Dins de la sèrie de recuperació de materials publicats a la revista independentista El Llamp durant els seus tres anys d'existència, de 1984 a 1987, avui presentem un petit relat d'una estada a Irlanda del Nord en una de les fases més agudes de conflicte que enfrontava el moviment irlandès d'alliberament nacional amb les autoritats britàniques. La data de publicació va ser el 10 de gener de 1985.

 

Pitjor que irlandès, català

Era a primers de desembre, i la verda Irlanda, s'havia cobert amb el vel gris del temps del fred. La boira, la humitat i la ventolera, es tornaven una darrere l'altra i a voltes aquestes variants climatològiques s'arremolinaven totes en el mateix dia.

Arribàrem a Belfast, quan a casa nostra, als Països Catalans, diem les tres tocades. Tot i que portàvem una petita idea del país que trepitjàvem, no vèiem un senyal clar de material bèl·lic fent ostentació fatxendosa pels carrers. Aquella primera tarda, ens vàrem encauar a l'allotjament i ens n'anàrem a dormir com les gallines, que en llenguatge de pagès vol dir anar al llit molt d'hora.

L'endemà a mig matí, quan el sol encara no s'havia pogut treure les lleganyes de la nit, i encara nosaltres no ens havíem acabat de situar, començàrem a entendre que no ens havíem equivocat de país. Entre les cortines de boirina, sortien com fantasmes maquiavèl·lics tanquetes i camionetes plenes de joves soldats, que com una mena de joc per ells, apuntaven els seus fusells, amb posat superb, els tranquils ciutadans que xano-xano segurament anaven cap a la feina, sense donar gens d'importància al fet de veure aquells homes armats amb aparells de precisió. De tota aquella aparent tranquil·litat, poques hores després nosaltres en comprendríem el perquè.

És clar, havíem anat a raure al sector on viuen els creients de la religió protestant, o millor dit, al barri més protegit de la ciutat, en tots els sentits, i on la majoria absoluta simpatitza amb l'exèrcit britànic.

Amb unes quantes adreces que dúiem a la butxaca i amb l'ajut d'una compatriota i d'altres ciutadans de la península ibèrica, residents a la capital, ens plantarem al bell mig del rovell de l'ou, i poguérem posar els peus en un dels locals històrics del barri catòlic de Belfast. En aquells compartiments havien passat, i passaven, s'havien reunit i es reunien encara, la plana major del Séin Feinn i de l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès).

Per entrar haguérem d'anar acompanyats amb credencials de confiança, i així traspassàrem el llindar d'aquelles portes engabiades, brodades amb filferros punxents i guarnides amb càmeres de televisió que donaven informació puntual del llarg i ample del carrer.

Una vegada dins les sales, que si les haguéssim mirat amb ulls de llepafils, les haguéssim trobat misèrrimes, comprovàrem que eren riques i plenes de sentiments patriòtics i amarades d'un alt grau de fe en defensa de la seva ultratjada terra. Les parets ho pregonaven: noms, fotografies i proclames donaven testimoni de la lluita que dignificava els seus herois, els combatents caiguts en acte de servei, que s'enfrontaven a un enemic superior en nombre; que no vol dir amb més coratge, i amb uns estris de matar molt sofisticats que els persegueixen per terra, mar i aire, i sense miraments, per destruir i anihilar els anhels del poble d'Irlanda del Nord; nosaltres creiem que justos anhels per voler reunificar la nació d'Irlanda.

Calia venir d'una nació malmesa com la nostra per comprendre aquella aferrissada lluita; sempre, és clar, posant les matisacions i els raonaments que calguin; més les nacions ocupades i amb un enemic obsessionat en sembrar odi i llavor borda, als sentiments més sensibles dels indígenes, com són la llengua, els costums i els senyals d'identitat, troben del tot lícit que per foragitar el destraler armat, i més quan aquest és humiliant, s'emprin tots els mitjans per arribar a l'alliberament nacional.

