L’obertura l’any 1968 a Vic de l’Institut de batxillerat Jaume Callís, a les acaballes del franquisme, va trencar a Osona el monopoli de l’ensenyament secundari privat i va suposar una alenada d’aire fresc per a una generació de joves que fins aleshores s’havien pogut formar només en col·legis de capellans i monges.

Aquest reportatge narra el fervor d’uns estudiants rebels amb moltes ganes de canvis democràtics i de costums de viure, i uns professors joves que, en general, van apuntar-se al carro d’un nou esperit pedagògic alternatiu. Tot i que es concentra bàsicament en el període que va des del 1968 al 1976, coincidint amb l’inici de la transició democràtica després de la mort de Franco, també fa un repàs de l’evolució de l’Institut fins a mitjans dels anys noranta. És una història de Vic, però que sense dubte reflecteix el que va passar aquells anys en molts altres centres acadèmics.

......................................................................................

En la revista editada l’any 1994 per l’Associació Comarcal de Pares d’Alumnes de l’Institut Jaume Callís de Vic amb motiu del 25è aniversari del centre, l’historiador Valentí Girbau (que també n'havia estat director) explicava així l’inici del primer centre d’ensenyament secundari públic i laic d’Osona:

“El 17 d’octubre de 1968 van començar les classes a l`‘Instituto de Enseñanza Media Mixto de Vich’, quan encara no s’havia oficialitzat el nom definitiu de ‘Jaume Callís’. Neixia l’únic centre públic de Batxillerat de les comarques d’Osona i el Ripollès, que aplegaria alumnes de Ribes de Fresser al Figaró i de Moià a Rupit. La data d’inici de les activitats lectives es va decidir en el primer claustre de professors celebrat tres dies abans, presidit per Ricard Lázaro i amb l’assistència de nou professors: Guillem Serra (secretari), Isabel de la Peña, Carlos Sureda, Enric Vives, Joaquim Om, Dolors Llambias, Enriqueta Anglada, Carme Salomó i Ramon Franquesa. Ja figurava com a professora de l’Institut M. Carme Martínez, degana de l’actual claustre de professors”.

Sense assignació pressupostària ni material imprescindible

L’informe de Girbau explicava que les condicions materials del nou institut eren absolutament precàries: “No havia arribat cap assignació pressupostària del Ministeri, faltaven professors, l’ala A encara no era utilitzable i també faltava material bàsic per poder impartir classes. El Claustre es lamentava que el Ministeri no hagués enviat taules de dibuix, ni diapositives o compassos; no hi havia laboratori de física i química; es feia notar que havien arribat 12 equips de microscòpia per a Ciències Naturals, però ‘sin microscopios ni aparatos de ampliación’. Tampoc no hi havia biblioteca”.

Malgrat aquestes mancances, “més de dos-cents alumnes havien formalitzat la matrícula per cursar batxillerat diürn, i segons les actes arribaven un notable número d’instàncies per cursar batxillerat nocturn, una possibilitat no prevista inicialment, per la qual cosa es parlava d’un ‘bachillerato diurno, però con horario por las tardes’. (...) Acceptada pel Ministeri l’obertura d’un segon torn de diürn, arribava finalment una assignació econòmica de 4.000 pessetes per a material no inventariable, i 30.000 per a despeses de manteniment. El total de matriculats era de 309, de 1er de Batxillerat a Preuniversitari, 33 dels quals feien ‘diurno vespertino’ a partir de les sis de la tarda. (...) Per altra part, el nombre d’alumnes lliures que es matriculà aquest any va ser de 1.729, una xifra sorprenent que incloïa també alumnes de comarques veïnes com el Bages, la Selva, el Vallès i, fins i tot, de Barcelona”.
 
A començaments de 1969, el Ministeri va autoritzar la denominació oficial de “Jaume Callís”, però tal com escrivia Girbau, “continuava la inestabilitat pel que fa al professorat. No serà fins a final de curs que quedaran definitivament estructurats els seminaris –amb 20 professors en total-, amb la mateixa precarietat de mitjans de començaments de curs”.

Els seminaris van quedar configurats així. Dibuix: Pere Guasch i Dolors Llambias. Ciències Naturals: M. Del Pilar Sesé i Ramon Fontarnau. Literatura: Guillem Serra i Emilia Hermoso. Geografia i Història: Fernando Polón i Maria Manso. Religió: Enric Vives i Lluís Cura. Formación del Espíritu Nacional, Llar i Educació Física: Carlos Sureda, Montserrat Canamassas, M. Carme Martínez i Pere Costa. Matemàtiques: Ricard Lázaro i Isabel de la Peña. Física i Química: Ricard Lázaro i Carme Salomó. Francès: Bruna Cararach i Emilia Hermoso. Llatí: Enriqueta Anglada i Fernando Polón (germà dels Maristes de Vic). Grec: Carles Álvarez.

Construït en un indret aïllat del centre de Vic

L’historiador Vicenç Pascual, un home que coneix bé la trajectòria de l’institut per haver-hi donat classe durant dècades, en el mateix butlletí editat el 1994 amb motiu del 25è aniversari, explicava que el nou edifici es va construir a finals dels anys seixanta “sobre uns terrenys donats, que es van ampliar amb la compra d’uns altres per part de l’Administració. La seva tipologia responia a un model estàndard de l’època que es va anar aplicant en indrets molt diferents, sense tenir gaire en compte el clima ni l’adequació al medi”. En un principi hi va haver “dificultats serioses per proveir el centre del material escolar mínim i la dotació de professors de les diferents assignatures. Aquests precarietat va obligar el personal no docent a realitzar tasques docents per poder donar continuïtat a un primer curs que l’any 1968 es va iniciar sense tenir cobertes les necessitats bàsiques.

L’Institut es va emplaçar als afores de Vic, en un indret molt aïllat de la vida ciutadana, envoltat de terrenys no urbanitzats, camps de conreu. Professors i alumnes havien de fer un llarg trajecte a peu per una carretera estreta i mal il·luminada, o bé anar-hi des del centre de Vic travessant les vies del tren i passant per una pollancreda on anys més tard s’hi van construir blocs de pisos i dependències de la Universitat de Vic.

