10
d'agost
de
2019, 18:00
Actualitzat:
11
d'agost,
12:30h
El passeig de Gràcia és una de les principals avingudes de Barcelona i, des del segle XIX, la seva fesomia ha canviat molt. El periodista Rafa Burgos ha publicat amb Pol·len Edicions Els amos del passeig de Gràcia, un treball d'investigació que posa el focus sobre els propietaris de les finques d'aquesta artèria barcelonina. Burgos fa anys que treballa com a guia turístic i, des del 2010, recull informació sobre el passeig de Gràcia. Durant l'últim any i mig ha intensificat una recerca que permet radiografiar el poder d'aquest aparador de la ciutat.
- Un total de 132 edificis, 186 locals comercials i menys de 900 pisos. Qui són els amos del passeig de Gràcia?
- Actualment, la majoria són Societats Cotitzades Anònimes d'Inversió en el Mercat Immobiliari (Socimis) -capitals que s’uneixen per crear societats immobiliàries exemptes d’impostos- i fons voltor internacionals, que es poden permetre el luxe d’adquirir edificis sencers. Al passeig de Gràcia es mouen xifres astronòmiques. De vegades els edificis estan segregats entre el local comercial i la resta. Per norma general, el local comercial costa el doble que el que té a sobre. Estem parlant de molts milions d’euros i és un espai molt golafre, demandat per grans firmes de moda.
-Qui mana al passeig mana també a Barcelona?
- De vegades es compara la Diagonal amb la City de Londres, però el passeig de Gràcia, sobretot els últims anys, ha estat un punt molt desitjat. Si vols ser algú, has de tenir una propietat aquí. Ja sigui una propietat comercial, un edifici per fer apartaments de luxe o una propietat on viure. És una fotografia exacta i curiosa de qui remena les cireres a Barcelona. Qui hi ha darrere de les societats són grans fortunes que saben on invertir.
"Si vols ser algú, has de tenir una propietat al passeig de Gràcia"
-Això sempre ha estat així?
- Des del pla Cerdà, ja va ser el passeig més estimat i desitjat per la burgesia. Hi ha hagut canvis, però. Durant una època va haver-hi molts bancs i va ser a partir del 1992 i els Jocs Olímpics que va començar a ser més turístic, sobretot pel patrimoni arquitectònic que té. Després es van començar a instal·lar aquestes firmes de luxe. Sempre n’hi havia hagut, però sobretot catalanes: Santa Eulàlia, Furest... Ara han quedat una mica arraconades per les grans firmes de luxe de la part alta del passeig -el que s’anomena zona prime- i per la fast fashion de Zara, Uniqlo o H&M a la part baixa.
-La realitat ha canviat amb l’arribada de societats estrangeres?
- El fet que entrin fons voltor internacionals fa que els preus pugin. El seu objectiu és especulatiu i això s’escampa com una taca d’oli a la resta de la ciutat. Abans el passeig ja tenia prestigi, però no tenia uns preus tan desorbitats. Per exemple, els fills de la família Bernat –titular de la Casa Batlló- no veien clar això de tenir l’edifici en propietat i amb els pisos llogats. Ara, en canvi, han rebut la millor herència possible.
-De fet, no hi ha molts barcelonins que coneguin algú que viu al passeig.
- Hi ha uns set pisos per finca i molts estan buits. Alguns propietaris viuen a Pedralbes i també hi ha persones que acumulen propietats, com a inversió. Altres pisos són apartaments de luxe per temporades, destinats a grans executius de multinacionals, pagats per les seves empreses. Queden alguns casos de pisos on viuen famílies de Barcelona. Un cas paradigmàtic és el de la Pedrera, on hi viuen tres veïns. Quan morin, però, els pisos se’ls quedarà la Fundació la Pedrera.
- Al llibre recordes que la construcció del passeig va anar acompanyada d’inversió de moltes societats exemptes de pagar impostos, igual que ara les Socimis.
- Sí, això no ha canviat. També aleshores ja hi havia portes giratòries. Sobretot de polítics de Madrid que després van treballar a empreses que havien invertit al passeig. És el cas del marquès de Salamanca. El negoci immobiliari sempre ha estat molt sucós, no és una cosa nova, com tampoc ho és l’especulació.
