L'atac massiu de Rússia contra Ucraïna ha fet realitat els pitjors pronòstics sobre el conflicte. Malauradament, els esdeveniments han confirmat els advertiments fets des de l'Administració Biden i l'OTAN, que assenyalaven els plans ofensius del Kremlin. Amb tot, el caràcter de l'agressió ha sorprès a la comunitat internacional per la seva brutalitat. Les declaracions del secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres, afirmant que la invasió l'havia agafat d'imprevist -"m'he equivocat"- ja diu molt de l'estat de xoc en què estan bona part dels líders mundials. També qüestiona la visió d'alguns dirigents de la UE. El temps dirà si també s'ha pecat d'innocència.  

Què pretén exactament Vladimir Putin? El periodista Llibert Ferri explica moltes claus del personatge en el seu llibre Putin trenta anys després del final de l'URSS. El líder del Kremlin hi apareix com un home profundament dolgut per l'enrunament de la Unió Soviètica. L'escena, tot i repetida, explica molt bé qui és aquest dirigent que ha ordenat l'atac a Ucraïna. En una conferència sent regidor de Sant Petersburg, Putin va sorprendre l'auditori -format per investigadors i personalitats interessades en la història russa- amb una mena de plor nostàlgic per la caiguda de l'URSS, que va qualificar com la "major tragèdia geopolítica del segle XX". Entre els qui l'escoltaven hi havia un professor liberal d'Oxford, Timothy Garton Ash, que de seguida va augurar que de Putin se'n parlaria molt.

L'operació que esmenta Ferri es podria anomenar Ialta 2, en referència als acords subscrits a Ialta -precisament a Crimea- per les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, els EUA, el Regne Unit i l'URSS (Franklin Roosevelt, Winston Churchill i Josef Stalin), per consensuar el mapa mundial. De Ialta en va sorgir una Unió Soviètica reconeguda com a gran potència i senyora, en pocs anys, de l'est d'Europa. D'aquí naixeria també una llarguíssima Guerra Freda.

Les pretensions del Kremlin no són gaire secretes. El que descol·loca els altres actors de l'escena mundial és el desacomplexament amb què les vol executar. La finalitat és curar-se les ferides del ressentiment causat pel que va ser una derrota clamorosa de l'URSS en la gran partida que fou la Guerra Freda. I, per damunt de tot, recuperar el terreny perdut el 1989 i el paper de superpotència exercit per Rússia durant quaranta anys.

[h3]De Ialta a Malta[/h3]
L'imperi de l'URSS es va mantenir fins a la caiguda del Mur, el 1989, que va suposar l'inici de l'ensulsiada soviètica, que acabaria perdent el control de Polònia, Hongria, Bulgària i la resta dels països de l'Est. En aquesta cimera, es van trobar els líders nord-americà, George Bush, i soviètic, Mikhail Gorbatxev. El dirigent rus va admetre la fi del Pacte de Varsòvia -l'OTAN del bloc socialista- i la reunificació d'Alemanya. Era el reconeixement d'una derrota. Ferri ha apuntat que fins i tot l'elecció del lloc, l'illa de Malta, podia entendre's com una certa humiliació per la similitud amb Ialta. Una manera de posar Moscou al seu lloc.
 
Putin empra un llenguatge restauracionista de l'imperi que un dia va existir, amb elogis a Stalin i crítiques a Lenin. No sent nostàlgia del règim comunista, sinó de l'imperi rus. Tot en la seva retòrica és antic, amb un argumentari que només pot ser cregut pels més convençuts dels seus, com quan acusa Ucraïna d'agressió. Per força, el llenguatge recorda les falses acusacions amb què Hitler va justificar la invasió de Polònia el 1939. De cop i volta, Europa sembla haver retornat al passat. Aviat sabrem qui és dels antagonistes, el Kremlin o l'aliança atlàntica, qui està fora del temps.

[plantillaucraina]