En el seu escrit “Anotacions pera una història de l’Institut”, Pascual relata que el centre es va crear “per absorbir el creixement de la població estudiantil que es va produir als anys seixanta i per respondre a la demanda social d’ensenyament públic, coincidint amb un creixement econòmic que trencava el model social sortit de la postguerra. A l’època de la seva inauguració, arreu de l’Estat es van obrir molts altres centres. En el cas concret de Vic, el conjunt d’anècdotes d’aquells anys són una mostra de la precipitació amb què l’Administració franquista feia front a l’obertura de nous centres”.

Un any després de l’obertura, la direcció de l’Institut va demanar ajuda al Ministerio de Educación y Ciencia per construir un mur de contenció contra els esllavissaments de terra. També es van haver de tancar els porxos que s’obrien a la façana, per convertir-los en un local espaiós que seria el bar del centre.

La fi del monopoli privat religiós a l’ensenyament secundari

A finals dels anys seixanta, l’ensenyament superior a Vic va tenir alguns canvis importants. Les escoles privades adscrites a l’àmbit religiós, bàsicament els col·legis de monges i el Seminari Menor (en la seva darrera etapa), van seguir les pautes tradicionals, sense evidenciar canvis gaire radicals, malgrat que entre les diferents congregacions de religioses hi havia diferències en la rigidesa de plantejaments educatius. Però la inauguració de l’Institut Jaume Callís i la transició al Col·legi de Sant Miquel dels Sants, que va passar d’estar tutelat directament pel bisbat a una titularitat adscrita a un patronat presidit per l’alcalde de Vic, amb una important participació de l’Església, va significar una revolució en el panorama educatiu local.

Abans d’anar a estudiar a Barcelona, els joves que volien fer una carrera havien d’acabar el batxillerat a Vic. L’obertura de l’Institut va ser una fita que va suposar l’accés estudiantil a un sistema educatiu amb aules mixtes, on van confluir nois i noies provinents d’escoles d’ideari catòlic (monges, Maristes, Sant Miquel i el Seminari Conciliar). Tot plegat va comportar, si més no per als alumnes, un alliberament personal i la constatació que la societat laica estava formada per individus de gèneres diferents. La flexibilització de costums, lligada a l’assistència a l’Institut, va propiciar que moltes parelles ocasionals formades a les aules anessin a fer manetes i tocaments a la pollancreda abans esmentada.

El nom del nou institut es va posar en honor del jurista i advocat vigatà Jaume Callís (1370?-1434), que va exercir professionalment a Tolosa i a Vic. L'any 1406 es va instal·lar a Barcelona, on va ser jutge delegat d'apel·lacions i provisori i vicari de la cort eclesiàstica. Va ser ordenat cavaller pel rei Ferran I i com a membre de l'estament militar va assistir regularment a les Corts.

Un canvi abismal: de La Salle de Manlleu a l’Institut de Vic

  El manlleuenc Pep Palau, restaurador, antic professor de l’Escola d’Hostaleria de Barcelona, somelier i un dels impulsors del Fòrum Gastronòmic, va ser alumne de lletres de l’Institut entre 1969 i 1971. Als 14 anys treballava de pastisser a Manlleu, al forn de pa del seu avi. Després de feinejar tota la nit, es dutxava, esmorzava i feia autoestop fins a Vic. Quatre dècades després repassa aquells dies: “Abans d’anar a l’Institut estudiava als Hermanos de la Salle de Manlleu. El canvi va ser abismal. Jo venia d’un centre d’ensenyament ple de sotanes, on els alumnes anàvem uniformats; passar d’un règim disciplinari gairebé carcerari a l’Institut va ser la glòria. Si anar de Manlleu a Vic per a mi eren paraules majors, l’Institut –on convivíem nois i noies- era la llibertat. Hi vaig fer Lletres com els que tot plegat sumàvem dotzena de frare. I hi vaig trobar companyia. De cop i volta se’m va obrir el món i vaig experimentar una sensació de llibertat molt elevada. Hi havia gent nova, un règim laic, horaris flexibles i un professor diferent per cada assignatura. Sense oblidar les bones estones que passàvem fent tertúlia al bar de Ca la Pagesa, a pocs metres”.

D’aquells anys, Palau recorda “el director Ricard Lázaro pel seu pes específic i el descontrol amb què governava. A la professora Sesé, perquè va aconseguir que m’agradés la biologia (sobretot les pràctiques al riu). A la professora d’història Carme Rosés, perquè permetia que els avions de paper que tiràvem a la seva classe volessin encesos. A l’hermano marista Clemente Serna, perquè va aconseguir que transités dos anys per les seves classes de grec i que no n’aprengués ni un borrall. Als professors de FEN, les restes del falangisme pur incrustades en el sistema educatiu, una ideologia que situava clarament les fronteres de l’enemic, perquè ens formaven l’esperit; i així vam sortir. M’agradava molt el professor de filosofia i també el de francès, dels quals no recordo els noms”.

En aquest ambient, Palau destaca “el moviment reivindicatiu directe, sense directrius per part de ningú i esperit llibertari que regnava entre l’alumnat. A les acaballes del franquisme hi havia molta ànsia de llibertat i els partits convencionals de l’antifranquisme encara no tenien massa força a l’Institut. Els alumnes ens ajuntàvem per protestar de manera espontània, amb moviments assemblearis. Després d’anys de disciplina franquista, no volíem repetir els esquemes d’obediència cega. De manera intuïtiva bevíem –almenys en el meu cas- del germen de l’anarquisme. Jo tenia un oncle exiliat a França, que era una llegenda viva; i un altre oncle que va arribar a ser torturat. En aquest context, vaig orientar les meves lectures cap als escrits d’inspiració àcrata, però d’una manera més sentimental i intuïtiva que no pas racional”, conclou.

Històries d’estudiants bromistes i contestataris
  Qui escriu aquest reportatge, Toni Coromina, alumne de l’Institut des del 1969 fins al 1972 (provinent dels Hermanos Maristas i del Seminari), recorda que els primers anys del centre van coincidir amb un cert desgovern de la junta directiva, personalitzada en el seu director, Ricard Lázaro, un home a qui li agradava molt fumar puros, jugar a escacs i menjar costelles amb all i oli, però que no va acabar de trobar un mètode raonable per dirigir el centre. I això ho van aprofitar els alumnes per deixar anar les energies emmagatzemades durant els cursos passats a les escoles privades, de vegades amb una certa crueltat envers el professorat circumstancial. Les barrabassades no violentes i les bromes eren el pa de cada dia.

