Fins a finals del segle XVIII, les unitats de mesura eren diferents en cada una de les regions o ciutats. Tothom havia adoptat un mètode o altre i entenia les longituds a la seva manera, provocant que a l'hora de negociar amb altres territoris es creessin confusions constants que dificultaven l'entesa entre les dues parts. Tot i això, per saber com es va adoptar una mesura universal, és necessari retrocedir el 1791 a la ciutat de Barcelona.

Concretament, va ser l'Assemblea de Ciències de París qui va presentar el 26 de març de 1791 el "metre" com la nova mesura que s'adoptaria en l'àmbit general, exposant que aquesta estaria basada en la naturalesa i que s'obtindria després de calcular la deumilionèsima part del quart d'un meridià terrestre. En concret, la línia definida era la que travessa Barcelona i Dunkerque fins a arribar al pol nord.

Com que mesurar la distància fins a l'àrtic era impossible, es determinaria només la distància entre les dues ciutats mencionades. A partir d'aquí, es va definir una xarxa de punts de triangulació basats en diversos pics de muntanya que, a través de la trigonometria geodèsica, permetria aconseguir la longitud del quadrant. A més, per a calcular-ho més ràpid, es va dividir la distància total en dues parts.

Partint des de Rodés, una ciutat al mig dels dos punts, Jean Delambre es va dirigir cap a Dunkerque i Pierre Méchain cap a Barcelona, que va arribar a la ciutat catalana el 10 de juliol de 1792. Aquí, es va instal·lar a "La fontana de Oro", situada al carrer Avinyó número 39, on va poder definir tot el recorregut necessari per a poder determinar la longitud exacta d'un quadrant del meridià. Tot i això, no va ser fins al 1793 quan l'astrònom francès va finalitzar el càlcul des d'una de les torres del Castell de Montjuïc, determinant la longitud d'una deumilionèsima part d'un meridià terrestre.