21
de juny
de
2020
Actualitzat:
19
d'agost
de
2021,
18:38h
El coronavirus no discrimina entre nord i sud, rics o pobres. Però les polítiques que s'engeguin per respondre a la crisi pandèmica sí que ho poden fer. Es va poder constatar amb les polítiques dutes a terme després de la crisi econòmica del 2008. En aquell moment, es va esquerdar un pacte social basat en la concertació que s'havia mantingut, malgrat tot, durant dècades. El nou escenari social és una incògnita. Com serà la nova normalitat que sorgeixi del coronavirus en el terreny dels drets socials?
El panorama anterior a la pandèmia ja era preocupant, com han denunciat organismes internacionals com l'Organització Internacional del Treball (OIT), que va alertar en el seu informe sobre Perspectives socials i d'ocupació al món-Tendències 2020 que hi havia 188 milions de persones que busquen treball, però no en troben, i 165 milions treballen de manera precària sense poder contribuir al manteniment de les seves famílies. El total de persones "infrautilitzades" en el seu talent seria de 500 milions.
El coronavirus no ha fet més que accentuar aquestes tendències. L'OIT ha alertat que es podrien incrementar en 25 milions els llocs de treball que es perdessin en tot el món arran de la pandèmia. La pèrdua d'hores de treball en el primer semestre de l'any no té precedents. Segons dades de l'OIT, en el primer trimestre es va perdre un 4,8% de les hores de treball, el que correspon a 135 milions de lloc de treball a temps complet. De cara al segon trimestre es preveu una pèrdua del 10,7% d'hores.
Un total de 178 milions de joves a tot el món treballaven en algun dels sectors més afectats per la pandèmia, segons l'organisme. Abans de la crisi, un total de 267 milions de joves a tot el món no tenia ni feina ni formació. L'OIT ha advertit del risc que s'estigui creant una generació del confinament.
Si la recessió del 2008 ja va delatar el fracàs d'un model de creixement neoliberal, la crisi pandèmica ha evidenciat les mancances de la globalització. No sembla realista pensar en assolir els anomenats Objectius per un Desenvolupament Sostenible proclamats solemnement per les Nacions Unides amb l'horitzó posat en el 2030. El primer d'ells és erradicar la pobresa. I tenir un treball digne és el vuitè objectiu. Les veus que reclamen de fa temps refer el contracte social que cohesiona les comunitats ara es fan més insistents.
Hem demanat a Arcadi Oliveres, veterà activista social vinculat durant anys a Justícia i Pau; la catedràtica d'Economia Aplicada de la UAB Miren Etxezarreta; el secretari general de la patronal vallesana Cecot, David Garrofé, i a Emili Ferrer, d'Economistes Davant la Crisi, que ens expliquin si creuen que aquest nou contracte social és viable i realista.
Un contracte trencat el 2010
"El trencament del contracte social té una data concreta: el 2010, amb la segona recessió després del 2008 i les mesures de contracció de despesa pública". Ho diu de manera contundent Emili Ferrer, de l'associació Economistes Davant la Crisi. Expert en sanitat pública, exdirector econòmic de l'Hospital Vall d'Hebron, Ferrer és també explícit sobre la situació a Catalunya: "Aquí el contracte social es va trencar de manera molt abrupta per part d'Artur Mas".
"Va ser el primer govern europeu a aplicar una política d'ajust fiscal dur i de retallades -explica Emili Ferrer- i va suposar una ruptura amb una línia de concertació social que, amb alt-i-baixos, s'havia mantingut des dels Pactes de la Moncloa". "En això vam ser pioners", comenta amb ironia Ferrer.
El desconcert de les elits
Fins a quin punt estan disposades les elits a fer "concessions"? Arcadi Oliveres, economista i expresident de Justícia i Pau a Barcelona, dubta que les coses canviïn gaire: "Des dels estats als organismes internacionals com l'FMI i el Banc Central Europeu han decidit compensar la greu situació social i econòmica amb diners públics, però no crec que això sigui més que tapar forats".