En una classe de ciències naturals, dos alumnes que havien de portar un peix per disseccionar-lo i estudiar-ne l’anatomia, van presentar-se amb una bossa de plàstic plena d’aigua i capgrossos que van abocar sobre la paperassa de la professora Sesé, que va quedar amarada d’aigua. Un altre dia, una professora de filosofia va expulsar de l’aula un alumne díscol amb la coneguda fórmula: ¡Salga fuera de la clase! L’estudiant expulsat, en comptes de sortir per la porta va obrir una finestra i va simular que s’anava a llançar per l’obertura, davant el pànic de la professora que li va pregar mig plorant que no saltés, i va jurar i jurar que estava perdonat.

L’any 69, un grup de sisè de batxillerat va imprimir i repartir uns adhesius que es van popularitzar a tot Vic amb la llegenda “Jo no sóc de l’Opus Dei”. Una altra vegada, l’any 70, tres alumnes díscols d’una professora membre de l’Opus Dei es van negar a fer l’examen de fi de curs davant d’ella, al·legant que no podien suportar la seva presència en una cerimònia ritual tan seriosa com un examen que volien fer amb les màximes garanties per a la concentració. El cas és que la professora va accedir que els tres nois realitzessin l’examen en una altra aula, sense la seva presència. Al final, tots tres van superar la prova amb la mateixa nota: 7,5.

La contestació també es va centrar en el senyor Jiménez (conegut amb el sobrenom de Garbancito), un dels responsables d’impartir l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional, i en el professor de gimnàstica, Angel Larrañaga. En el primer cas, uns alumnes van amagar un gos de raça pastor alemany (propietat de l‘encarregat de la cantina, un ex-boxador que tothom coneixia per Titi) en un armari d’una aula. Al cap de cinc minuts d’iniciada la classe, van obrir l’armari i el gos va sortir disparat en direcció a la tarima del senyor Jiménez, bordant com un desesperat. En el cas de Larrañaga, alguns alumnes es van negar a assistir a les classes de gimnàstica per l’adscripció falangista del professor; a final de curs, per no tenir un suspens que els hauria impedit presentar-se a l’examen de Reválida, van presentar a la direcció falsos certificats mèdics que els eximien de l’assignatura per diversos motius, un d’ells reumatisme.

No tots els professionals de la docència, però, eren objecte d’escarni. N’hi havia que es van guanyar a pols el respecte de l’alumnat, com la professora de literatura Manuela Citoler, que va acompanyar molts estudiants a Barcelona a visionar To be or not to be, el film del director Ernst Lubitsch, un dels millors de la història del cinema i paradigma de l’humor més càustic en les circumstàncies més tràgiques que, ben segur, va quedar enregistrat a la memòria d’una bona colla d’alumnes.

Una vegada, l’alumne Guillem Serra, fill de la professora i poetessa Núria Albó (acomiadada de l’Institut feia poc per pressions externes que l’acusaven de ser atea), va aparèixer en una finestra de la façana principal, vestit amb una túnica bíblica i amb una llarga cabellera rossa voleiant al vent, tot cridant “¡Pecadors, penediu-vos i feu penitència!”. El mateix Serra i un altre alumne de la seva classe van ser agraciats en un sorteig que es va fer a l’Institut amb dues entrades per anar al Liceu a veure l’òpera La ciutat invisible de Kitesh, de Rimsky-Korsakoff. A l’hora de la representació, els dos osonencs es van asseure a les butaques corresponents a platea. Però van durar poca estona als seus seients, ja que els va venir un atac de riure enmig de gent tan distingida i van ser convidats a abandonar el recinte.

Les accions còmiques tampoc eren alienes al recinte educatiu. Enric Sala i Carles Pujols, dos alumnes de sisè de Ciències que havien d’exposar un treball sobre l’anatomia humana, es van presentar vestits amb bates blanques i amb dos ossos desmesurats (segurament la tíbia i el peroné d’una vaca) i van llegir un resum de la tesi d’un suposat científic alemany que havia descobert un dels esglaons perduts de l’evolució humana. Tot inventat. Les rialles dels alumnes van anar en augment a mesura que s’adonaven de la comèdia.

Aquells dies, Antoni Abella i Portusach, El Tendre (forjador, antiquari, poeta, escultor, bromista i bohemi molt popular a Vic), s’havia matriculat als cursos nocturns de l’Institut per assaborir noves experiències. Deu anys més gran que la majoria d’alumnes i molt aficionat a jugar amb el doble sentit de les paraules, una vegada es va presentar a un examen de Biologia i a l’hora de parlar de les cèl·lules, va omplir tres fulls amb la descripció de les cèl·lules del Partit Comunista.

Un alumne que havia de pronunciar una conferència a l’assignatura de Llengua, titulada Psicoanàlisi i budisme, es va dedicar a explicar casos de repressió sexual i va citar un rosari d’advertències capellanesques sobre els perills de tornar-se cec o perdre la medul·la òssia a causa de la masturbació o vici solitari. Al final de la dissertació, tothom va aplaudir. Després, la professora (la senyoreta Granados, filla d’un general de l’exèrcit) va felicitar l’alumne, però li va demanar per quin motiu no havia parlat del budisme. I aquí les rialles van ser de les que fan època. Es dóna la circumstància que a l’aula hi havia alguns convidats aliens a l’alumnat, entre ells el músic Rafael Subirachs i el rapsoda Josep M. Solé Jardí.
 
En una ocasió, dos alumnes havien de presentar un treball de fi de curs a la professora Martínez, de l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional; quan va arribar el dia límit per entregar els fulls, els dos alumnes, que encara no havien escrit res, van demanar a la professora quin era el límit horari per lliurar el treball. Ella va dir, mig en broma, que “a les tres de la matinada”. I tal dit tal fet: a les deu de la nit, els dos alumnes van anar a casa d’el Tendre, al carrer de Gurb, i van començar a redactar un text de deu folis sobre el tema prefixat: la joventut. Però com que el temps se’ls tirava a sobre, per anar més ràpid es van repartir la feina i van elaborar el treball en dues màquines d’escriure diferents i al final van ajuntar els folis. La conclusió del document que van entregar a les dues i cinquanta-nou minuts de la matinada a casa de la professora (al mateix carrer de Gurb), un minut abans que s’acomplís el terme, deia: La juventud es un terrible monstruo que echa fuego y trallazos por los dientes.

