Quaranta anys de la massacre de treballadors de Vitòria

"Gasear la iglesia. Cambio". Aquesta és l’ordre que van rebre els membres de la Policia Armada que encerclaven l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri de Zaramaga, a Vitòria, aquell 3 de març de 1976. Feia setmanes que Euskadi vivia un seguit de conflictes laborals que van començar a l’empresa Forjas Alavesas el 9 de gener i es van estendre a gran part de les indústries d'Àlaba.

Franco havia mort el novembre anterior, però el règim franquista liderat ja pel rei Joan Carles de Borbó, es mantenia ben viu. A les convulsions del moment polític, s’hi afegien les reivindicacions dels treballadors en un context d’inflació i congelacions salarials. Al País Basc, a més, la repressió contra tota manifestació identitària afegia encara més crueltat al règim.

A les principals fàbriques, l’organització sindical oficial, franquista, ja no era reconeguda pels treballadors. Aquell 3 de març, estava convocada una vaga general a Vitòria que va paralitzar la ciutat. A la tarda, milers d’obrers en vaga es van concentrar a l’església de Sant Francesc d’Assís per celebrar-hi una assemblea. Dins del recinte potser eren prop de quatre mil, i una xifra semblant a fora.

La policia, molt nerviosa, va envoltar l’església i va exigir-ne el desallotjament. Els treballadors s'hi van negar i es va ordenar gasejar el temple. Els qui eren dins van sortir enmig d'escenes de pànic. A les portes, foren tirotejats per la policia. Tres vaguistes van caure mortalment allí mateix, dos més van morir a conseqüència dels impactes de bala i un centenar llarg van quedar ferits.

Va ser una autèntica massacre. Les gravacions policials d’aquell dia permeten copsar les intencions dels comanaments. En un moment determinat, un policia exclama: "Si desalojan por las buenas, vale; si no, a palo limpio. Sacarlos como sea, cambio". Un altre informa que "aquí ha habido una masacre, cambio. De acuerdo, cambio. Pero de verdad una masacre, cambio". Un altre policía detalla: "Te puedes figurar, después de tirar igual mil tiros y romper toda la iglesia de San Francisco, ya me contarás cómo está toda la calle, cambio. Muchas gracias, buen servicio, cambio".  

Campanades a morts  

Els cinc morts van ser Pedro Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo García i Bienvenido Pereda Moral. En record al seu sacrifici, Lluís Llach va escriure un dels seus temes més emotius, Campanades a morts. A finals de gener d'enguany, amb motiu del quarantè aniversari dels fets, l’Ajuntament de Vitòria va voler atorgar a Llach la distinció de fill adoptiu de la ciutat, però l’oposició del Partit Popular i del PSE ho va impedir.

La iniciativa va sorgir d’una plataforma ciutadana i va arribar al ple, sent defensada per l’alcalde, del PNB. Però el PP s’hi va oposar dient que Llach no era una persona vinculada a la ciutat… Els socialistes bascos, en un comunicat, van justificar la seva oposició argumentant que no trobaven convenient que s’atorgués la distinció a una persona que actualment és un polític en actiu.

El context polític

En el moment de produir-se els fets de Vitòria, l'estat espanyol iniciava la transició política en un clima ple de mals presagis. El rei Joan Carles havia confirmat l’immobilista Carlos Arias com a president del govern. Manuel Fraga era vicepresident i ministre de la Governació, és a dir, el cap de l’aparell policial. Rodolfo Martín Villa era el ministre de Relacions Sindicals. Van ser ells dos els responsables de seguir la situació a Vitòria, junt amb el ministre de la Presidència, Alfonso Osorio.

El dia de la massacre, Fraga era de viatge a Alemanya, i es va valer d'aquesta incidència  per treure’s de sobre les culpes, tot dient que “no era jo qui estava al telèfon aquell dia”. Qui hi havia, doncs? El ministre secretari del Movimiento era l’encarregat d’assumir, en absència de Fraga, les urgències del moment. El seu nom era Adolfo Suárez. Però aquest fet no treu responsabilitat al qui pel càrrec que ocupava, i sabent la gravetat del que podia passar, era fora de l’Estat quan van produir-se els fets.

Quaranta anys després, el cas no s’ha aclarit encara. No se sap de qui va sortir l’ordre de disparar contra els treballadors que sortien de l’església. Tot i que s’ha apuntat al nom del governador civil, Rafael Landín Vicuña, com l’home que hauria ordenat el desallotjament. El cap policial en el lloc de la matança era el capità Jesús Quintana Saracibar.

Els supervivents del 3 de març es van constituir en associació per reclamar una reparació a l’Estat. Però fins ara han aconseguit ben poca cosa. El gener del 2001, el Ministeri de l’Interior (govern de José María Aznar) va desestimar la sol·licitud dels supervivents d’acollir-se a la llei de Solidaritat amb les víctimes del terrorisme. El 25 de juny de 2008, el Parlament basc va aprovar una moció que reconeixia "responsabilitats polítiques" en els fets a Osorio, Fraga i Martín Villa.

En un procés obert l’any 2014 per la justícia argentina contra vint jerarques del franquisme per crims comesos pel règim, s’esmentaven els fets de Vitòria i els exministres Martín Villa i Osorio, reclamant la seva extradició. Però el temps passa, ja han transcorregut quaranta anys i els fets continuen reclamant justícia.

Recull de vídeos de la massacre de Vitòria

VÍDEO: "LOS SUCESOS DE VITORIA (1)