L’home ha estat coneixedor del moviment parabòlic des del començament dels temps i conscient de la seva importància. Ja hi ha abundants llibres de l’Antiguitat clàssica que el tracten, analitzant com incrementar la precisió en els llançaments de projectils. No va ser fins al segle XVII quan Galileo Galilei va explicar les lleis que regeixen els moviments que no se’n va establir la formulació matemàtica i la definició d’aquest moviment com la combinació de dos: un d’horitzontal uniforme i un altre vertical accelerat.

Tot i que malauradament com ha passat tant sovint a la història, si la humanitat ha demostrat tant d’interès per entendre i dominar el moviment parabòlic ha estat per les seves implicacions bèl·liques; des del llançament amb fona fins al bombardeig des d’avions, passant pels arcs i  la catapulta, l’art de la guerra ha precisat el domini del moviment parabòlic. També és veritat que ha estat d’aplicació en àmbits com l’agricultura amb els sistemes d’irrigació automàtics de camps, els cossos d’extinció d’incendis, el circ, els esports... i els jocs de taula.

Alguns jocs d’habilitat parteixen del domini del moviment parabòlic per part del jugador. Jocs populars com "La Puça" o "El duro" o contemporanis com "Loopin’ Louie" o "Angry Birds", es basen en la utilització d’aquest moviment tan racional i matemàtic sobre el paper, però tan imprecís i erràtic a l’hora d’aplicar-lo de forma pràctica. Cosa que descobrireu els jugadors de "Kiwis voladores".

Què fareu?

Els kiwis (les aus, no les fruites!) han decidit que se’n volen anar de vacances i cal que els ajudeu a preparar-se. Els membres de cada família de kiwis volen anar junts, agrupats de manera que formin un quadrat.

Els kiwis són uns ocells que no poden volar, així que els hi haureu de donar un cop de mà perquè es puguin encabir de forma correcte en els receptacles tal com desitgen. A partir del moment en que es doni el tret de sortida, tots començareu a "fer volar" els vostres kiwis utilitzant unes petites rampes d’enlairament amb les quals ells llançareu sobre els espais a on han de viatjar.

Cal precisió i rapidesa perquè tots llançareu els kiwis a l’hora, i a vegades un kiwi d’una altra família us taparà el vostre. El primer que aconsegueixi posar 4 kiwis de la seva família fent un quadrat guanyarà la partida. Si se us acaben els kiwis i ningú ha assolit aquesta fita, llavors el jugador que estigui tapant més kiwis amb els que té visibles serà el guanyador.

On està la gràcia?

Els jocs de llançar coses tenen aquell grau d’incertesa que mantenen en tensió als jugadors i més quan no es jugar per torns, de forma ordenada, sinó que la pressió del temps encara incrementa més la sensació de perill constant de que es doni la victòria d’un rival.

"Kiwis voladores" es de llibre en aquest aspecte, però per sota d’aquesta façana de joc aparentment simple hi ha unes condicions de victòria on descobrim que no ens trobem davant d’un joc només de punteria. No es pot afirmar que la millor estratègia sigui disparar els teus kiwis ràpid i de qualsevol manera, perquè un altre jugador dedicant una mica més de temps a calcular la trajectòria dels seus kiwis potser aconsegueix situar-los correctament per emportar-se la victòria. Però, per un altre costat, si som massa lents, pot ser un rival més impulsiu el que aconsegueixi situar 4 dels seus kiwis en forma de quadrat.

Per tant, en tot moment haureu d’estar al cas de què fan i com ho fan els vostres adversaris. I si sou dels que els hi agrada aprofitar els jocs per donar una classe magistral, sempre podreu aprofitar per explicar perquè les rampes d’enlairament tenen una inclinació de 45º.