Quins mots del català estan en risc de desaparèixer?

L'estat de salut del català és una de les principals preocupacions del país. D'una banda, pel nombre de parlants: mig milió menys que fa 15 anys i llengua habitual de només el 36% de la població. De l'altra, per la pèrdua de genuïnitat: La presència del castellà com a llengua majoritària ha produït una assimilació de les estructures lèxiques i gramaticals catalanes i amb paraules catalanes en perill d'extinció.

Davant d'aquest escenari, alguns filòlegs han passat a viure per salvar-nos els mots, com diu el popular poema de Salvador Espriu. Algunes de les accions són fer llistats de propostes de paraules genuïnes per conservar. Una d'aquestes és el llibre 113 paraules per salvar de Josep-Lluís Carod-Rovira, que a banda d'haver estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya també és filòleg. A continuació us n'oferim una selecció. 
 

Llista de les paraules catalanes en perill d'extinció

• Averany: Senyal que anuncia un esdeveniment futur. N'hi ha de bons i de dolents. També fa referència a portar algú mala sort o desgràcia amb allò que es diu. En el cas del català, un bon averany seria la conservació d'aquest mot.
• Balafiar: Malgastar, dilapidar. Prové de l'àrab. En un primer moment el significat feia referència a obtenir el perdó que al segle XIX passà a voler dir "fer grans despeses" que s'ha consolidat en un sentit negatiu.
•  
• Capsa: Se sol confondre amb caixa. La capsa és un receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada. En canvi, la caixa designa el receptacle d'una certa grandària, de forma rectangular, generalment de fusta. 
•  
• Desllorigador: De pronúncia difícil però de fàcil significat. Fa referència a allò que ens dona la solució d’una qüestió, d’un afer, etc., difícil, complicat. L'origen es troba en la lloriga, paraula provinent del Llatí lorica, que vol dir cuir. Era una armadura de l'antiga Roma i de l'edat mitjana.
• Empeltar: Es fa servir en sentit figurat per referir-se a encomanar una sèrie de talents o d'aptituds. En sentit literal és un tipus de reproducció vegetal que consisteix a inserir una part d’un arbre proveïda d’una o més gemmes en una branca o tronc d’un altre arbre per unir-los permanentment.
•  
• Fotesa: Minúcies, futileses, collonades, els catalans som experts en fer servir paraules per parlar de coses de poca importància, el significat que recollit al DIEC. El pes de les coses de vegades és relatiu. En aquest cas, prové de fotre, un verb recurs amb molt de pes en el nostre dia a dia. 
•  
• Garlar: Els catalans li donem tanta importància a parlar de coses poc importants que tenim un verb exclusiu per definir aquest tipus de converses. Garlar és parlar de coses fútils, de parlar pel gust de parlar. La RAE també el recull, però amb una diferència subtil en el significat: en castellà es diu quan algú parla molt i poc discretament. 
•  
• Llufa: El significat principal és l'expulsió de gasos intestinals per l’anus sense estrèpit. La mitologia també l'ha etiquetat com una figura bromista que s'enganxa a l'esquena durant el dia dels innocents. 
• Nòlits: "Barca aturada, no guanya nòlits". Un dels termes més de nínxol del recull. És el reu estipulat pel lloguer d’una nau o d’una part d’ella. Tant el noli com el fet de noliejar estan regulats des de molt antic per normes precises, que indiquen els drets i els deures d'ambdues parts contractants.
• Nosa: Fer nosa és una cosa que, amb la seva presència, dificulta una acció, intercepta el pas, roba espai per a fer una cosa, priva el bon funcionament o arranjament d’alguna cosa, etc. A diferència de l'equivalent destorbar, la nosa té un ventall més ampli de significats: per exemple "tenir una nosa al coll". 
• Paio, paia: Els darrers anys ha perdut terreny davant expressions com "xaval" o, fins i tot, bro. Era com popular Entre els membres de la comunitat gitana, que no hi pertany. 
• Rai: Es diu del conjunt de trams o lligats de troncs subjectats els uns amb els altres amb lligalls per a ser transportats seguint el corrent d’un riu, emprat també per a transportar objectes.
• Setrill: Vas o gerret, generalment de vidre, en què es posa l’oli o el vinagre d’amanir. La paraula té un arrelament especial a Catalunya. Les setrilleres que no gotegen, les més populars, se les va inventar el dissenyador i arquitecte català Rafael Marquina. 
• Sofraja: És la part de la cama oposada al genoll i prové del llatí "trencar". Estan localitzades visualment pel sec horitzontal del plec de flexió del genoll en el centre, i per les dues línies verticals que marquen els tendons a banda i banda.
• Trau: Petita obertura feta en una peça de roba per la qual es fa passar un botó cosit en una altra vora. Etimològicament, és un mot amb un origen més antic que el llatí. Se sospita que de la paraula gàl·lica "tráokom", que vol dir forat. 
• Xalar: El verb xalar és una creació lèxica relativament recent. Es documenta per primera vegada a començaments del segle XIX. Probablement és un manlleu de l’occità chalà o de l’italià scialare. Es tracta de mots procedents del llatí exhalar, que originàriament significava ‘respirar, bufar’, i per extensió va derivar a ‘esplaiar, passar-s’ho bé, divertir-se’.