-El passeig de Gràcia és el primer gran cas d’especulació immobiliària a Barcelona?
- Sí, perquè la construcció de l’Eixample va ser el primer gran projecte urbanístic, conegut a tot Europa en aquella època. La Barcelona emmurallada no podia créixer més i gràcies la ciutat va multiplicar la seva superfície per deu. El passeig de Gràcia és el quilòmetre zero de la gentrificació.
"El passeig de Gràcia és el quilòmetre zero de la gentrificació"
-De tota manera, el carrer sempre ha estat el niu de l’elit barcelonina, no?
- Sempre ha estat associat a la burgesia, sí. En un principi imperaven les cases d’estil anglès, amb un petit jardí. També palaus i cases grans. Sempre ha estat una mena de resort de la burgesia i l’aristocràcia. És una foguera de les vanitats. No té res a veure amb altres zones de la ciutat. De fet, quan va esclatar la crisi va ser quan més transaccions i obertures de botigues es van fer al passeig de Gràcia.
-Tenir-ne una et fa escalar de categoria dins el món empresarial?
- Això és molt important. Els farmacèutics Gallardo o Andik han creat el seu braç immobiliari i el fet de tenir en cartera un edifici al passeig representa un actiu molt destacat. Els bancs no et posen cap problema si saben que tens un edifici al passeig de Gràcia.
-Quines conseqüències ha tingut el turisme massiu per aquest carrer de Barcelona?
- L'esclat del turisme va ser el 1992 i va venir acompanyat de fons voltor internacionals, amb projectes de comprar edificis sencers. Però també ho ha fet el capital local. Isak Andic, el propietari de Mango, va comprar un edifici sencer al costat del Mandarin Oriental. També hi ha molt capital andorrà, al mateix Mandarin Oriental per exemple, amb Maria Reig, i accionistes de bancs andorrans com la família Cerqueda de l’Andbank. A nivell internacional és molt present Blackstone.
-En què ha quedat el passeig de Gràcia de cara als veïns de la ciutat?
- Jo crec que, a diferència de la Rambla, encara és un punt de referència per a molta gent. Al meu entorn hi ha persones amb qui quedo aquí, però ningú acostuma a quedar a la Rambla. És cert que el passeig ha canviat molt i és un dels eixos de luxe més transitats d’Europa (el segon, amb 10.132 vianants per hora). Aquest trànsit ha fet que s’hagi fet valdre la rambla de Catalunya, que per a mi és una conseqüència positiva.
-El passeig s’ha convertit en un d’aquells carrers del món on sempre hi ha les mateixes botigues?
- Potser tinc una mica de síndrome d’Estocolm, perquè fa molts anys que l’estudio, però crec que hi ha una cosa que el diferencia: el seu patrimoni arquitectònic. Això, alhora, és atractiu per aquestes grans firmes que s’hi volen instal·lar.
"El que diferencia el passeig d'altres carrers del món és el seu patrimoni arquitectònic"
-T’atreveixes a fer un pronòstic de com evolucionarà aquesta artèria del centre de Barcelona?
- Si mires altres carrers semblants arreu del món, com la cinquena avinguda de Nova York, han anat tancant botigues de grans firmes. Ho atribueixen al creixement de la venda per Internet. Ara moltes empreses miren d’associar el preu que paguen de lloguer al volum de vendes registrades al local.
-Trobes a faltar que els grans mitjans parlin dels grans propietaris de Barcelona, inclosos els del passeig?
- Bé, hi ha una espècie de silenci sobre molts temes i de fet he viscut casos de censura. Arran de la publicació de L’orgia diplomàtica, un periodista em va fer una entrevista i al cap de 48 hores el seu mitjà la va eliminar de la pàgina web, sense donar cap explicació. Quan comences a donar noms i cognoms, molta gent se sent incòmoda. En el cas del passeig de Gràcia, em consta que als propietaris no els hi agrada que se sàpiga quines són les seves propietats.