Una circumstància que va portar una certa polèmica va se l’excursió de fi de curs d’un grup d’alumnes a Eivissa, paradís dels hippies. Molts pares no veien clar que l’illa balear fos un destí gaire recomanable, encara que hi anessin tutelats per professors del centre. El cas és que, un cop a l'illa, més d’un alumne va fumar el seu primer porro o va fer una escapada pel seu compte a Formentera.

Del ‘l’angelus’ i el ‘mes de Maria’ a la coeducació

Un procés educatiu semblant al de Pep Palau és el que va seguir Joan Brugués, llicenciat en Filosofia i Lletres, en Geografia i Història, professor de l'lES Antoni Pous de Manlleu i president del Fòrum de Debats: “Jo provenia dels Hermanos Maristas de Vic, on vaig cursar el batxillerat elemental. Fins que vaig tenir la sort d’entrar a l’Institut, als 15 anys, durant el curs 1969-1970. I m’hi vaig estar durant tres anys, de 5è fins a COU. Tot i que encara faltaven set anys per la mort de Franco, el pas dels Maristes, que tenien un sistema escolar molt encarcarat i una disciplina molt rigorosa, a l’Institut va ser molt radical. Vaig passar de resar l’angelus cada dia, anar regularment a missa, celebrar el més de Maria i el del Sagrat Cor a un ambient totalment diferent, caracteritzat per la coeducació i una manera oberta d’ensenyar i transmetre els coneixements. En aquella època això era un canvi gairebé revolucionari”.

Brugués recorda haver tingut bastants bons professors, “gent ben preparada que havia fet oposicions, com Manuela Citoler, que en feia literatura castellana, o Margarida Boladeras, una professora de filosofia que havia estudiat a França, Àustria i Alemanya i que anys després va arribar a ser degana de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona”.

Parlant del controvertit director Ricard Lázaro, el recorda com un home que els primers anys no va generar massa problemes, “tot i que l’any 1973, quan jo ja no era a l’Institut, es va significar negativament quan es va enfrontar amb els professors no numeraris que van organitzar una vaga i els va acomiadar”.
 
A l’Institut, Joan Brugués va cursar la branca de Lletres: “Érem pocs a la classe, però en el nostre cas érem un grup una mica rebel. Llavors, l’ambient de politització entre l’alumnat no era general, tot i que hi havia una minoria significativa que donava una mica de to al centre. Era gent amb un esperit més aviat llibertari, al marge dels partits. D’allà en va sortir la manifestació contra el Procés de Burgos i també algunes vagues, com els dos dies d’aturada que es van organitzar el febrer del 72 contra la selectivitat. L’últim any que vaig ser al centre ja hi havia algun estudiant de l’extrema esquerra maoista i d’altres alumnes, pocs, lligats a organitzacions polítiques estructurades. En general, però, diria que aquells dies es notava molt la influència de les idees i l’esperit del Maig del 68 francès, que van arribar un pèl tard”, rememora.

Les primeres protestes. Manifestació contra el ‘Procés de Burgos’

La primavera del 70 es va organitzar una vaga i una manifestació que va comptar amb la participació de 200 alumnes, seguida d’una asseguda a la carretera de l’Institut, en protesta per la prohibició que el director havia fet als alumnes d’anar a esmorzar al bar Ca la Pagesa, a prop de l’Institut. Els vaguistes van cantar cançons de Bob Dylan i tota mena d’himnes pacifistes (No serem moguts, Vull ser lliure i altres). Fins que Ricard Lázaro va aixecar la prohibició, amb gran alegria dels estudiants i dels amos del bar, que temien veure el seu negoci reduït a la mínima expressió. Mesos després es va muntar una nova manifestació, aquesta vegada per protestar per la manca d’enllumenat als accessos de l’Institut i pel perill que això suposava per la seguretat de les noies que acudien al centre a estudiar en horari nocturn.

El 14 de desembre de 1970, el govern espanyol va decretar l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort per a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, alguns estudiants de l’Institut Jaume Callís es van posar d’acord amb alumnes del Col·legi de Sant Miquel per convocar una manifestació a Vic i van confeccionar unes octavetes cridant a la participació en l’acte de protesta, tal com es recull en uns apunts que aleshores va redactar -la mateixa nit de la manifestació- l’estudiant de l’Institut Joan Brugués, i en l’imprescindible llibre de Miquel Macià Entre la boira i el desencís.

Al captard del dia assenyalat, dijous 17 de desembre, colles d’estudiants van començar a recórrer la rambla de l’Hospital amunt i avall per escombrar la gent disposada a manifestar-se. Quant el grup va ser prou nombrós (unes dues-centes persones) es va dirigir a la plaça Major, on alguns membres de la clandestina Comissió de Solidaritat (Miquel Albó, Joaquim Capdevila, Andreu Roca i Josep Vernis) i el sindicalista Jaume Brunet es van afegir a la comitiva a les voltes de baix., a prop de l’Snack. Andreu Roca recorda que en mig d’un ambient molt tens, un falangista local, habitual informant de la policia, es va treure una pistola. Aleshores, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant l’estampida i dispersió dels joves que protestaven.

Mentre els estudiants fugien, a la cruïlla del carrer Verdaguer amb la rambla de les Davallades, un dels dos membres de la Brigada Secreta de la Guàrdia Civil que vigilaven l’acció, va cridar: ¡Este es el cabecilla!, assenyalant Toni Coromina (autor d'aquest reportatge), aleshores un noi de 15 anys que per la seva alçada i la llarga cabellera era més visible que els altres manifestants. El suposat cabecilla va ser detingut pels dos membres de la brigadilla, armats amb pistoles, i se’l van endur cap a la jefatura, situada a les dependències de l’Ajuntament. Durant el trajecte, però, alguns estudiants insultaven Mortadelo i Filemón (sobrenoms que popularment es van donar als dos policies secrets), amb crits d’“Assassins! Assassins!”, davant l’astorament del detingut, a qui no feia cap gràcia el tremolor de les pistoles que els dos agents duien clavades als seus malucs.

