10
d'octubre
de
2021, 09:30
Actualitzat:
11
d'octubre,
13:00h
Quan queden només sis mesos per a les eleccions a la presidència de larepública francesa, una nova figura emergeix amb força en l'escenari polític trastocant tots els esquemes. Éric Zemmour, periodista i polemista brillant de 63 anys, apareix en les enquestes com a ben situat per disputar-li l'Elisi a Emmanuel Macron. En poques setmanes, els mitjans han obert pas a una figura controvertida que ha fet de la seva oratòria i el seu desvergonyiment les seves millors banderes.
Una de les plataformes d'impuls ha estat el seu darrer llibre, França encara no ha dit la seva darrera paraula, que s'ha convertit en líder de vendes a Amazon al país. Hi fa una defensa abrandada del nacionalisme francès més excloent i no amaga la seva xenofòbia. Segons una de les darreres enquestes publicada a Le Figaro, Zémmour ja estaria entre un 12 i un 15%, superant a qui fins ara apareixia com a gran alternativa a Macron, Marine Le Pen. I això abans d'oficialitzar la seva candidatura, sobre la qual encara manté l'ambigüitat. Qui és aquest personatge peculiar que farà córrer rius de tinta en els propers mesos, fins i tot més enllà? Us n'oferim deu píndoles.
1. Fill de jueus pied-noirs
Zémmour és fill de francesos d'Algèria en els anys del colonialisme, els coneguts com a pied-noirs, un col·lectiu on l'extrema dreta sempre ha tingut caliu. Era una família jueva, cosa que utilitza per defensar-se de les acusacions de racisme.
2. No va ser admès a l'ENA
El periodista va voler entrar a l'elitista Escola Nacional d'Administració, l'ENA, on es formen els futurs quadres de l'administració francesa, però no va poder superar la fase d'admissió. Dos intents frustrats van deixar alguna petjada d'amargor en un personatge que ara fa del combat contra les elits un dels seus cavalls de batalla.
3. Un antic conservador tradicional
Durant molts anys, Zémmour es va moure en l'entorn de la dreta tradicional francesa. Va escriure al diari Le Figaro, el gran diari del conservadorisme comme il faut. Fins i tot va ser autor de dues biografies de Jacques Chirac i Édouard Balladur, expresident i exprimer ministre conservadors, respectivament. Però va anar escorant-se progressivament cap a posicions ultraconservadores. Unes declaracions seves vinculant els tràficants a la població àrab i negra van provocar que fos foragitat del rotatiu.
4. Un "gaullista" que no ho és
Zemmour intenta fer-se seus alguns dels grans mites de la història de Farnça i s'ha proclamat vàries vegades com a admirador de Napoleó i del general De Gaulle, l'heroi de la Resistència. Però alhora ha defensat el mariscal Pétain i el règim de Vichy, col·laboracionista amb el Tercer Reich, de qui ha arribat a dir que va destacar pel seu suport als jueus. Una suma antitètica, la de De Gaulle i Pétain, ja que van ser adversaris frontals i De Gaulle va tenir sempre entre els seus enemics als seguidors de Pétain. L'extrema dreta francesa fa temps que intenta fer-se seva la figura de De Gaulle.
5. Contra el feminisme
Un any crucial en l'evolució de Zémmour va ser el 2006, quan va publicar El primer sexe, un al·legat provocador contra el feminisme i una afirmació de la virilitat, que ell veu com un valor en crisi que cal preservar. Diu Zémmour: "Estem creant generacions d'homosexuals i impotents". Des d'aquest moment, va convertir-se en un polemista de les idees més tronades i ultres, i alhora en una figura de platós i tertúlies.
6. Admirador del catolicisme tradicional
Sense ser un home de fe, l'activista proclama sense embuts la seva "cultura catòlica", que vol fer compatible amb visitar la sinagoga quan ha de recordar els seus ancestres. Es proclama imbuït de cristianisme. En una França que ha fet de la laïcitat un senyal d'identitat de la República, el periodista i probable candidat defensa el vincle de la nació amb el catolicisme tradicional, el d'aquells que encara veuen França com "la filla predilecta de l'Església", com va ser anomenada durant un temps al Vaticà.
Zémmour també s'ha mostrat molt crític amb el Papa Francesc, a qui ha titllat de ser d'"extrema esquerra" i ha considerat "un enemic d'Europa", algú que "ha transformat el Vaticà en una ONG" i un defensor de l'"idealisme mundialista". També l'ha qualificat de ser "un papa postcatòlic".