La consciència d'una crisi profunda que exigeix respostes agosarades també ha fet forat en el món empresarial, on els sectors més lúcids advoquen per canvis i reformes. El portaveu del Fons Monetari, Gerry Rice, va reclamar fa pocs dies que els menys afectats per la crisi contribueixin més que la resta, també pel que fa al pagament d'impostos. Sens dubte, un posicionament que fins fa poc hagués estat vist com a heterodox.
David Garrofé, secretari general de la Cecot, assegura que "la pandèmia ha estat un accelerador de tendències i cal anar a un canvi del model econòmic i social molt profund". Garrofé destaca que "l'ascensor social no funciona i allò que es deia abans, 'noi, estudia', ja no és garantia de progressar. Els millenials viuen al dia i les empreses cada cop tenen més dificultats per fidelitzar els seus treballadors, el que crea una cultura de precarització".
Ingrés mínim versus renda bàsica
Sobre l'ingrés mínim vital, aprovat pel govern de Pedro Sánchez sense vots en contra al Congrés, les opinions es mouen entre el got mig ple i el mig buit. Arcadi Oliveres ho considera un pas endavant, però insuficient, i recorda la campanya duríssima que van haver d'engegar per assolir la renda garantida de ciutadania.
Oliveres veuria bé una renda bàsica universal, "a condició que no impliqués la pèrdua de la resta de prestacions". Considera "ridícul" que la partida destinada a l'ingrés mínim: "Uns 3.000 milions, quan Espanya té una despesa militar de 15.000 milions, tal com la quantifiquem les entitats per la pau".
Per Emili Ferrer, "és un primer pas imprescindible", però veu poc viable en aquests moments la renda bàsica per la feblesa de l'estructura econòmica. Garrofé aplaudeix l'ingrés mínim, però té moltes reserves respecte de la renda bàsica: "És difícil de sustentar econòmicament. A canvi de què es rep la prestació? A l'estat espanyol no es diferencia entre polítiques actives i passives, i hi ha persones que cobren sense fer res. La renda bàsica s'ha introduït com a prova pilot en alguns llocs, però cap estat l'ha establert encara".
Un contracte social federal
Ferrer creu que la necessitat farà imprescindible la reconstrucció d'un nou pacte social i que la resposta de la UE, "més keynesiana", ja apunta cap a una direcció diferent. Un nou contracte social que "recuperi el valor de la negociació col·lectiva i els drets laborals, i una concertació social que ha quedat malmesa per la reforma laboral".
Ferrer insisteix en una recuperació que ha de ser inclusiva, equitativa de drets i federal, tant dins de l'estat com de cara a la UE: "Europa no tenia cap pla de contingència per una situació així. No hi ha a la UE un organisme equivalent al que coordina el doctor Simón". Per l'economista, "el salari mínim interprofessional ha de ser d'abast europeu, com el subsidi d'atur i les pensions. I s'està avençant en aquesta direcció". Ferrer considera essencial una regulació de les noves maneres de treball: "Si no es produeix una regulació del teletreball, el treball en xarxa pot acabar sent un treball sense xarxa".
També Garrofé creu que només amb polítiques concertades entre els estats serà possible un nou model de creixement: "Cal un pacte mundial per regular les grans corporacions que controlen les dades, que són l'or actual, per evitar el monopoli de les dades i les fugides fiscals". Garrofé està convençut que la crisi durà a major multilateralisme: "Les polítiques d'American First poden guanyar a curt termini, però a la llarga només empobreixen".
Miren Etxezarreta: "Ni la més mínima esperança"
La catedràtica jubilada d'Economia Aplicada de la UAB Miren Etxezarreta no es fa il·lusions: "No tinc ni la més mínima esperança en què aquesta crisi porti a una situació sensiblement millor. El que sí que temo, en canvi, és un enduriment del capitalisme". Per Etxezarreta, "segueixen manant els mateixos de sempre" i els límits de les concessions a les quals estan disposades les elits ja han quedat clars per la reacció de la CEOE a la proposta de modificació de la reforma laboral. "Els empresaris volen més ajudes i pagar menys impostos, el que és una contradicció absoluta".
