Rafuel: «No soc el millor, però cuino millor que molts cuiners»

Una feina que el tenia quatre dies de la setmana fora de casa. Un divorci i dues filles adolescents. Ser el gran de nou germans. I l'amor per les receptes de sempre. Quatre elements que, per separat, semblen no tenir cap relació entre ells. Però si els ajuntes apareix en Rafa Antonín (Barcelona, 1955).

Aquest comercial de fuel, més conegut com a Rafuel, triomfa a Instagram i TikTok ambvídeos curts de receptes fàcils i barates pensats per als més joves. Vol mostrar-los que ells també tenen temps per deixar el mòbil una estona i cuinar receptes de tota la vida. El seu objectiu principal és cuidar la comunitat que ha creat durant aquests més de deu anys a les xarxes socials i, sobretot, oferir-los plats "que agradin al màxim de gent possible". 

Quan arribem a casa seva, un dimecres al matí, el trobem assegut a una taula amb tres mòbils. Un, a les mans, amb el que edita un vídeo. Ens saluda, i dispara: "En menys de mitja hora puc fer-te un vídeo nou,sense haver de gravar. Tot i això, vaig fent contingut diari. Per exemple, avui he anat al mercat a primeríssima hora i m'he preguntat "en aquest temps, què et vindria de gust menjar?". Un calamar a la planxa amb una picada d'all i julivert i oli d'oliva. Una tapa d'aquelles... "(Riu).

Bones!

Això ho publiques a les 12 del migdia i arrases. Perquè el 90% de la gent que et veu s'ho menjaria.

Quan diu primeríssima hora quina hora és?

Les cinc.

Al mercat, eh! Això els joves que el segueixen a Instagram no sé si ho apliquen gaire.

No. Els divendres i dissabtes ho apliquen perquè se'n van a dormir. I quan vas a dormir tens gana, eh. Jo quan sortia de jove, al carrer Aragó feien pollastres a l'ast en un garatge on tenien taules i cadires i podies menjar a la matinada. Teníem molts llocs a la nit on poder menjar, m'imagino que ara igual.
 
Hem descobert que ja de jove era un apassionat de la cuina. Què és la cuina per a Rafuel?

El lloc on ens asseiem amb els amics i familiars i estem tots d'acord.

I per què tria la cuina després d'una carrera fora de la cuina?

Perquè la meva carrera també ha estat molt lligada a la cuina. Jo sempre he anat a dinar als millors llocs amb els millors clients.

Era comercial, voltava molt.

Feia gairebé 100.000 quilòmetres l'any. He viatjat per tot l'Estat, de dilluns a dijous.

Això em recorda a l'origen de la Guia Michelin, d'alguna manera.

La Michelin per a mi és una forma de cuinar, de tècnica de cuina, però no és la bona. És la sofisticada, l'evolució... Però la bona és aquell lloc on la gent està fent molts més mèrits que els que tenen l'estrella. Aquests, tenen estudiants en pràctiques mal pagats, i per a mi el que té mèrit és on no hi ha estudiants, paga el que toca als treballadors i a final d'any encara li queda algun caler. Hi ha centenars de restaurants del país on podem menjar molt bé sense cap estrella. No cal gastar-se tants calés. Aquests menús de 200 o 250 euros, com que ets una parella són 500 euros. I amb això pots menjar molts dies.

"La dels restaurants amb estrella Michelin per a mi no és la forma de cuinar bona"

També a fora de casa.

I tant. Però jo sempre faig una comparació: és una tonteria menjar gambes fora de casa. Tan fàcils que són de fer, per què hem de pagar el doble perquè t'ho portin a la taula. 

Com passa del fuel als fogons?

Quan viatges molt, arriba el cap de setmana i t'agrada fer alguna cosa a casa, no vols anar de restaurant. Vaig tenir una època que anava a pescar, i quan pesques una de les condicions indispensables que et posen és que has de portar el peix net. Te'l netejaves a mar i una vegada net és molt fàcil de cuinar. Arribava el dissabte, anava al mercat i comprava coses que m'agradaven i així era molt fàcil cuinar. I quan vens d'una família nombrosa... és com fer la mili tota la vida.

Sempre diu que va començar a cuinar quan l'any 2000 es va separar. Una mica obligat, potser?

Quan et separes t'ho has de fer tot tu. Jo me'n vaig anar a viure a casa de la meva germana, que era vídua i tenia tres fills de l'edat de les meves, que també van venir. De cop em vaig veure amb cinc adolescents.

Visca!

Els adolescents, si els posem a la part dels grans ens molesten molt, però si ens posem a la seva pell aprenem que tot el que fan també ho hem fet nosaltres al passat. Quan m'escriuen a les sis del matí els dissabtes que se'n van a dormir em pregunten què em passa i els responc que els tinc enveja, perquè m'agradaria estar en la seva posició. Però clar... si vaig a dormir a les sis del matí he d'anar directament a l'hospital i estar-m'hi dos dies amb el gota a gota. (Riu.)
 
Per què les xarxes sí, però un restaurant no? L'èxit que ha tingut a Instagram li haurien permès omplir-lo cada dia.

El 2004 vaig fer classes de cuina, però això no és el meu negoci. He sigut un aficionat, segueixo sent un aficionat i seré sempre un aficionat. No soc el millor, però cuino millor que molts cuiners. Per què? Tinc més paladar i provo tot el que vull, aquest és l'avantatge que puc guanyar. Jo em guio pel paladar. 