7. Enarborar la bandera reaccionària
A diferència de molts altres exponents de la dreta més extrema, Zémmour no té problemes per definir-se com a "reaccionari", entenent que s'imposa una reacció de la societat francesa enfront la deriva mundialista de les elits. Reaccionari i "patriota" són dues definicions que sol emprar. A ell se l'ha considerat un dels "nous reaccionaris" que estan començant a proliferar en sectors de l'opinió. Un mitjà que cal seguir per conèixer aquests sectors ésla revista Valeurs Actuelles.
8. La teoria del gran reemplaçament
Zémmour és un dels defensors acèrrims de la teoria del gran reemplaçament, segons la qual hi ha en marxa una vasta operació de substitució de la població francesa. Els fluxis migratoris sense control, segons ell, pretenen que la població blanca i cristiana sigui substituïda per una allau d'àrabs i negres que transformaran completament la identitat francesa.
9. Suports entre la família Le Pen
De moment, Zémmour amenaça l'hegemonia que fins ara ha tingut Marine Le Pen en el camp de la dreta populista. Al capdavant del seu Reagrupament Nacional (antic Front Nacional), Le Pen s'ha trobat ara en un competidor que li retreu haver-se deixat integrar pel sistema. I ja ha aconseguit un suport rellevant dins del clan familiar de la política ultra: el del seu pare, Jean Marie Le Pen, qui als seus 93 anys ha deixat clar que si Zémmour apareix com el més ben situat a les enquestes dins del "camp nacional", li donarà suport.
10. Liderar tota la dreta
L'objectiu de Zémmour, si finalment és candidat, és el de liderar tota la dreta. Això vol dir posar darrere seu les forces de Le Pen, però també el gruix de la dreta tradicional, el partit Els Republicans, que elegirà el seu candidat el proper desembre. Zémmour confia a aplegar tota la dreta en una segona volta contra Macron. Fins ara, a França ha funcionat l'anomenat front republicà i la dreta ha marcat distància envers els ultres. A partir d'ara, ja es veurà.
L'entorn de Zémmour ja ha començat a preparar-se per anar a la recerca dels 500 suports que necessiten d'entre els càrrecs electes per oficialitzar la seva candidatura. Amb l'impuls que ha agafat el seu nom, ningú dubta que, si es llança a l'arena electoral, els assolirà.
Una de les plataformes d'impuls ha estat el seu darrer llibre, França encara no ha dit la seva darrera paraula, que s'ha convertit en líder de vendes a Amazon al país. Hi fa una defensa abrandada del nacionalisme francès més excloent i no amaga la seva xenofòbia. Segons una de les darreres enquestes publicada a Le Figaro, Zémmour ja estaria entre un 12 i un 15%, superant a qui fins ara apareixia com a gran alternativa a Macron, Marine Le Pen. I això abans d'oficialitzar la seva candidatura, sobre la qual encara manté l'ambigüitat. Qui és aquest personatge peculiar que farà córrer rius de tinta en els propers mesos, fins i tot més enllà? Us n'oferim deu píndoles.
1. Fill de jueus pied-noirs
Zémmour és fill de francesos d'Algèria en els anys del colonialisme, els coneguts com a pied-noirs, un col·lectiu on l'extrema dreta sempre ha tingut caliu. Era una família jueva, cosa que utilitza per defensar-se de les acusacions de racisme.
2. No va ser admès a l'ENA
El periodista va voler entrar a l'elitista Escola Nacional d'Administració, l'ENA, on es formen els futurs quadres de l'administració francesa, però no va poder superar la fase d'admissió. Dos intents frustrats van deixar alguna petjada d'amargor en un personatge que ara fa del combat contra les elits un dels seus cavalls de batalla.
3. Un antic conservador tradicional
Durant molts anys, Zémmour es va moure en l'entorn de la dreta tradicional francesa. Va escriure al diari Le Figaro, el gran diari del conservadorisme comme il faut. Fins i tot va ser autor de dues biografies de Jacques Chirac i Édouard Balladur, expresident i exprimer ministre conservadors, respectivament. Però va anar escorant-se progressivament cap a posicions ultraconservadores. Unes declaracions seves vinculant els tràficants a la població àrab i negra van provocar que fos foragitat del rotatiu.