Etxezarreta creu que algunes mesures són possibles per la "por" de les elits a si la situació es deteriora molt i considera que l'ingrés mínim és millor que res, però del tot insuficient, i dubta de les possibilitats de millores reals: "Qui demanarà un increment salarial en les actuals circumstàncies? Els pensionistes exigiran més prestacions?".
Miren Etxezarreta sí que considera que els ERTO han estat una mesura positiva i defensa una renda bàsica universal, que els sindicats veuen amb recança: "Tenen molt idealitzat el treball. Home, si ets enginyer, ho puc entendre. Però si ets un repartidor, no".
Segons Etxezarreta, no es pot preveure un canvi social. Però si n'hi hagués, seria necessari canviar radicalment el model de creixement i anar cap a un "model autocentrat". La demanda interna seria el centre de la vida econòmica i això faria factible un increment de l'ocupació i l'activitat econòmica. Això "no vol dir l'autarquia sinó que no sigui només el comerç internacional el que arrossegui tota l'economia". En aquest model, considera, "hi hauria relacions comercials internacionals, però no estarien subordinades al desenvolupament intern".
El panorama anterior a la pandèmia ja era preocupant, com han denunciat organismes internacionals com l'Organització Internacional del Treball (OIT), que va alertar en el seu informe sobre Perspectives socials i d'ocupació al món-Tendències 2020 que hi havia 188 milions de persones que busquen treball, però no en troben, i 165 milions treballen de manera precària sense poder contribuir al manteniment de les seves famílies. El total de persones "infrautilitzades" en el seu talent seria de 500 milions.
El coronavirus no ha fet més que accentuar aquestes tendències. L'OIT ha alertat que es podrien incrementar en 25 milions els llocs de treball que es perdessin en tot el món arran de la pandèmia. La pèrdua d'hores de treball en el primer semestre de l'any no té precedents. Segons dades de l'OIT, en el primer trimestre es va perdre un 4,8% de les hores de treball, el que correspon a 135 milions de lloc de treball a temps complet. De cara al segon trimestre es preveu una pèrdua del 10,7% d'hores.
Un total de 178 milions de joves a tot el món treballaven en algun dels sectors més afectats per la pandèmia, segons l'organisme. Abans de la crisi, un total de 267 milions de joves a tot el món no tenia ni feina ni formació. L'OIT ha advertit del risc que s'estigui creant una generació del confinament.
Si la recessió del 2008 ja va delatar el fracàs d'un model de creixement neoliberal, la crisi pandèmica ha evidenciat les mancances de la globalització. No sembla realista pensar en assolir els anomenats Objectius per un Desenvolupament Sostenible proclamats solemnement per les Nacions Unides amb l'horitzó posat en el 2030. El primer d'ells és erradicar la pobresa. I tenir un treball digne és el vuitè objectiu. Les veus que reclamen de fa temps refer el contracte social que cohesiona les comunitats ara es fan més insistents.
Hem demanat a Arcadi Oliveres, veterà activista social vinculat durant anys a Justícia i Pau; la catedràtica d'Economia Aplicada de la UAB Miren Etxezarreta; el secretari general de la patronal vallesana Cecot, David Garrofé, i a Emili Ferrer, d'Economistes Davant la Crisi, que ens expliquin si creuen que aquest nou contracte social és viable i realista.
Un contracte trencat el 2010
"El trencament del contracte social té una data concreta: el 2010, amb la segona recessió després del 2008 i les mesures de contracció de despesa pública". Ho diu de manera contundent Emili Ferrer, de l'associació Economistes Davant la Crisi. Expert en sanitat pública, exdirector econòmic de l'Hospital Vall d'Hebron, Ferrer és també explícit sobre la situació a Catalunya: "Aquí el contracte social es va trencar de manera molt abrupta per part d'Artur Mas".
"Va ser el primer govern europeu a aplicar una política d'ajust fiscal dur i de retallades -explica Emili Ferrer- i va suposar una ruptura amb una línia de concertació social que, amb alt-i-baixos, s'havia mantingut des dels Pactes de la Moncloa". "En això vam ser pioners", comenta amb ironia Ferrer.