A les dependències de Jefatura, un policia municipal va amenaçar l’estudiant de l’Institut de tallar-li els cabells; fins que va arribar Joan Masramon, el cap de la policia local. “Ets el fill d’en Cecili, oi?”, li va demanar; davant la resposta afirmativa del detingut (el pare era membre d’Acció Catòlica), i l’evidència que amb 15 anys el detingut era menor d’edat penal, va ser posat en llibertat, no sense haver d’escoltar un discurs paternalista, amb l’exigència de no tornar a manifestar-se mai més.

Davant l’impossibilitat d’entendre que aquella manifestació havia estat organitzada espontàniament pels estudiants, sense la intervenció d’elements subversius enquadrats en grups polítics, dues hores després la policia va detenir Joaquim Capdevila, Josep Vernis i Miquel Albó, tots tres membres de Solidaritat. Després de passar uns dies als calabossos del Jutjat local, van ser alliberats. La notícia d’aquests fets no va aparèixer al setmanari falangista local Ausona, però sí al diari francès Le Monde i a Ràdio Pirenaica, l’emissora del Partido Comunista de España que emetia des de Romania. Finalment, la pressió interna a l’Estat espanyol, el moviment de protesta internacional i la petició de clemència del Papa de Roma, van aconseguir la commutació de les sis penes de mort. El govern del general Franco va mostrar, per primera vegada, símptomes clares de debilitat. La dictadura, tot i ser molt rígida i ben compactada, començava a tenir alguna esquerda.
 
En el llibre L’Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona (de Robert Bernad, Josep Burgaya i Jordi Figuerola) s’explica que “a Vic, l’impacte i les conseqüències de la manifestació pel Procés de Burgos no solament no s’havien apagat, sinó que entre la oposició regnava un cert optimisme, ja que s’intuïa que s’obrien possibilitats d’organitzar més consistentment el moviment contra el règim. A l’Institut Jaume Callís un grup d’estudiants va repartir fulls informatius del moviment de protesta al País Basc. Francesc Codina i Pep Palau, entre d’altes, es van encarregar de confeccionar les octavetes amb materials provinents del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), cosa que desconeixien els mateixos estudiants que en van organitzar el repartiment”, tal com anys més tard va explicar Francesc Codina.

Detenció irregular a l’Institut

La nit del 30 d’abril del 71, la guàrdia civil va detenir un grup de vigatans que havien llençat octavetes amb reivindicacions obreres a Manlleu: Pep Carbonell, Pep Comeres, Josep M. Solé Jardí, Francesc Codina i Toni Coromina (aquests dos darrers, estudiants de l’Institut). Després de passar tres dies als calabossos del jutjat, van ser alliberats amb càrrecs, i van ser imputats pel Tribunal de Orden Público de Madrid, llevat de Coromina, que en el moment de ser detingut era menor d’edat penal (només li faltava una hora per complir el seu 16è aniversari, el dia 1 de maig).

En aquest episodi, cal destacar que la captura de Francesc Codina es va produir d’una forma inusual i aparatosa. Mentre els altres implicats havien estat detinguts l’1 de maig, l’endemà, el cap de policia local Joan Masramon i membres de la Guardia Civil es van presentar a l’Institut amb l’ordre de detenir Codina. Aleshores, Ricard Lázaro es va negar a deixar-los entrar dins del recinte educatiu argumentant que si volien agafar-lo ho haurien de fer al carrer, ja que a dins l’Institut no s’hi podia capturar ningú. I els va dir: “Si vostès el volen detenir, quan surti fora de l’Institut, facin el que vulguin. Allà vostès. Però a dintre és terreny sagrat, com una església”.

En el llibre L’Assemblea de Catalunya, s’explica que el posicionament de Lázaro “no era pas compartit per Ángel Larrañaga, professor de Formación del Espíritu Nacional a l’Institut i delegat del règim, el qual, fent cas omís d’allò que el director havia dit a la policia, va anar a buscar l’estudiant a dins del centre. Codina, que es trobava al bar, va veure entrar Larrañaga, que se’l va emportar, el va a lliurar a Joan Masramon i finalment va ser portat a la caserna de la Guàrdia Civil."

Pocs dies després, a l’Institut van aparèixer unes octavetes clandestines criticant aquesta detenció i informant dels fets. Els encarregats de vigilància del centre les van recollir i les van portar a Ricard Lázaro, el qual es va posar en contacte amb la Guardia Civil, que va elaborar un informe que, entre altres coses deia: “En los sanitarios del instituto Jaime Callís de la Ciudad, había sido hallada propaganda clandestina, por medio de la cual se incitava a los alumnos a boicotear la classe del professor Ángel Larrañaga (...). Se iniciaron gestiones encaminadas a conocer la identidad del autor o autores de la confección y difusión de dicha propaganda, sin que hasta el momento presente se haya obtenido resultado positivo, prosiguiéndose las mismas (...).”

Dies després, quan Codina i Coromina van tornar a l’activitat acadèmica, hi va haver molta alegria entre els estudiants. Al cap d’uns mesos, la pena d’un any de presó que demanava el tribunal als vigatans no va prosperar, atès que el govern va dictar un indult amb motiu del Año Santo Compostelano.

En el llibre Entre la boira i el desencís, es relata que el 14 de febrer de 1972, els alumnes de l’Institut i els de Sant Miquel es van afegir a l’onada de protestes sorgides arreu de l’Estat contra l’anomenada Ley General de Educación, proposada pel ministre Villar Palasí, i es van declarar en vaga. També van organitzar una manifestació des de l’Institut fins al Passeig, on els 500 manifestants van ser dissolts per la guàrdia civil. A la nit, hi va haver una assemblea a l’Institut i es va tornar a organitzar una nova manifestació, aquesta vegada amb enfrontaments amb la policia molt a prop de l’Institut i llançament de rocs contra els vehicles policials. Al centre de Vic, es van travessar cotxes al mig del carrer de Verdaguer, on es van produir més càrregues de les forces de seguretat i hi va haver detencions.

