Exercitar el cos, però també la ment. Aquesta era la premissa a través de la qual aconseguir gaudir de l'harmonia a tots els nivells, segons la societat de l'Antiga Grècia. Un ideal que Pierre de Coubertin, l'ideòleg del moviment olímpic modern, es va fer seva amb l'objectiu que entre esportistes, artistes i espectadors hi hagués una forta connexió. D'aquesta manera, en el programa olímpic s'hi van començar a plantejar competicions d'art dedicades a l'esport.

Coubertin volia tornar a fer realitat aquesta combinació, una estratègia que es va debatre l'any 1906 en el Congrés Olímpic, encara que la proximitat amb els Jocs Olímpic de Londres 1908 va fer ajornar la idea fins a l'any 1912, als jocs d'Estocolm.

Aleshores es premiaven cinc disciplines artístiques –arquitectura, literatura, música, pintura i escultura-, que més endavant se subdividien en categories més específiques com, per exemple, la lírica, el drama o l'èpica en literatura. Als Jocs Olímpics d'Anvers de l'any 1920, la competició d'art no va rebre massa atenció, però a París 1924, un total de 193 participants van presentar els seus treballs. El prestigi de la competició en les diferents disciplines artístiques va anar augmentat i a Amsterdam 1928 es van exposar 1.100 obres al Museu Municipal.

Les competicions d'art van formar part dels Jocs Olímpics fins a l'any 1948 i a partir del 1954, es van reemplaçar definitivament per exposicions d'art. La majoria dels treballs que van guanyar alguna medalla s'han perdut, però encara se'n conserven alguns com, per exemple, l'Estadi Olímpic d'Amsterdam –dissenyat per l'arquitecte Jan Wils, or olímpic l'any 1928- o l'Estadi Olímpic de Breslavia –dissenyat per Richard Konwiarz, bronze l'any 1932-.