cap allà al 2000, i ara agafa força el col·lectiu trans. Hi ha hagut canvis, sí, però també perquè la vida ens ha canviat molt. El col·lectiu trans està lluitant molt, però per part de la dreta i de certs sectors feministes també hi ha molts discursos d'odi... crec que sempre hi ha aquest estira-i-arronsa.

La gent pensa que ho tenim tot assolit perquè hi ha una llei de matrimoni o se'ns permet l'adopció, però encara queda molt a fer. És un camí llarg... En l'activisme has de fer 80 passes per avançar-ne tres. Però crec que la gent jove està súper empoderada. Jo que faig tallers de sexualitat, veig com joves expressen la seva orientació sexual a les aules, i això és una cosa que jo -que també sóc jove, tinc 32 anys- no hagués fet mai. Va ser quan vaig marxar de l'institut i em vaig desvincular de tot quan vaig començar a viure la meva sexualitat.

- Potser hi ha molta polarització en les opinions de la ciutadania? Per una banda, persones molt conscients i reivindicatives, i per l'altra, persones que sostenen aquests discursos d'odi. 

- Sí. Crec que al col·lectiu LGTBI se'ns va permetre viure amb una aparença molt hetero. Visualitzem un Jorge Javier Vázquez, que és atractiu cap a les dones i fa un programa que podríem considerar que va dirigit a elles, però després té una vida gai que no es mostra, que es queda en l'àmbit més privat. Ara, la gent jove estem cabrejats perquè reivindiquem la ploma, i l'existència d'altres identitats a part d'home i dona... i això ja està molestant. Per això s'està construint aquesta polaritat que dius; perquè hi ha gent amb ganes de reivindicar i després gent que no entén.

- Comentava que també fas tallers de sexualitat...

- Sí, per a qui ens ho demana. N'hem fet a tot el Camp de Tarragona, a centres educatius, a l'administració i a cossos policials també.

[blockquote]"La formació d'un dia no serveix si després a un problema de l'examen de mates segueixes posant 'la mare d'en Pau fa pastissos' i no apareix mai les mares d'en Pau fan no sé què'."[/blockquote]
- I quina lectura en fa de l'interès creixent de realitzar aquest tipus de tallers a les aules?

- Doncs... ho contemplo amb una mirada una mica crítica. Sí que tenim més accés a les escoles, i precisament aquest any de Covid hem estat sobrepassades de tallers. Però també és cert que sembla que sigui per fer un "check" al currículum escolar. Fer una formació només d'un dia no és suficient, és com si fos un "taller bolet", perquè si després a un problema de l'examen de mates segueixes posant "la mare d'en Pau fa pastissos" i no apareix mai "les mares d'en Pau fan no sé què"... Els tallers són necessaris, però cal aplicar aquesta perspectiva de manera transversal.

- Concretament a la ciutat de Reus, com està la situació del col·lectiu LGTBI?

- Reus és una ciutat molt oberta i hi ha moltes persones del col·lectiu, que poden o no estar vinculades. Crec que és una ciutat molt amable. Hi ha poblacions petites al voltant, on potser s'hi hauria de fer una feina més exhaustiva de conscienciació.

En moltes ciutats es dona el que anomenem "sexili", que és quan les persones LGTBI marxen a altres llocs per viure la seva sexualitat. Aquí a Reus crec que no es dona tant aquest fenomen, o al contrari, potser són de pobles veïns que venen a viure a Reus per viure la seva sexualitat de manera més lliure. 

- I pel que fa a les polítiques públiques que s'impulsen des del consistori, què n'opina?

- Com a entitat registrada, col·laborem amb l'Ajuntament i treballem amb el Casal de les Dones, a través del Punt d'Atenció a la Diversitat. El fet d'estar a l'administració ens dona coses i ens les treu. Crec que el col·lectiu LGTBI estem pressionant bastant, però encara estem trobant el punt… Perquè les entitats som molt dinàmiques i l'administració té un altre ritme.

Les administracions s'han de posar les piles, vulguin o no, en temes del col·lectiu LGTBI i feminismes. Estan bastant obertes, veurem si després la incidència serà real... Hem d'estar-hi, perquè és important que se'ns escolti, però no hem d'abandonar l'esperit d'entitat, de carrer. Fer pinya i pressionar de manera més bèstia va bé, perquè és quan es genera el canvi. Està bé que pengin la bandera, però que no només es quedi en fer la foto per quedar bé.

- Has parlat de fer pinya i treballar plegades... Més enllà d'actes puntuals, com poden ser manifestacions, costa aconseguir que la gent jove es vinculi en el dia a dia d'una organització?

- Sí. Crec que la nostra societat viu en la cultura de la immediatesa. Jo faig una cosa i n'obtinc una altra al moment. I això ho hem extrapolat a tot: al nostre dia a dia, als vincles sexoafectius... i també a l'activisme. Si convoques una manifestació, la gent hi va, però costa molt que algú ajudi en tot el treball que hi ha darrere. Costa bastant vincular la gent. Venen, veuen que és un espai de treball, de cures… I ho entenen, però s'acaben desconnectant. Això ho hem notat molt. No només és un atac als joves, sinó que és de tota la societat i està afectant molt als espais d'activisme.

- Mirant cap al futur, quins són els principals reptes del col·lectiu?

- A Reus, el 28-J -Dia Internacional del Col·lectiu LGTBI- cau en Festa Major i això ens ha invisibilitzat molt. M'agradaria que això no passés, que també se'ns inclogués dins la Festa Major; i que no sigui una excusa, que si hi ha una mani doncs s'hi vagi igual [riu].

Últimament, a Hâ‚‚O hi ha hagut un treball més tècnic i l'activisme de carrer s'ha vist més minvat. Doncs el repte és tornar a aquest activisme i escoltar a les persones del col·lectiu, què és el que necessiten. La lluita col·lectiva es viu com a Barcelona, per exemple, però les necessitats no són exactament les mateixes. Com a reptes del col·lectiu, en general, serien: que s'aprovi la llei Trans, visibilitzar-nos més, i treballar en la línia d'escolta activa.

[blockquote]"Reus oblida molt els barris, no els cuida, no hi ha espais per a la gent del barri, ni zones verdes..."[/blockquote]
- Per acabar, quina quina radiografia fas de Reus, pel que fa a la joventut i a la dinàmica de ciutat?

- Un problema, per exemple, és que tot es fa al centre. Està molt bé, perquè és preciós, però també tenim barris on hi ha joves amb diferents realitats. Crec que Reus oblida molt els barris, no els cuida, no hi ha espais per a la gent del barri, ni zones verdes...

Hi ha una mirada de la ciutat molt des del passat, i potser no s'està tenint prou en compte que els joves són qui construirà el futur. Aquest seria el punt negatiu de Reus.

Però en general és una ciutat que avança, que es posa les piles… I a més, té moltes universitats, per tant hi ve molta gent jove. Seria guai que tinguessin més espais on créixer. La gent jove que ve aquí a estudiar acaba marxant, però sempre hi deixa alguna empremta.