El desconcert de les elits
Fins a quin punt estan disposades les elits a fer "concessions"? Arcadi Oliveres, economista i expresident de Justícia i Pau a Barcelona, dubta que les coses canviïn gaire: "Des dels estats als organismes internacionals com l'FMI i el Banc Central Europeu han decidit compensar la greu situació social i econòmica amb diners públics, però no crec que això sigui més que tapar forats".
Emili Ferrer: "Cal un subsidi d'atur europeu, un salari mínim interprofessional i un sistema de pensions europeus, i s'hi està avençant"
La consciència d'una crisi profunda que exigeix respostes agosarades també ha fet forat en el món empresarial, on els sectors més lúcids advoquen per canvis i reformes. El portaveu del Fons Monetari, Gerry Rice, va reclamar fa pocs dies que els menys afectats per la crisi contribueixin més que la resta, també pel que fa al pagament d'impostos. Sens dubte, un posicionament que fins fa poc hagués estat vist com a heterodox.
David Garrofé, secretari general de la Cecot, assegura que "la pandèmia ha estat un accelerador de tendències i cal anar a un canvi del model econòmic i social molt profund". Garrofé destaca que "l'ascensor social no funciona i allò que es deia abans, 'noi, estudia', ja no és garantia de progressar. Els millenials viuen al dia i les empreses cada cop tenen més dificultats per fidelitzar els seus treballadors, el que crea una cultura de precarització".
Ingrés mínim versus renda bàsica
Sobre l'ingrés mínim vital, aprovat pel govern de Pedro Sánchez sense vots en contra al Congrés, les opinions es mouen entre el got mig ple i el mig buit. Arcadi Oliveres ho considera un pas endavant, però insuficient, i recorda la campanya duríssima que van haver d'engegar per assolir la renda garantida de ciutadania.
Arcadi Oliveres: "S'han destinat 3.000 milions a l'ingrés mínim vital mentre es gasten 15.000 milions en el capítol militar"
Oliveres veuria bé una renda bàsica universal, "a condició que no impliqués la pèrdua de la resta de prestacions". Considera "ridícul" que la partida destinada a l'ingrés mínim: "Uns 3.000 milions, quan Espanya té una despesa militar de 15.000 milions, tal com la quantifiquem les entitats per la pau".
Per Emili Ferrer, "és un primer pas imprescindible", però veu poc viable en aquests moments la renda bàsica per la feblesa de l'estructura econòmica. Garrofé aplaudeix l'ingrés mínim, però té moltes reserves respecte de la renda bàsica: "És difícil de sustentar econòmicament. A canvi de què es rep la prestació? A l'estat espanyol no es diferencia entre polítiques actives i passives, i hi ha persones que cobren sense fer res. La renda bàsica s'ha introduït com a prova pilot en alguns llocs, però cap estat l'ha establert encara".
Un contracte social federal
Ferrer creu que la necessitat farà imprescindible la reconstrucció d'un nou pacte social i que la resposta de la UE, "més keynesiana", ja apunta cap a una direcció diferent. Un nou contracte social que "recuperi el valor de la negociació col·lectiva i els drets laborals, i una concertació social que ha quedat malmesa per la reforma laboral".
Ferrer insisteix en una recuperació que ha de ser inclusiva, equitativa de drets i federal, tant dins de l'estat com de cara a la UE: "Europa no tenia cap pla de contingència per una situació així. No hi ha a la UE un organisme equivalent al que coordina el doctor Simón". Per l'economista, "el salari mínim interprofessional ha de ser d'abast europeu, com el subsidi d'atur i les pensions. I s'està avençant en aquesta direcció". Ferrer considera essencial una regulació de les noves maneres de treball: "Si no es produeix una regulació del teletreball, el treball en xarxa pot acabar sent un treball sense xarxa".