4. Un "gaullista" que no ho és
Zemmour intenta fer-se seus alguns dels grans mites de la història de Farnça i s'ha proclamat vàries vegades com a admirador de Napoleó i del general De Gaulle, l'heroi de la Resistència. Però alhora ha defensat el mariscal Pétain i el règim de Vichy, col·laboracionista amb el Tercer Reich, de qui ha arribat a dir que va destacar pel seu suport als jueus. Una suma antitètica, la de De Gaulle i Pétain, ja que van ser adversaris frontals i De Gaulle va tenir sempre entre els seus enemics als seguidors de Pétain. L'extrema dreta francesa fa temps que intenta fer-se seva la figura de De Gaulle.
5. Contra el feminisme
Un any crucial en l'evolució de Zémmour va ser el 2006, quan va publicar El primer sexe, un al·legat provocador contra el feminisme i una afirmació de la virilitat, que ell veu com un valor en crisi que cal preservar. Diu Zémmour: "Estem creant generacions d'homosexuals i impotents". Des d'aquest moment, va convertir-se en un polemista de les idees més tronades i ultres, i alhora en una figura de platós i tertúlies.
6. Admirador del catolicisme tradicional
Sense ser un home de fe, l'activista proclama sense embuts la seva "cultura catòlica", que vol fer compatible amb visitar la sinagoga quan ha de recordar els seus ancestres. Es proclama imbuït de cristianisme. En una França que ha fet de la laïcitat un senyal d'identitat de la República, el periodista i probable candidat defensa el vincle de la nació amb el catolicisme tradicional, el d'aquells que encara veuen França com "la filla predilecta de l'Església", com va ser anomenada durant un temps al Vaticà.
Zémmour també s'ha mostrat molt crític amb el Papa Francesc, a qui ha titllat de ser d'"extrema esquerra" i ha considerat "un enemic d'Europa", algú que "ha transformat el Vaticà en una ONG" i un defensor de l'"idealisme mundialista". També l'ha qualificat de ser "un papa postcatòlic".
7. Enarborar la bandera reaccionària
A diferència de molts altres exponents de la dreta més extrema, Zémmour no té problemes per definir-se com a "reaccionari", entenent que s'imposa una reacció de la societat francesa enfront la deriva mundialista de les elits. Reaccionari i "patriota" són dues definicions que sol emprar. A ell se l'ha considerat un dels "nous reaccionaris" que estan començant a proliferar en sectors de l'opinió. Un mitjà que cal seguir per conèixer aquests sectors ésla revista Valeurs Actuelles.
8. La teoria del gran reemplaçament
Zémmour és un dels defensors acèrrims de la teoria del gran reemplaçament, segons la qual hi ha en marxa una vasta operació de substitució de la població francesa. Els fluxis migratoris sense control, segons ell, pretenen que la població blanca i cristiana sigui substituïda per una allau d'àrabs i negres que transformaran completament la identitat francesa.
9. Suports entre la família Le Pen
De moment, Zémmour amenaça l'hegemonia que fins ara ha tingut Marine Le Pen en el camp de la dreta populista. Al capdavant del seu Reagrupament Nacional (antic Front Nacional), Le Pen s'ha trobat ara en un competidor que li retreu haver-se deixat integrar pel sistema. I ja ha aconseguit un suport rellevant dins del clan familiar de la política ultra: el del seu pare, Jean Marie Le Pen, qui als seus 93 anys ha deixat clar que si Zémmour apareix com el més ben situat a les enquestes dins del "camp nacional", li donarà suport.
10. Liderar tota la dreta
L'objectiu de Zémmour, si finalment és candidat, és el de liderar tota la dreta. Això vol dir posar darrere seu les forces de Le Pen, però també el gruix de la dreta tradicional, el partit Els Republicans, que elegirà el seu candidat el proper desembre. Zémmour confia a aplegar tota la dreta en una segona volta contra Macron. Fins ara, a França ha funcionat l'anomenat front republicà i la dreta ha marcat distància envers els ultres. A partir d'ara, ja es veurà.
L'entorn de Zémmour ja ha començat a preparar-se per anar a la recerca dels 500 suports que necessiten d'entre els càrrecs electes per oficialitzar la seva candidatura. Amb l'impuls que ha agafat el seu nom, ningú dubta que, si es llança a l'arena electoral, els assolirà.