Turpiloquis i vituperis a un mitrat

A la meitat de la primavera de 1972, el bisbe de Vic, Ramon Masnou, va avisar els professors de religió de l’Institut que tenia la intenció de realitzar una visita pastoral a aquest centre, tal com acostumava a fer, fins aleshores, a totes les escoles privades adscrites a l’Església. Però una part d’estudiants de sisè no van rebre amb massa bona predisposició l’anunci de la visita. Quan mossèn Enric Vives va comentar als alumnes d’aquest curs que el bisbe volia parlar amb ells, alguns van dir-li que seria millor suspendre la visita, perquè hi podia haver murga. El fet és que mossèn Vives (un home obert i dialogant, molt respectat per tots els estudiants) va deixar el repte en mans del destí (o la providència) i va declinar d'assistir a la trobada del bisbe amb els alumnes de sisè.
  El doctor Masnou va protagonitzar dos actes diferents: un en una sala gran, amb la presència de professors i alumnes de diversos cursos, i un altre en una aula més reduïda, destinada únicament als alumnes de sisè de batxillerat (els de ciències i els de lletres). La trobada a la sala gran va ser un monòleg del mitrat i va passar sense pena ni glòria, malgrat alguna befa ocasional. Però la reunió amb alumnes de sisè (sense cap professor present) va ser un autèntic guirigall. Quan el bisbe va entrar, es va asseure a la tarima, va saludar tothom i va anunciar que la seva visita tenia l’objectiu de dialogar i prevenir els estudiants dels greus perills que els amenaçaven, a les portes d’entrar a la universitat: la pèrdua de la fe, la moda de les ideologies materialistes i el sexe. Però les seves paraules van ser pronunciades amb molta remor de fons i algun crit de desaprovació.

Fins que, en un moment donat, quan va dir que volia dialogar amb els estudiants entre iguals, un alumne va cridar, des del fons de la sala: “Si vols diàleg, baixa de la tarima!”; un altre li va etzibar: “Ven-te el cotxe i l’anell i dóna els diners als pobres!”. Quan va anunciar els tres eixos bàsics que havien de conformar la seva al·locució, una veu va proclamar: “Ni religió ni moda: parlem de sexe!”, una proposta secundada per noves veus que proclamaven: “El sexe, el sexe!”.

Veient que la contestació i la burla afloraven a les boques d’alguns estudiants sense pèls a la llengua, el bisbe es va començar a posar nerviós. Al doctor Masnou no li va servir de res la fama de defensor de la llengua catalana, ni la protecció que en alguna ocasió havia donat a persones i iniciatives catalanistes. Per a determinats estudiants cansats dels anys passats en institucions docents religioses, va pesar més a la balança la coneguda rigidesa del bisbe en temes de moral catòlica, sobretot en qüestions de sexualitat, i la seva aversió al cinema, el ball, la música moderna i el jazz.

Quan l’acte ja feia deu minuts que havia començat, un alumne va sortir disparat de fons de l’aula, es va dirigir cap a la tarima cridant: “Bisbe!!!”, va fer una histriònica reverencia burlesca al doctor Masnou i va abandonar la sala clavant un sorollós cop de porta. A partir d’aquí, els esdeveniments es van precipitar. Masnou va alertar els estudiants que quan anessin a la universitat haurien d’afrontar la propaganda “dels agitadors marxistes”; però un alumne li va rebatre que el catolicisme era una moda amb vint segles de propaganda i que mentre als agitadors marxistes se’ls tancaven a la presó, “a vostè, que és un agitador catòlic, no li passa res”. Enmig de les rialles i la cridòria, el bisbe va demanar a l’auditori que tots plegats tinguessin un diàleg pacífic; però un altre alumne (cristià de base) li va recitar el passatge de l’Evangeli on Jesús diu “No he vingut a posar pau, sinó espasa, a separar el fill del pare i la filla de la mare...”. Es dóna la circumstància que l’alumne que el va interpel·lar el bisbe amb la cita evangèlica era Miquel Mulet, un jove que després va militar en grups anarquistes clandestins, va ser detingut i va complir molts anys de presó a la Model de Barcelona. Malauradament va morir el 2013.

Llavors, alguns estudiants van tornar a demanar al mitrat que parlés de sexe, mentre altres pronunciaven proclames de mal reproduir i tota mena de turpiloquis (el terme turpiloqui, molt sovint utilitzat pel doctor Masnou, no figura al diccionari, però és una paraula manllevada de l’italià turpiloquio, que descriu un vocabulari groller, proper a la blasfèmia i amb referències sexuals).

Quan el bisbe es va adonar de la impossibilitat de continuar amb la seva al·locució, va donar per acabada la sessió. Molts estudiants van anar a Ca la Pagesa a celebrar-ho bevent moscatell. Dies després, Masnou va convocar els professors de religió de les escoles de Vic a una reunió per parlar del tema. Però des d’aquell dia va deixar de visitar els centres d’ensenyament de la ciutat.

A poc a poc, les activitats i les mobilitzacions espontànies dels estudiants i les humorades van anar minvant i van començar a proliferar formes reivindicatives més ortodoxes i disciplinades, amb la incorporació de militants de partits d’esquerra i d’extrema esquerra. D’altra banda, el desgovern dels primers anys al centre va donar pas a un sistema educatiu més rígid i a una direcció més madura que van intentar acabar amb el descontrol. Tot plegat va coincidir amb l’abandó de l’Institut de molts alumnes de la generació més contestatària.

L’institut, un lloc de perversió?

L’historiador Jordi Figuerola, professor d’Història Contemporània de a la UAB, autor de diversos llibres i articulista, va entrar a l’Institut el curs 1971-72 i hi va estudiar 5è, 6è i COU, fins al 1974. També provenia dels Hermanos Maristas, com Brugués, i la seva mare no volia que hi anés de cap manera: “Estava desesperada perquè havia sentit dir que era un lloc de perversió. I em deia: ‘Vols dir, Jordi, que t’anirà bé?’. El cas és que jo hi volia anar tant si com no. Va ser un canvi espectacular. Ara en tinc tots els bons records del món, sobretot per la sensació d’obrir finestres i respirar una aire que abans mai no havia respirat. No tot era positiu, perquè, de fet, encara vivíem en el franquisme. Però hi havia coses molt bones, com el fet de poder tenir companyes a les aules, descobrir l’existència d’associacions polítiques, la cultura, la poesia... I molt bons professors, com Jesús López Santamaria, un home extraordinari que ensenyava història social i que a mi em va marcar profundament en el meu camí com a historiador. El meu perfil era el d’un estudiant de Ciències, però després de passar per les seves classes vaig variar el rumb. La majoria de companys de classe volien fer matemàtiques i diferents branques de ciències. Va ser el primer professor qualificat que vaig conèixer. No el puc comparar amb cap.”.

