Els catalans, que són tan inestables psicològicament, farien bé d’observar qui està aplaudint amb les orelles el fet que Mas hagi parlat amb Rajoy. Per aquest ordre: el PP, inclosa l’ínclita Alícia –que ha sortit del seu eclipsi-, Duran Lleida, un parell de conspicus diaris locals, tertulians federalistes, mig univers cavernari i el PSC que, alehop!, ha fet una passa endavant per tal que Convergència es pugui espolsar la mala companyia d’ERC i assolir l’estabilitat. Aleshores els germans al temple diran amén. Que és el que estan esperant des de l’11 de setembre del 2012.

Per això no cal que aquells que aposten per la consulta, i doncs la indepe, es posin a ballar la mateixa música. Encara no ha passat res. Si a la pressió dels sectors econòmics, polítics, empresarials, familiars fins i tot, que graviten sobre el front –cada cop més despullat- d’Artur Mas se suma el pessimisme dels independentistes, llavors sí que l’haurem cagada. Algú ha de creure que no ha passat res de greu encara. Algú ha de mantenir l’alerta i alhora aguantar la posició. Tenir la convicció que el president no s’ha venut la consulta per unes dècimes de dèficit, que ha fet el que havia de fer –som en plena angúnia social- i que Espanya ha cedit perquè Espanya no pot sortir de la crisi sense Catalunya (considerant que Espanya pugui sortir de la crisi en algun moment, que és molt considerar). I menys podria sortir-ne contra Catalunya.

Que tots aquests corifeus diguin que ara ens ocupem de la crisi és tan fals –no hi ha recursos ni competències- que això sol tira per terra l’argumentació de la renúncia. És cert que la política torna a ser la baula feble de tot el procés. És una maledicció, però era previsible que la batalla més dura fos en aquest front. Ara bé: el moviment popular, que és la segona pota, i fortíssima, d’aquest envit, continua ferm, conscient i mobilitzat. Per què ens sumem a l’enemic si encara no hem perdut ni una esquella, si encara tenim els bous cenyits al carro i estirant?