David Garrofé: "Cal un pacte mundial per regular les grans corporacions que controlen les dades"
També Garrofé creu que només amb polítiques concertades entre els estats serà possible un nou model de creixement: "Cal un pacte mundial per regular les grans corporacions que controlen les dades, que són l'or actual, per evitar el monopoli de les dades i les fugides fiscals". Garrofé està convençut que la crisi durà a major multilateralisme: "Les polítiques d'American First poden guanyar a curt termini, però a la llarga només empobreixen".
Miren Etxezarreta: "Ni la més mínima esperança"
La catedràtica jubilada d'Economia Aplicada de la UAB Miren Etxezarreta no es fa il·lusions: "No tinc ni la més mínima esperança en què aquesta crisi porti a una situació sensiblement millor. El que sí que temo, en canvi, és un enduriment del capitalisme". Per Etxezarreta, "segueixen manant els mateixos de sempre" i els límits de les concessions a les quals estan disposades les elits ja han quedat clars per la reacció de la CEOE a la proposta de modificació de la reforma laboral. "Els empresaris volen més ajudes i pagar menys impostos, el que és una contradicció absoluta".
Etxezarreta creu que algunes mesures són possibles per la "por" de les elits a si la situació es deteriora molt i considera que l'ingrés mínim és millor que res, però del tot insuficient, i dubta de les possibilitats de millores reals: "Qui demanarà un increment salarial en les actuals circumstàncies? Els pensionistes exigiran més prestacions?".
Miren Etxezarreta: "Segueixen manant els mateixos de sempre i temo un enduriment del capitalisme"
Miren Etxezarreta sí que considera que els ERTO han estat una mesura positiva i defensa una renda bàsica universal, que els sindicats veuen amb recança: "Tenen molt idealitzat el treball. Home, si ets enginyer, ho puc entendre. Però si ets un repartidor, no".
Segons Etxezarreta, no es pot preveure un canvi social. Però si n'hi hagués, seria necessari canviar radicalment el model de creixement i anar cap a un "model autocentrat". La demanda interna seria el centre de la vida econòmica i això faria factible un increment de l'ocupació i l'activitat econòmica. Això "no vol dir l'autarquia sinó que no sigui només el comerç internacional el que arrossegui tota l'economia". En aquest model, considera, "hi hauria relacions comercials internacionals, però no estarien subordinades al desenvolupament intern".
| Drets socials en retirada |
|---|
| De molt abans de la pandèmia, la pèrdua de drets socials ha estat una característica global. L'hegemonia de polítiques ortodoxes per respondre a la crisi del 2008 ha deixat un panorama desolador. Veiem-ne algunes dades, extretes de l'Organització Mundial del Treball (OIT). - Menys increment salarial. Salaris a nivell global: ha passat d'un increment del 2,4% el 2016 a l'1,8% el 2017, segons l'Informe Mundial sobre Salaris de l'OIT. És el creixement més baix des del 2008. Als països més avançats del G-20, el creixement real del salari va disminuir del 0,9% el 2016 al 0,4% el 2017 (havia estat de l'1,7% el 2015). En canvi, en els emergents i en desenvolupament del G-20, es va moure entre el 4,9% del 2016 al 4,3% el 2017. - Bretxa salarial de gènere. Les dones cobren un salari un 20% menor al de l'home a nivell global, sempre segons dades de l'OIT, que considera aquesta situació "inacceptable". - 500 milions de persones vulnerables. La xifra aplega els que tenen dificultat per accedir al mercat de treball al món o que treballen de manera precària, segons l'informe Perspectives socials i d'ocupació al món-Tendències 2020, de l'OIT. La població aturada és de 188 milions de persones, als quals cal afegir 165 que treballen en precari i 120 milions que han deixat de buscar feina o no hi tenen accés. - Treballadors pobres: 630 milions de persones. Es considera que són aquells que guanyen menys de 3,20 dòlars al dia en termes de paritat del poder adquisitiu. La xifra suposa una de cada cinc persones de la població activa del planeta. - Joves sense feina ni estudis: 267 milions. Són els joves entre 15 i 24 anys que no treballen ni disposen de formació. |