Antics treballadors de les Tres Xemeneies reclamen un últim esforç a les administracions perquè el patrimoni històric i industrial que representa la instal·lació es pugui conservar de la millor manera possible. Denuncien que des de que la planta va tancar el 2011 ha "desaparegut" molta maquinària amb un alt valor "simbòlic, sentimental i tecnològic", que es podria haver destinat a transformar l'equipament en un gran museu del moviment obrer i centre d'estudi d'energies renovables.

"Ara entre tots hem de veure com es pot omplir de contingut", explica Alfonso Moya, un dels homes que va treballar en la construcció de les Tres Xemeneies fins que va ser acomiadat després de la vaga de l'abril del 73, on va morir d'un tret de la policia el també activista Manuel Fernández Márquez. Ara els extreballadors rememoren també aquella vaga com el "gran impuls del moviment sindical" al Barcelonès en les ultimes fuetades del franquisme.

Comissions Obreres (CCOO) ja va presentar fa uns mesos una proposta perquè les Tres Xemeneies de l'antiga central tèrmica del Besòs es convertissin en un centre d'investigació d'energies verdes vinculat al món universitari, i que siguin també testimoni viu del passat industrial de la ciutat. Des que la passada primavera es va garantir la conservació de l'equipament, però, poques passes visibles més s'han fet a l'entorn d'aquest símbol de la Barcelona metropolitana.

És per això que ara també antics treballadors vinculats a CCOO reclamen nou gestos i esforços per part de les administracions. Alfonso Moya (Copisa), Miguel Guerrero (Esesa) i Joaquín Bascón (Fecsa) s'han retrobat després d'un temps per posar en comú records i reivindicacions.

Una gestió compartida

Les Tres Xemeneies, diuen, han de ser alguna cosa més que un símbol que es veu des de la finestra de l'avió i que indica que "ja ets a casa". Aposten perquè es faci una gestió pública compartida: "Sant Adrià no té prou recursos per decidir sol. L'ha d'acompanyar la Generalitat i l'Àrea Metropolitana", diu Moya, que insisteix en la idea de fer-ne "un museu del moviment obrer i de l'energia".

Tots tres denuncien l'espoli de maquinària patit a partir de 2011, quan la tèrmica va deixar de funcionar. Lamenten que s'hagin perdut peces d'un gran valor a tots els nivells i reclamen que s'eviten noves passes enrere. Moya, Guerrero i Bascón van viure i treballar a les Tres Xemeneies des de diferents llocs, però tots tres coincideixen del simbolisme que representa l'equipament a nivell sindical i de reivindicació.

La vaga que va canviar consciències

En total, prop de 1.800 treballadors participaven l'abril del 73 en la construcció de les Tres Xemeneies. Amb el règim franquista a punt de caure, els treballadors es van començar a mobilitzar per reclamar millors salaris, condicions de seguretat o mesures de seguretat. Ho feien des de la clandestinitat, al marge del sindicat vertical i sota l'aixopluc, en aquell moment, de CCOO.

Reunits a l'interior de les esglésies, el 2 d'abril de 1973 van decidir que l'endemà anirien a la vaga. Va ser la gran revolució dels treballadors de l'època, fins al punt que els greus enfrontaments amb la policia van acabar amb la vida de Manuel Fernández Márquez, un sindicalista que aquell dia va rebre un tret al cap per part de la policia franquista.

"Els trets no anaven a l'aire ni a les cames. Anaven a matar. A Serafin Villegas la bala li va anar al coll i a Fernández Márquez li va travessar el cap", explica Alfonso Moya, un dels operaris que treballava en la construcció de les Tres Xemeneies i un dels homes que va participar activament en l'organització d'aquella vaga. Com tants altres, va ser acomiadat per aquells fets.

"Aquella vaga va servir per canviar la consciència social. En aquell període de dos o tres anys van morir 32 treballadors durant vagues. Es va veure el veritable rostre del franquisme i va augmentar la solidaritat. En aquell temps es van mobilitzar més de 150.000 treballadors en vagues aturades i concentracions", explica Moya.