Un turista holandès, que passava les vacances amb la seva dona a l'Empordà; una voluntària de Figueres, a qui el cor va portar a dedicar part del seu temps als desallotjats; el comandant Carmelo Benito, un dels membres de l'exèrcit espanyol vingut des de Madrid o la periodista Marina López, una de les primeres en arribar al lloc de l'incendi i que ha cobert la informació durant tres dies, ens detallen d'una forma més directe, amb el record en les seves ments encara latent, com han viscut el foc més important a l'Empordà dels últims 25 anys.
Ferdinand Vardenbös, turista holandès
Tranquil. Així va viure aquest turista holandès, i la seva dona, el desallotjament del càmping d'Albanyà, en el que, diumenge en el moment de ser evacuats, feia deu dies que hi eren. I tranquil, avui també, mentre ens explicava el com va anar. Sense saber com estan les seves pertinences, que resten al càmping, tot i que li han dit que no havia passat res. És el tercer any que venien a l'Empordà de vacances, i malgrat tot, tenen ganes de tornar-hi.
Són només un testimoni dels molts que aquests dies han hagut d'abandonar la seva residència, fix o temporal, per culpa de les flames. En el seu cas, van ser els Mossos qui els van dir que havien de marxar del càmping, quan ja feia estona que veien que queia cendra. Els van donar deu minuts, però tot i aquest temps tant reduït, en Ferdinand ens comenta que en el desallotjament van estar ben guiats tota l'estona.
L'única crítica que té, és que considera que els van avisar tard.
Un cop desallotjats, van poder refugiar-se la primera nit a un càmping de Sant Pere Pescador, on hi tenien uns amics holandesos, també, passant-hi les vacances. Van ocupar el bungalow d'una família també holandesa que, per culpa de les flames, no van poder travessar la Jonquera. Abans d'ahir, un cop aquests turistes van poder arribar al càmping, van desplaçar-se fins al pavelló d'esports de Figueres, on reposaven tot llegint i esperant, avui dimecres, poder anar fins al càmping, agafar les seves coses, i enfilar de nou el camí cap a Holanda. Esperant oblidar quan abans millor aquest episodi, i trepitjar aquell Empordà que van veure el primer dia que van arribar.
Isabel Ruiz, jubilada voluntària
"El cor, res més". És el que va guiar, hores després de l'incendi, a aquesta jubilada de Figueres fins al pavelló d'esports, a fer de voluntària per atendre les persones que van haver de ser desallotjades per la proximitat de les flames. Ja una mica més tranquil·la, a punt de servir el sopar -junt amb els altres molts voluntaris presents- a la cinquantena de persones que encara hi restaven ahir al vespre, la Isabel ens relata alguns dels drames que s'ha trobat aquestes últimes hores. "Va venir una dona alemanya molt preocupada. Plorava molt, però no ens enteníem per culpa de la llengua", recorda. Del que van parlar, l'únic que va captar reiteradament és que "volia marxar, però no la deixaven".
L'Isabel, va viure també l'incendi del 1986. I els episodis d'aquests dies "m'ha fet recordar molt allò". Aleshores, tenia la germana vivint a Darnius, i va patir. En aquesta ocasió, era la neboda qui hi residia, i el patiment ha tornat, fins a saber que estava bé. Acaba, etzibant-nos un "és molt dur veure l'Empordà així".
Comandant Carmelo Benito, membre de la Unitat Militar d'Emergències
És un dels efectius que ha estat entre les flames que ha vingut de més lluny. El Comandante Carmelo Benito forma part de la Unitat Militar d'Emergències de l'exèrcit de Terra d'Espanya (UME). Va sortir des de la base de Torrejón de Ardoz, el mateix diumenge a mitja tarda, quan els van donar l'avís. Amb la resta de membres d'aquest cos, 420 en total, van enfilar el camí des de Madrid, Saragossa i València a bord d'un centenar de vehicles que, per les seves característiques, no poden circular a més de 80 km/h, el que els va fer retardar molt la seva arribada al lloc de l'incendi. El comandant, reconeix que el foc "ha sigut molt ràpid" i la seva extinció "difícil per la situació". Ens ha detallat que "hi havia molt perímetre per controlar, amb uns mitjans que a tanta distància, no eren suficients".
La UME col·labora amb les autoritats competents en casos d'emergència extraordinària, és a dir, que amb les eines disponibles no s'hi pot fer front. Generalment, participen en incendis, aiguats, nevades, allaus o esfondraments com els de Llorca, ens recorda Carmelo Benito.
Marina López, periodista de l'Agència Catalana de Notícies
Cansament. És el que se li veu al rostre després de tres dies treballant a l'incendi de l'Empordà. El seu periple va començar diumenge al migdia, poc després de que arribés l'avís, a La Jonquera. Va ser de les primeres periodistes en arribar al lloc dels fets, i de les darreres en marxar del municipi, malgrat intentar passar pel Pertús i veure's immersa en l'incendi de Portbou, ja que les flames la van obligar a fer nit. Amb les càmeres de vídeo i foto, el micro i l'ordinador, anava captant qualsevol moment per explicar-lo a la gent.
Les seves fotografies, ràpidament, il·lustraven pàgines de diferents mitjans del país, també de Nació Digital. És l'autora d'un reportatge de nens desallotjats fent dibuixos per passar el mal tràngol, una nota d'esperança en moments d'incertesa. Fins i tot, una de les fotografies, va obrir portades de diaris del dilluns de mitjans com El Periódico o L'Independant, amb una foto de flames descontrolades que "hauria preferit no fer-la, però que també ajuda a recompensar aquests moments tant dramàtics". Després de totes aquestes hores de treball ens confessa que "va passar por". Recorda com el vent bufava amb força, les flames avançaven sense control i ningú hi podia fer res. Excepte els Bombers, "que feien tot el que podien".
Destaca "la bona coordinació i comunicació que hi ha hagut" i que ha pogut comprovar durant les hores al Centre de Comandament Avançat, i es mostra sorpresa per veure com s'afronta l'adversitat, en moments tristos, tirant endavant i plantant cara, amb un ADN molt típic dels empordanesos i gironins". "Professionalment ha estat una de les experiències més enriquidores viscudes, perquè estàs al territori i tens la il·lusió d'explicar què està passant, les necessitats i les conseqüències, però a la vegada et toca de més a prop el drama personal, de les persones que ho han perdut tot i de veure com queda el paisatge", explica la periodista.
No ha pogut estar massa al corrent del que publicaven els mitjans, tot i això, considera que la gran majoria de diaris catalans han fet uns desplegaments considerables, sense arribar al sensacionalisme, com passa a vegades en aquests casos.