  En referència a Ricard Lázaro, Figuerola lamenta que a l’últim curs de ser a l’Institut i amb motiu de la vaga de professors no numeraris de 1973, el director, “un home que fins aleshores tampoc no s’havia significat per ser un devot radical del règim” va acomiadar una colla de professors joves, progressistes i molt avançats, com el mateix López Santamaría, Núria Bartolí o Lota Llambias. En el seu lloc van entrar nous professors -Vicenç Pascual, Carme Rubio, Montse Riera, Rafa Núñez i d’altres- que en un principi vam veure com a enemics. Però aviat ens vam adonar que eren tan vàlids com els acomiadats, amb un perfil semblant. Mentrestant, Lázaro es va anar imbuint progressivament de tics franquistes, sobretot durant les manifestacions contra la mort de Puig Antich, o quan va clausurar el Tutitut, una revista de la qual vaig ser un dels impulsors”.

Figuerola recorda que durant l’època que va estudiar a l’Institut, “l’ambient polític no era pas generalitzat, encara que es notava que ens trobàvem en els inicis d’un moviment ciutadà que apostava per la democràcia. Va passar una cosa semblant a l’actual reivindicació independentista, que al principi només era una idea minoritària, però al final ha acabat quallant. En aquells anys es començaven a respirar aires reivindicatius de canvi. Gràcies a la meva germana, em vaig assabentar que hi havia partits polítics estructurats que feien oposició al franquisme, com el PSUC i Bandera Roja. També vaig començar a llegir els primers llibres de tendència marxista, una ideologia que curiosament vaig descobrir a l’Institut de la mà de mossèn Enric Vives”.

A l’Institut, Figuerola hi va conèixer militants antifranquistes relacionats amb els Comitès de Solidaritat i va participar en alguna acció reivindicativa, com ara “tatxar la lletra ‘H” en alguns rètols deien ‘VICH” i elaborar alguna octaveta ciclostilada. Però sense ser militant de cap organització. De fet, molts de nosaltres només érem uns acòlits que fèiem les primeres passes. Ens adonaven que alguna cosa estava passant. Hi havia un esperit comú. Era l’època de les manifestacions contra la llei de Villar Palasí. Els estudiants en general no sabíem massa què estava passant, però el germen del canvi ja hi era. I més tard va aflorar i va madurar com a tendència col·lectiva. Fins que el moviment democràtic va fer tombant”.

Opusdeisme, rosacreus, socialisme, comunisme, anarquisme, separatisme, hippisme, rockers...
  Miquel Macià, periodista i editor del diari Nació Digital, que va fundar el 1996, també va ingressar a l’Institut el curs 1971-72. Allà hi va cursar 5è, 6è i COU (dues vegades, per expulsió del centre) i en va sortir l’any 1975. Procedent del col·legi vigatà dels Hermanos Maristas, que tenia per nom oficial Colegio del Sagrado Corazón, explica que “per a la nostra generació, el pas a les aules de l'Institut de Vic va representar un canvi radical. D'entrada, van desaparèixer els càstigs físics que, si bé en els cursos més alts ja no es prodigaven, sí que havien estat una pràctica cruel en fases més inicials de l'escolarització. Els qui n'havíem estat testimonis i/o víctimes, entraven cada dia a l'immens casalot del carrer de Gurb amb el cor i el cul encongits, imaginant quin fatal designi ens cauria al damunt. Però no tot eren males notícies: també hi havia professors responsables que maldaven per transmetre'ns coneixement i mètode, com el senyor Josep Giralt o el senyor Leiva. No tinc cap problema en acceptar que vaig arribar a l'Institut Jaume Callís amb una cultura general acceptable per a l'època i un bon domini del francès, tot après a base d'uns procediments memorístics arcaics que, si a la majoria els aclaparaven, a mi em funcionaven”.

Per Macià, el canvi més notable que va notar a l’Institut era que “els professors no ens obligaven a estudiar. Com que la matrícula era voluntària a partir dels 14 anys, s'entenia que si tu anaves allà era perquè volies estudiar. I si no estudiaves, era el teu problema. Un cop establert això, aleshores el dilema era que aquella aparent llibertat no degenerés en un llibertinatge -redéu, quina paraula!-, que era reprimit de forma rotunda per un cúmul d'autoritats que començava en algun professor d'assignatura i culminava en la policia i els tribunals de la dictadura”.

Molt s'ha dit i escrit sobre l'Institut Callís com un gran baluard de l'acció dels batxillers catalans contra el franquisme i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Segons Macià, “hi ha llibres ben documentats que han recollit aquella història, que podem fixar entre 1968 i 1977, aproximadament. La professora Carmen Rubio va infantar el concepte de ‘la generació del 75’ per referir-se als qui a l'entorn d'aquell any (més els anys anteriors que posteriors) van passar per aquelles aules i en ‘lo gran riu de la vida’, com diria Verdaguer, han destacat com a experts en els seus respectius àmbits i han tingut projecció nacional ben coneguda. El nexe que ho lligava tot era la lluita per la llibertat, és clar, però no sols la llibertat política sinó la mental, i una bona mostra d'aquest anhel era el formidable garbuix d'ideologies, creences, costums, moviments i passions a què s'adscrivien bona part dels alumnes: lliure pensament, existencialisme, dadaisme, contracultura, cristianisme d'esquerres i de dretes, pacifisme, antimiltarisme, rosacreu, comunisme, anarquisme, separatisme, hippies, rockers...”. En Miquel Macià assenyala que "vaig arribar a l'Institut el 1971 amb ànsies de conèixer coses i ser lliure, i en el trànsit de quatre anys en vaig sortir el 1975 formant part d'un grup de resistència política organitzat - i molt organitzat, i que recordo amb molta estimació i orgull- com era el PSUC".