"No vull la feina dels cuiners que tenen restaurants perquè és molt esclava"

I sobre crear un restaurant... jo no vull tenir personal, llevar-me a les cinc del matí per anar a comprar i tancar a les dotze de la nit perquè no em fotin els calés. Això és així de clar. Ni tampoc barallar-me amb uns i altres perquè ara volen marxar i ara s'enfaden. Això no vol dir que no col·labori amb alguns restaurants, però jo no vull la seva feina perquè és molt esclava.

És un influencer sènior, però es dirigeix a un públic jove.

Jo estic millor amb vosaltres que amb iaios.

Per què?

Vosaltres em doneu energia.

També a través de les xarxes?

Clar. En aquesta taula on estem faig molts sopars amb seguidors els dijous.

Ja ens invitarà. (Riu.)

Oh, només t'has d'apuntar i, sobretot, que t'agradi el menú. Perquè a qui no li agrada, el bloquejo. Soc de bloqueig fàcil. (Riu.)

Com ho gestiona?

Al matí jo miro el dia que fa, el temps, quin dia és. És important el dia? Sí, els dilluns no et menjaràs un arròs perquè estàs de mal humor durant tot el dia perquè és dilluns, i la gent comença el règim el dilluns i l'acaba el dimecres. Anirem de pujada durant la setmana. També és important el dia del mes: jo no et puc posar un dimecres dia 24 un plat de gambes que el 90% de la gent que m'està veient no se'l pot comprar. Jo no tinc un compte per donar enveja, no tinc un compte per dir el guapo que soc, perquè no ho soc. Tinc un compte perquè tu et vegis identificada, receptes fàcils i barates que puguis fer.

"No tinc un compte per donar enveja ni per dir el guapo que soc, vull que et vegis identificada amb receptes fàcils i barates"

Segons el temps que fa, me'n vaig al mercat i decideixo, veient els productes que tenen, què cuinaré. Sempre tenint en compte la comunicació amb els meus seguidors: així sé què us agrada i què no. Com més fàcil i més popular, és a triomfar o no. Jo no he d'ensenyar el bé que ho faig, sinó que he de fer plats que agradin al màxim de gent possible.
 
Va tots els dies al mercat i decideix allà què fa?

Sempre que puc sí.

La recepta que publica es cuina cada dia?

Gairebé cada dia, sí. Menys quan soc fora, que utilitzo receptes que he gravat anteriorment.

També el dia de Nadal?

Jo a partir del dia 1 de desembre començo a fer receptes de Nadal perquè tu tinguis temps de preparar-les. No he de pensar què menjaré jo avui, sinó allò que t'aniria bé a tu tenir per fer. Així creo comunitat. Per a mi, el més important sempre és cuidar bé la comunitat. I tingues en compte que això és menjar tret del mercat, sempre respectant el KM0. No només el mercat de la ciutat, sinó també el de Vic, el de Terrassa, el de Sant Cugat... Tots els mercats on els pagesos venen allò que han collit. No les botigues on venen coses barates que han passat per càmeres de refrigeració durant setmanes i que quan arribes a casa veus el nyap que has comprat.

"Quan em diuen que una iaia ha mort i la família s'ha quedat sense la recepta de la seva truita estrella penso, 'maleïda vella!'"

Tu a la botiga veus set tomàquets i, si no t'expliquen quin és el bo, compres el que va a euro. S'ha fet en un hivernacle, amb adob químic i fins i tot sense terra. Això quan el poses al sofregit s'ha de rectificar d'acidesa, s'ha de treure la pell... Quina és la diferència entre un tomàquet bo i un dolent? Això és el que intento explicar.

És una mica mestre alhora que influencer.

Has d'ensenyar. No podem no transmetre el que hem après.

Recordo una anècdota amb un cuiner italià que se li va enfadar perquè havia explicat un truc de la seva cuina.

Sí! L'espuma de la pasta és on hi ha el midó, i el midó enganxa la pasta amb la salsa. Ell estava com ofès, però jo vaig dir-li que això s'ha d'explicar i transmetre-ho. A mi quan em diuen que una iaia ha mort i la família s'ha quedat sense la recepta de la seva truita estrella penso, "maleïda vella!". 

Sempre defensem que el menjar de la iaia és el bo...

Totes les receptes de la mare i de la iaia són les bones. El problema és que fa trenta anys que les mares també van a treballar i han deixat de fer moltes de les cuines de l'àvia. I aquesta transmissió s'ha tallat. Si no intentem explicar-ho, aquestes receptes quedaran mortes. 
 
A la nostra generació ja ens passa, les nostres mares sempre han treballat.

Per això quan veuen els meus llibres de receptes al·lucinen. Hi veuen les receptes de les seves mares.

Bé, és que a totes les cases les receptes són més o menys les mateixes.

Clar. Tenen una escola d'aprofitament. Fa uns dies un noi em deia que el gaspatxo de la seva iaia era el millor i jo li preguntava què tenia diferent. El gaspatxo, com el 90% de les receptes que hi ha a Espanya, són d'aprofitament. No hi ha un gaspatxo millor que un altre, es feia amb allò que tenien a la nevera.

"Per a mi, el més important sempre és cuidar bé la comunitat"

Ja que estem aquí, que tenim la cuina al costat... Crec que no podem marxar sense que ens mostri com grava una recepta Rafuel. Hem d'explicar a la gent com un senyor de setanta anys es prepara per triomfar dia sí dia també a Instagram.

Treu-me'n tres, eh! Som-hi, ho tenim fàcil.