Les salves d'honor que els soldats de l'IRA reten als seus màrtirs és quelcom que fa esborronar la pell, i dóna als seus simpatitzants i afiliats una forta confiança per no caure en el buit, ja que saben que al seu costat hi ha homes disposats al sacrifici i a donar-ho tot si cal, per defensar-los.

Les muralles que separen les comunitat de catòlics i protestants, la quantitat de cases cremades i els enreixats que embolcallen la ciutat, les làpides del cementiri i els taxis negres, són marques que van quedant per la història amb el nom d'opressió.

La nostra estada al poble de Derry, rebatejat pels britànics com London Derry, a casa d'una família vinculada estretament a l'IRA, i amb un dels seus avantpassats amb setze anys a la presó, la meitat dels quals seguits, i cap dels Serveis Secrets d'Informació, ens acabà d'arrodonir el que nosaltres volíem saber de l'actuació de les tropes britàniques en aquella part d'Irlanda.

Sols afegirem que un any no massa llunyà, durant una pacífica manifestació assassinaren tretze persones, indefenses, fet més conegut com el Diumenge Sagnant.

També hem de dir, però, que tant els uns com els altres ens tractaren amablement, i per aquesta raó tinguérem l'oportunitat i l'interès de conversar amb persones pertanyents a l'església protestant.

Un home d'uns quaranta anys, empleat de l'Administració, molt atent, i amb una educació extrema, pare de tres fills, ens explicà la versió de tal com veia ell la situació. Segons ell, els ciutadans d'Anglaterra, no tenen massa simpatia pels protestants d'Irlanda del Nord, perquè els consideren oriünds d'Escòcia; però és clar, ells, es consideren i se senten anglesos, i que l'exèrcit britànic feia avui, la feina que anys enrere, feien ells mateixos, però més a l'engròs, i per tant, són els seus aliats, i també ens va remarcar que qui va demanar la tropa britànica fou un bisbe catòlic, i no pas els protestants. I encara que no se'l veia molt emocionat, quan parlava del pare Ian Paisley, un agitador exaltat que predica des de la trona que qualsevol dia armarà els seus feligresos i marxarà de cacera al barri catòlic de Falls Road, ens va fer avinent que havia anat amb la seva mainada a escoltar-lo alguna vegada i que no li queia gens malament.

Estava ben convençut que les dues comunitats no arribarien mai a una entesa fraternal ni mai la pau no arribaria a l'Ulster.

I que el gaèlic, la llengua pròpia, encara que a poc a poquet es revifa, mai no arribarà a ser llengua oficial, ni la bandera d'Irlanda no tornarà a onejar amb plena llibertat i sobirania com no sigui cosa d'un miracle.

Els que estem al costat dels pobles oprimits, pensem que ens caldrà seguir els esdeveniments ben de prop, perquè creiem que totes les nacions que tenen la necessitat de treure'ls el jou de l'esclau i la llufa del vençut caminen paral·lels al nostre i són companys de viatge i de malaurances i per tant, tenim el deure de no defallir l'obligació moral de resistir per molt bo i per molt poderós que se'ns presenti el que hipòcritament ens diu que ens estima i per nassos ens vol fer de la seva família. Cm diuen els de l'IRA, i algun que altre català, no cal que s'esforcin a governar-nos bé, el que cal, és que no ens governin.

I encara que nosaltres hem vist i escoltat l'Irlanda ocupada, un reguitzell de destrosses que s'han d'escriure amb sang i que els drets com a poble són descaradament trepitjats i se'ls persegueix a mort; als Països Catalans, amb la Constitución española i els Estatuts d'Autonomia ens han commutat la pena de mort per la cadena perpètua i, per tant, hem arribat a la conclusió que, pitjor que irlandès, català.
 
VENTURA LLOBET I JORDI ROMAGUERA