Recapitulant sobre la seva experiència, reconeix que "l'estada a l’Institut va ser fenomenal, però amb els ulls d'ara m'adono que vivíem més a prop del segle XIX que del segle XXI, però no ho sabíem. Potser érem el darrer alè d'un món cultural clàssic que s'exhauria. Ens era igual perquè allà hi anàvem a viure i, si teníem temps, a estudiar. Als passadissos, a les aules i al bar de l'Institut hi van néixer grans amistats i amors que encara duren. Per la meva part, no em penedeixo de res”, sentencia.
 
L’acomiadament de 16 professors no numeraris

Durant els primers anys dels setanta, a Osona existia la Taula Unitària, una plataforma democràtica clandestina que aglutinava diferents sectors combatius amb el franquisme. Aquest organisme, estretament lligat amb l’Assemblea de Catalunya des dels seus inicis, també tenia connexions amb alumnes i professors de l’Institut. Coincidint amb les lluites reivindicatives de millores en l’ensenyament, alguns professors del centre provinents de Solidaritat assistien a les reunions de l’organisme unitari comarcal i tenien una certa influència entre els alumnes.

En els llibres L’Assemblea de Catalunya i Entre la boira i el desencís, s’explica que els mesos de febrer i març de 1973 hi va haver una vaga intermitent de professors no numeraris (PNN) en defensa de millores laborals. El 6 de febrer va començar la vaga a l’Institut, al mateix temps que en molts altres centres de l’estat espanyol. Els vaguistes reclamaven un contracte de dos anys prorrogable, la supressió dels certificats de bona conducta que havien d’obtenir del Govern Civil i el director del centre, un augment de sou igual que els professors universitaris, cobrament del sou a partir de l’octubre i la seguretat de saber si el curs següent podrien continuar treballant en el centre, entre d’altres qüestions.

L’Administració no va atendre les reivindicacions dels ‘penenes’ i la vaga va continuar els dies 7, 13, 14, 16, 21 i 22 de febrer, i de l’1 al 7 de març. Aleshores, Ricard Lázaro va escriure una carta al setmanari Ausona dient que dels 28 professors de l’Institut només 14 estaven en vaga, i va desmentir la validesa de les reivindicacions. En el mateix escrit, el director també va criticar l’Associació de Pares d’Alumnes (de la qual formaven part els mítics lluitadors Manuel Anglada i Bayés i Xavier Roca i Arumí, membres de la Taula Unitària). Una setmana més tard, els professors combatius van publicar una resposta on ratificaven el nombre de vaguistes que, segons ells, el primer dia va ser de 28 i després 18 a cada jornada. Per la seva banda, Manuel Anglada aleshores va proclamar que a més d’oposar-se a les reivindicacions dels vaguistes, Lázaro volia dominar totalment l’Associació de Pares posant-hi una secretària nomenada per ell. Anglada també va dir que Lázaro es negava a comprar alguns llibres, que al final adquiria la Junta de Pares; però llavors el director, en venjança, tancava la biblioteca del centre.

Com a resultat d’un escrit signat per 18 docents reclamant la seva plataforma reivindicativa, se’ls va obrir un expedient disciplinari que va comportar la pèrdua de la feina a pràcticament tots; només se’n van salvar els sacerdots, que depenien del Bisbat. Entre els signats hi havia Mercè Rodríguez, Enriqueta Anglada, Núria i Teresa Bartolí, mossèn Miquel Colomer, mossèn Josep Escós, Anna Espona, Lota Llambias, Carme Furriols, Jesús López Santamaria, Carme Rosés i Ramona Vilalta, entre d’altres. A partir d’aquests esdeveniments, la figura de Lázaro va patir un enorme descrèdit i va ser objecte d’una campanya que amb el pas del temps va popularitzar l’eslògan “Lázaro no!” que va aparèixer pintat en nombroses parets de la ciutat.

La substitució dels professors acomiadats

Una de les professores que van entrar a l’Institut en substitució dels docents acomiadats va ser Carme Rubio, llicenciada en Filologia Romànica per la UB, que a més de ser catedràtica de Batxillerat, posteriorment també va ser professora de la UVic, amb qui encara té contactes, dos anys després de la seva jubilació.

  Rubio va entrar a l’Institut el curs 1973-74: “Quan amb Vicenç Pascual vam ser contractats, nosaltres veníem de Barcelona i no sabíem res dels problemes interns del centre. En total vam entrar 16 professors nous, tots de cop. Vam ser una generació de professors, la majoria dels quals hem estat molts anys a l’Institut. Nosaltres mai no ens vam oposar als acomiadats, ni hi vam tenir cap enfrontament. De fet, teníem un tarannà semblant. En tot cas, si algú havia de tenir mala consciència, eren els professors que no van ser acomiadats, que no es van oposar a les mesures del director”, recorda.

Abans de venir a Vic, Carme Rubio havia treballat uns mesos en una escola privada de Barcelona, una feina que va trobar a través d’un anunci al diari. Aquells dies, els seu company Vicenç Pascual acabava de fer la mili al Sàhara. Ara, passades quatre dècades, Rubio explica que tota la seva vida professional l’ha passat a l’Institut Jaume Callís i diu que “quan vaig venir a Vic em vaig assabentar de la força que l’ensenyament religiós tenia a la ciutat. Al marge de la discutible trajectòria de Lázaro, a aquest home se li ha de valorar el fet d’haver obert un centre públic i laic a Vic, una ciutat que necessitava una escola pública qualificada i amb un tarannà més modern i obert. Quan vaig entrar a l’Institut hi havia gent que deia que el Callís era un nucli de disbauxa. Cal dir, però, que això de la disbauxa depenia molt de cada professor, en una època durant la qual a Catalunya els joves s’obrien a la rebel·lia i se sentien antifranquistes. L’Institut de Vic no era un cas aïllat, perquè arreu hi havia una canvi en la manera d’enfocar l’ensenyament i d’establir una relació més equilibrada entre professors i alumnes. Això passava a l’escola pública i a la universitat. No era disbauxa: era una visió alternativa de l’ensenyament”, rebla.
 

De tota la seva trajectòria com a docent de l’Institut, Carme Rubio destaca “l’enorme importància dels cursos nocturns. A Vic moltes famílies humils no entenien que els seus fills es dediquessin exclusivament a estudiar. Per elles, estudiar era bo, però també s’havia de treballar, encara que fos unes hores. Les classes eren primordials per molta gent